La rundalla de Laureta quasi jalmana

Lu fotògrafo ha dunat un cop de cul a una, qué totus dos astavan fotografant al mateix laureando. De istinto la fóra anviara a fanculo, ma, vist com lu pròssim dutor sa pusava an posa per ella, ha daixat pelda i li ha damant ascusa. ”No, ascusi vusté”, ha fet ella, ”iò só la jalmana, sap?” Naturalment lu fotògrafo no’l puriva sabé, i puriva sabé mancu que aquella jova baixota, grassota i fèa com un daspraié an famíria no és realment la jalmana de Mino Leopardi, Leo pels cumpanyons.
Di fati Laureta Bogodini a Leo – que sigariva Jàcomo, tantu Giacomino, doncas Mino, ansis, Mino Patit pé no fé cunfusió a ma Mino Nonno que sigariva lu iàiu –, a la famíria Leopardi-Mirotsinel.li, diévam, no hi és pròpiu arrés, de un punt de vista anagràfic, i mancu de un punt de vista moral sa puguessi dira, però, dels cinc ans andamunt Laureta era crixira an casa d’él.
Com sa cumprén facilment mirant-la, Laureta no és de aqueixas palts; de la quija sa pugussi beníssim dira una oriental, tipo mòngola o siberiana, o sudamericana tipo peruviana, o mèssicana. I no que tengui aquel físic pé quissap qui difeta o qui maraltia, ma que és pròpiu originària de aquellas palts, del Perù, és a dira.
Lu conta és que un cusí jalmà de la mara de Leo, Faustino Mirotsinel.li, fíl únic del jalmà gran de Màssimo Mirotsinel.li, iàiu de Leo i para de Pàsqua – la mara de Leo – era molt de intxident astradal assieme a ma la mullé daixant Faustino, criatura de vuit ans, herède ùnic i doncas sòtxo únic de sanyor Màssimo de la impresa de famíria. An pràtiga, fins al mamentu de l’intxident, qui tirava anvant la baraca i havia trasfulmat un dipòsit an ”La butíc de l’àlgua Mirotsinel.li”, era Pierpaolomàrio, mentras que Màssimo, essent lu patit – sis ans de diferença que a él paraixevan trenta –, sa dedicava a astudià i a la famíria, qué astudent de meditxina, a vint’ans, havia ampranyat la jova i s’eran tanguts de casà i, com sa cumprén, havia primé trascurat lus astùdius, legu ralentat dunant un esàme an cara tant i a la fi abandunat que, tot un cop, s’era trubat para de una minyona de sis ans, marit de una mullé a ma la sclerosi múltpla diagnosticara als vint-i-cinc ans, duenyu de l’impresa de famíria i tutore i sotxo de una criatura de vuit ans anviciara a murí i traumatitzara de la molt del para i de la mara.
Tantu Faustino era crixit a ma ellus fins als divuit ans, legu havia firmat una dèlega an branc a sanyor Màssimo basta que hi passessi un fissu de dos mil èuros cara mes i sa’n era anat a currí món. Fins que era tunat, velsu ‘ls corant’ans, a ma una mullé andina i una filla més andina ancara, que sigariva Laureta Bogodini, que Faustino dieva que era filla d’él, també si taniva sol lu conyom de la mara. Però, així com era arribat, així sa’n era anat, daixant Laureta criatura de cinc ans a la vil.la de famíria on vivivan sanyor Màssimo a ma la mullé, sanyora Pàsqua a ma sanyor Lutxo i Leo criatura de set ans, més tres salvirols i una mija duztena de cutxus de caça. I de un mamentu a l’altru, aquella gran Vil.la de dos prans, tres cuinas grans, sis banyos, quatra astúdios, dotza apusentus de rumí, currirols, ascaras, cantinas, mansardas i cultils era divantara mija de la famíria de Leo i mija de Laureta Bogodini que lu para, putativu o no que fossi, era passat ont és lu nutari i havia daixat tot an cap d’ella: vil.la, casas, campanyas i quotas de l’impresa Mirotsinel.li.
Pé fultuna Laureta s’era dimustrara un criatura de bon cor i més bella que antirigenta, i lu que és tot dira, éssent ella pròpiu fèa sentsa rameri. De tots lus de la famíria, que, la veritat sa digui, no fevan pròpiu arrés del tot pé fé-la santí an famíria, ella s’era afeciunara a Leo, que avisava Mimino, ma no tot atacat, a l’aspanyora, mi Mino, que sigariva Mino meu. Ma no palant ningú l’aspanyol an aquella casa, tots antaneva Mimino tot atacat i, a ma’l téns, Laureta també s’era dimenticara del fet que un dia ella era astara una criatura peruviana de llengua aspanyora.
Laureta ara té vint-i-sis ancara de fé i an aqueixus vint ans no ha mai pansat de cumprenda ont sa siguin asparrumats lu para i la mara – sempra que fossin lu para i la mara –, que no ha mai ascrivit mancu una cartolina, i mancu mai ha pansat a una vira d’ella allunt de Leo. Primé vuriva éssar la filla de Mino, legu la cumpanyona de Mino, legu la jova de Mino – i Mino, que però ja sa sentiva Leo i bo’, la veritat sa digui, calqui patit asperiment sessual ja l’havia també fet a catolza quinz’ans a m’aquella quasi cusina fèa que més fèa no sa pot, però sempra cuntenta de fé-lu cuntent –, legu la jalmana de Mino, quant él s’era fidançat a ma Lel.la Gastoni, legu la col.lega de Mino, quant havia pansat de antrà a fé meditxina ella també, legu l’anfalmera capo sala de Mino, quant no havia passat la seleció, legu l’anfalmera; ma mancu allò, que no havia passat mancu aquellas selecions. Tantu era tunara a sa santí la jalmana del cor de Mino, ansis, la sotxa de Mino al cinquanta pel cent a la clínica ”la bella pròstata” que ubriran assieme a mijas; ella pusant tot lu patrimoni que té, i él tota la sapiença mèdica que ha amparat.
Clìnica Mino i Laureta, també si él sa fa avisà Leo i no Mino i mancu Jàcomo com tucariva. Sempra assieme com sempra i pé sempra.
Laureta astà fotografant a tot fotografà. Mino de rarera, Mino de anvant, Mino de un profilo, Mino de l’altru profilo. I primé ambisti lu fotògrafo, i legu sa fa ambistí de l’onda de aquellus dasgraciats de cumpanyons ja mijus ambriacs que saltant, tiquirriant, aspinyint i fent dagol són currits a tirà an ària lu cumpanyó apena diquiarat dutor an meditxina. A Mino, que legu sigariva Leo, és a dira Jàcomo Leopardi pront a sa fé esaminà de la cumissió, li han fet cara de mans la crau USB a ma tota la tesi arrinta i tu ara ja ma digaràs com fa; i a ella, a Laureta, l’han tirara an terra tota sancera, i l’han calcigara, pistara, ascurira que mancu un tapetu pre de pols així. I Laureta, sagura a cul an terra prurant moc i sang diu Mimino, Mimino. Com si él sol la puguessi ajurà. I Mino, que són ans que sa santeix sol Leo, i mancu Jàcomo, i més poc ancara Mino Patit, ma mai, però pròpiu mai s’és santit mi Mino, l’anvia a fanculo ”bruta fèa”!
Ela, o El.la, que legu sigariva Marcel.la Gastoni fidançara de Jàcomo Leopardi de quant eran al litxeo, ajura Laureta a s’aixacà, i, a poc a poc l’acumpanya a un banyo, ansis, millor, a l’infermeria, qué aqueixa és la facultat universitària de meditxina i no és pussibra que no hi sigui almancu calqui anfalmé, i legu, si pròpiu vurem éssar hunestus: asparem que no tengui arrés de tallat, a palt de l’ànima a troçus.