La rundalla de la iàia que no és iàia

De tota la gent que sa cumprén que és arribara pel pròssim candidat a l’esame de làurea, lu fotògrafo de l’agencia que ha guanyat l’apalto pé ésser l’única a pugué anvià dos d’ellus – un operatore i un fotògrafo: él –, fotografariva sol una bella sanyonra bionda, alta, rafinara, elegante, vistira com un’atrítxe de txínema an dia de festa sentsa una cosa que no sigui a postu. Pugarà trenda cinquanta com setant’ans, ma és faixinosa com una juvaneta de vint que no hagi mai vist homa. És Milonga Marrusta, l’única palsona que, sagons Pàsqua Mirotsinel.li, mara de Jàcomo Leopardi de vint-i-sis, quasi vint-i-set ans que fra poca mamentus sa saurà a la mesa dels candidats andavant de la cumissió pé las làureas de meditxina – lu primé laureat de tota la famíria. Però Milonga hi és, i hi és pecosa és la cundició que avui hi sigui també Màuro Mirotsinel.li, ancara lu duenyu de tot, també si sol de fatxara. Ma an Itàlia la fatxara és tot, i de burocrazia sa pot també murí, i si Mauro Mirotsinel.li no posa totas la firmas, de tot lu que Pàsqua ha dicirit per ella i pel fíl no sa pot fé pròpiu arrés. Altru que ”Clínica pròstata felitxe”, a vendra rubinetus pé tota la vira a la butíc de l’àlgua hi toca a Pàsqua, si Màuro ‘l para no sa diciri a firmà. I Pàsqua sa gira a mirà-lu, qué ‘l té arrarera, al para, i la cosa hi fa massa pena, i massa raiòru. Un homa que era la ballesa i la sarut feta a palsona riduït a un tronc mig baldat, de quant l’ictus li ha assacarrat tota la palt asquerra del cos. Com si l’havessin tallat an dos com lu baró de aquel conta – no lu baró, cosa astà dient, lu visconta tallat an dos! –, la palt reta jova, sana i viva, i la palt asquerra, vella, seca i ja purint-sa. I Mirant lu para, Pàsqua veu a Milonga, la bella rumena bionda antrara an casa d’ellus com un ànjaret del cel i diventara lu dimoni fet palsona.
Milonga, que la mara avisava Milo, i per axò Màuro havia pres a avisà-la Vènere, fa un sorriso de gran diva a Pàsqua, i Pàsqua mancu hi raspón, sa gira, pren la mà assuarara del fíl que té acustat, i hi diu Mino meu bél ara ta toca a tu.
També Milonga pren la mà de l’homa que té acustat, un vél tallat an dos que si ta’l miras de la palt reta no pareix que astigui anant pels vuitant’ans ma ancara pels sixanta, i si ta’l miras de la palt asquerra pareix una múmia mal astujara. Milonga li astrinyi la mà bona, i l’homa, a ma l’ul bo, hi diu que hi vol bé, de sempra, de la primera volta que l’ha vista.
Milonga Marrusta és antrara an casa d’él una primera volta que taniva set o vuit ans, com a filla an vacança estiva de Janutxa Portruviucu, la badante que havian pres pé la bonànima de la mullé quant havian cumprés que no hi havian més arrés de fé i que las cosas foran sol pugut pijurà. Milonga, Milo com l’avisava la mara, i no ancara Vènere qué a l’hora era massa patita, sa passava un mes de istiu a la vil.la i legu tunava an Romania. Sentsa sa’l dira tots pansavan que tantu allò fóra durat poc, o almancu no assai, lu téns que Marta Procudeusias, mullé i mara maralta rispetivament de Màuro i de la filla Pàsqua, la iàia de Jàcomo Leopardi, sa’n vuressi al cel. Lus dutols dievan que de aquella maraltia poc sa sap, francu que de un dia a l’altru lu maralt sa’n pot anà. I Marta astava cara dia un poc pijó i no sa’n vurava, i Janutxa Portruviucu dieva que ja va bé, un àn allunt del marit i de las fillas ja puriva aguantà. I també, dos. Tres però. I quatra no, sanyor Màuro, iò ma’n vaig, no puc astà sentsa la famíria mia. I Màuro vaieva que de tota la gent que la mullé taniva angiru d’ella, la que més li era útil, la que més rasixiva a fé-la santí ancara viva era Janutxa Portruviucu, i Màuro li havia dit que ja anava bé, que sa pultessi la famíria a víura a la vil.la que lloc ja n’hi havia. I així havian fet. Però, la filla gran havia rasistit tres mesus, legu era vangut lu jova an màquina i sa na l’havia carrara tóna al país d’ellus. Lu fíl gran havia dit que si pròpiu taniva de emigrà millor an Germània, i lu marit, que no rasixiva a amparà una paraura de itarià i que era un ambriagoni finit, s’era pusat al cap de trasfulmà una palt del cultil de la vil.la an holt, que ja hi pansava él, que ja’l daixessin fé, i un maití l’havian trubat a runcu an terra afugat a un pòiu de àlgua que fóra tangut de salví de txafareig, sagons la bonànima. Com sa pot cumpreda Janutxa n’havia fet una maraltia i Milonga, que a l’època taniva dotza o tretz’ans, s’era rivelara pé l’ànjal que era: sentsa fé-lu pasà a ningú s’era ocupara de totas duas, de la mara d’ella presa de una depressió fèa, i de la mullé de Màuro presa de una maraltia més fèa ancara pecò incurabra.
A l’hora él no taniva corant’ans, ancara, i ella una quinzena ascassa, ma dels dos, la més gran era ella, almancu pé las cosas de la vira. I la vira d’ellus era un casí. A ma Pàsqua, quasi faral de Milo – qué a la ment de Màuro ja ascumançava a diventà Vènere –, que no sabiva cosa vulguessi i sa passava tot lu téns prurant, aquel Faustino, lu fíl del jalmà gran molt de inxident que li era tucat de s’aixacà, que no sa cumpraneva cosa tanguessi, a palt de la porra natural an un jova de setza desset ans, lus fets de l’impresa de rajoras i rubinetus que anavan bé, ma mai com él vuriva i sempra dunant durols de cap i de ventra de las albas del maití a la culgara del sol, i, més de tot, Marta, la bella mullé d’él que muriva a poc a poc cara dia arrinta del llit d’éllus. Tantu, mancu mal que hi era Milo la vénere. Sempra gentíl, sempra diricara, sempra dispunibra an tot, que no sa llamantava mai, i que sa feva cara dia més bella. I una nit, ella era antrara a l’apusentu de rumí a damanà si hi salvissi calqui cosa, una tasseta de licor, una camamil.la i él havia damant un cafè, qué taniva papels i contra papels de mirà, qué sagons él hi havia duas faturas que no li havian pagat ja de roba de mesus i ara lu futibossas de l’impresari ”Casas Grans sols pé Rics” ansistiva que las havia ja pagaras, què él taniva las racivuras – folsis.
I quant Vènere era arribara a ma la sofata del cafè, vistira sol de una camisa de nit estiva, bionda, alta, asnel.la i ajura-ma tu a dira si era ben feta, él s’era mig agitat i li havia fet cara calqui gota de café carent al sic, i allò brujava, i ma ella no daixava la sofata que si no fóra fet massa dagol, i él, cumpranent que la minyona sufriva li havia tirat una tassa de àlgua adamunt de la brusjarura del cafè, i tota aquella poca roba estiva així llugera sa li era apatxigara a la pél, i a sota ella no taniva arrés. Era astara una visió anjèlica, i Màuro havia cumprés de éssar anamurat d’ella de sempra, ja del dia que l’havia vista antrà criatura an aquella casa. Ma él era un homa gran, trenta-set ans fets de poc, ella era ancara minorenne i, a palt de tot él era un homa ancara casat. I així no havia fet arrés, també si no havia pugut amagà lu deixó arretu, qué él també era an pijama. Milo Vènere havia pusat la sofata adamut del llit i, abaxant-sa, havia tucat apena-apena lu deixó d’él a ma un pèrra del cul magnífic que a l’hora taniva i que, a sixant’ans, ancara té.
Del dia, tra ‘l duenyu i la filla de la badante rumena, era ascumançat un amor fet de grans miraras, de suspils, de mijas paràuras. Fins a que la mara rumena s’era rafeta i havia pratés de éssar daspatxara, qué la vira d’ella era a Ptrogoic, magari damanant la llimòsina ma vivint al mateix carré ont era nara i s’era feta gran. No hi era astat arrés de fé i Vènere, de bona filla, havia siguit la mara. Félma-ta almancu fins a que ma mullé no mori, era ‘l sensu del que vuriva dira Màuro, ma la mullé era an agunia, ja de ans. Ascriví-mus, almancu, i una telefonara an cara tant.
I da que a la fi era diventat viút, Màuro Mirotsinel.li havia dascubelt que puriva almà una fabriqueta de rajoras i tubus an Romania, pròpiu a prop a prop de Ptrogoic, i que Milonga ”Vènere” Marrusta hi puriva fé de interprete, ansis de segretària, ansis de diretor general de la fàbrica rumena que era arribara a trenda una vintena de dipendents.
Màuro a la Vènere d’él sa la fóra casara del dia mateix que era vangut viút, ma cara volta que pruvava a n’arrauna a ma la filla, aquella hi arraculdava de la prumesa feta a la mara ”fes-ta totas las amantes que vulguis, ma no donguis a Pàsqua un’altra mara” i, aspetxalment, trubava sempra la manera de hi dira quant hi fossi antipàtica aquella fèa de Milonga que s’astava sempra tantant a Faustino. I així Màuro agualdava lu mamentu millor, i lu mamentu no vaniva, i així sa passava més téns an Romania que an Itàlia i, a sixant’ans fets de poc, hi era vangura aquella marasolt de ictus, i si no fossi astat pé Vènere él fòra sentsaltru molt. Invetxe havia sabut trubà lus millols dutols i de l’ictus n’era ixit viu, també si tallat an dos. Milonga Marrusta no hi havia pansat un mamentu, de la gran dona anamurara que era, havia liquidat la fàbrica rumena i era tunara an Itàlia, pé éssar la badante vint-i-quatr’horas adamunt de vint-i-quatra de l’amor d’ella de sempra, del primé dia que l’havia vist a criatura antrant a la gran vira ont la mara era més poc de salvirora.
Milonga – Vènere – mira a Màuro, l’amor d’ella com a hi dira, si tu sés cuntent iò só cuntenta. I és pròpiu a l’hora que l’onda de dasgraciats an festa pé la proclamació a dutor an meditxina de un cumpanyó sa posan a fé casí. I tot aquel buldel a Màuro l’assusta, prob’homa, i sa pixa, i no sol sa pixa, i prora de l’ul mal i de l’ul bo, i Milo Marrusta, elegante com una diva, l’ancotxa i na’l carra a foras çalcant un banyo ont cambià-lu, i a l’urella hi diu no proris amor meu, no proris que a ma tu hi só iò.