La rundalla de El.la

Quantas fotografias havarà ascatat lu fotògrafo de l’agencia ”La làurea tua és la més bella”? Boh, mil, dos mil, tres mil. No, calqui çantanal. Ma són sempra massa. Sol que a ma’l conta del digital, u mancu sa’n abija i ascata, ascata, ascata. Lu bo és que na faç tantas i calqui fotografia bona ta té de ixí pel folça, lu mal és que las pots també dascantxel.là facilment i no t’arresta l’ascato que ta pareixava asballat i que però astuja calqui segret. Pé dira, totas las fotografias fetas a la bella minyona – ma cosa minyona, bella dona – acustat del laureando festejat a ma la fatxa de gran Simó, tal Jacomo Leopardi – i bagassa de nom que li han pusat, si ta dius Leopardi, pròpiu Jàcomo lu tens de avisà? I posa-li Piero, Marco, Gerolamo. No Jàcomo. I al.lora diu’l que hi vols mal an aqueix proba minyó! – la bella minyona, astà pansant lu fotògrafo, té la fatxa de una prena de segrets. De una que no ta la raconta justa. Bella, viva, antirigenta, ma a ma calqui cosa de fals. I lu fotògrafo, o pé intúito o pé esperiença, ha vist just. Martxel.la Gastoni, jova de Jàcomo Leopoardi dit Mino o Leo a sagons que siguis gent de famíria o cunaixent – ella però l’avisa Jàcomo i bo’ – no és anamurara d’él ma de un altru.
Folsis El.la o Ela com l’avisan tots, no és ver que sigui mai astara anamurara de Jàcomo, més que altru ella era anamurara de la situació, de l’éssar de casa a una vil.la magnífica de gent rica a murí. Ela hi vinci dos ans a Jàcomo, ma an quarta litxeo aixentífic eran acabats an classe assieme. Él era antrat a ‘scora un àn primé i ella havia tangut de ripití la quarta, apunt. Pecò la primera volta ella era calgura maralta, un’infeció que no sabivan cosa fossi i que l’havia feta dimagrí, ralentà la créxita, i pelda un àn de ascora pecò, a ma totas las assènças que havia fet, o an casa hi pagavan las ripiticions, o ella rastava així an rarera que no hi havia modu de recuperà; i no havia recuperat, i l’havian butxara, i així era diventara cumpanyona de Leo – Jàcomo –, ansis, de Carlo, ma aquellus dos eran sempra assieme, i així de una cosa s’arriba a l’altra.
La veritat, però, és que Ela no havia tangut ninguna infeció, ningu virus, lu d’ella s’avisava fam. Lu para era astat litxenciat ma era sagur de pugqué tunà a trubà un bon postu de rajoniere, i tantu no vuriva que la mullé aniguessi a rantà ascaras a salvirora an calqui casa i mancu vuriva damanà ajuts a ningú. La poca munera que tanivan an banca salviva a pagà lu mútuo de la casa i, pé quasi sis mesus, eran anats anvant de ària i algua carenta, fins a que la mara havia truncat la paret del silèncio, com sa diu, i havia damanat ajut an famíria i, gràcias a un cusí avucat havia pultat anvant las pràtigas i al para de Ela, sanyor Miquele Gastoni, li havian trubat una invaliditat del cent pel cent – síndrome de ansia crònica mista a esaltació frenètica – i la famíria viviva de la pinsiuneta de invaliditat i de las leis comunals pels ajuts al probas. Almancu tunavan a manjà i Ela tunava a scora, i cara dia sa feva més bellutxa i més dona i, com que no vuriva passà pé tonta – pecò tonta no era pròpiu –, s’era acustara al primé de la classe, que sigariva Carlo Dilullano, cumpanyó del cor de Jàcomo ”Leo” Leopardi.
Ela ja’l sabiva que Jàcomo era de famíria rica, ma no sa’l fóra cragut mancu bulant que fossi així ric i que vivissi an una vil.la de txínema a ma salvirols, autistas, governantes i així tantas apusentus que era difícil de las cuntà – quant ella viviva a una caseta de dos i cuina que mancu taniva un’apusentu d’ella, que rumiva a un divano-leto an saloto i pé anà al txesso taniva de fé una damana an calta de bul.lu, qué ‘l para sa hi passava horas i horas sagut al water.
La veritat sa digui, Ela s’era anamurara de la situació, més que de aquel minyó viciós, antipàtic, feutxu i mig tontu. Ma él era lu duenyu de tot. A ‘scora era u de la classe, u dels més poc considerats, ma a la vil.la era lu printxipino i lu príntxipe era Lutxo, lu para, que hi astava poc an casa, ma quant hi era era la gentiresa feta palsona, un homa pre de saviesa, antirigença, diricaresa, elegança, ballesa natural. Totuna a ma’l para, a ma sanyor Gastoni, uficialment macu al cent pel cent. I Pasqualina, la mara de Jàcomo, era més la marrasta de Biancaneve, que la mara de la Bella rumira del bosc. Així, quant a pocas horas de distança Carlo i Jàcomo li havian fet la diquiaració, ella no havia tangut dúbius. Millor, lu dúbiu amuros no hi era, ni pé u i ni pé l’altru, mentras que hi era lu de la oportunitat: millor l’antirigent i proba o lu ric i tontu? I com que de antirigent i de proba hi era ja ella, Martxel.la ”Ela” Gastoni no s’havia pusat pansament, havia triat la vil.la i l’ambient de gent rica. Legu las cosas an casa eran anaras un poc millor, pecò lu para, una volta que era ixit de casa de sol era molt ambistit de un camion i tra assaguració, pinsió andicipara, mara i filla s’eran trubaras a ma un’antrara fissa de quasi vuit-cents éuros al mes, i essent diventat mig rabambit lu iàiu i havent tangut un infarto la iàia, ella i la mara havian afitat la casa ont astàvan i ampravan, justament, i a praié las pinsions de iàiu i iàia, essent-sa també registraras totas duas com badantes. Així, de proba pullosa, an poca téns, als vint vint-i-un ans, Ela s’era trubara a éssar un jova normal que pot fé de la vira d’ella tot lu que li agrara, que tra ella i la mara, pusant tot assieme, acupiavan més de tres mil éuros al mes i, quant aspanevan assai, no arribavan mai a pasà lus mil éuros, que lu normal era quatra, cinc-cents, màssim cinc-cents cinquant éuros al mes.
Oltras a això, als últims tres ans Ela s’era habituara al sinyuriu de la vil.la i de la famíria Leopardi Mirotsinel.li i, més ancara, havia ascumançat a dunà esames que ta cambian la vira, com Estètica, Psicologia Sucial, Ética i Filosofia moral, Astòria de la famíria, Lus Dirits de las Donas. Però Ela taniva, té ancara, una educació catòlica, i truncà un fidançament uficial, també si ‘l fidançat ès un aixemu total, és una cosa que no hi agrarava.
De a l’hora, del dia que l’havia pansat ma no dicirit de truncà a ma Jàcomo, hi ha passat ans, i ancara és al mateix punt, ansis, al mateix pou sempra més fungut. Martxel.la Gastoni s’és laureara més que justa, pé no dira an andicipu, ha passat lu concorso i és ja de ruòlo com a prufassuressa de filosofia. S’és feta una dona, autònoma, traballa, viu de sora, no té de damanà arrés a ningú. Ha tangut altrus homas i ha cumprés lu que ha sempra sabut: Jàcomo ”Leo”, Mino patit an famíria, sigarà pé tota la vira d’él una criatura viciosa que no farà mai arrés – ni de bo i ni de mal – sentsa l’ajut de la mara. Ara, dasprés de tantas ampodas, tantas aspentas i l’ascritura ni mancu tantu segreta de Carlo, Leo Leopardi sa lauereerà an meditxina i, sangons la mara, tangariva de anà a astudià an Amèrica, mentres que, sagons él, sa tangariva de casa a ma Ela i fé tres o quatra fils, i, sagons lu para, tangariva de ascumançà a pusà cap. Sagons ella, sagons Martxel.la ”Ela” Gastoni sanyora prufassuressa de filosòfia, tangariva de anà a fanculo. I si no hi va de sol l’anvia ella a ma tanta saruts, i folsis avui mateix si és que l’amante que ella té de ans i que ella ama a ma tot lu cor i tota l’ànima sa diciri a hi dira que la vol. I folsis avui és lu dia. Magari pot amprà lu vídeo de Príamo com ascusa. Lu president de cumissió diu que sa prepari lu candidat Jàcomo Leopardi. Proclama dutor lu primé d’él i Ela tanca ‘ls uls, fa un gran raspiru, un qualt de hora i sigarà tot acabat. I invetxe arriba l’onda dels dasgraciats an festa que aspinyin a tots de una palt a l’altra, a ella també. Ma Ela, anfondu, no s’abija de arrés, pecò ancara a uls tancats racuneix la ma de l’homa que l’astima i que ella astima. Vina a ma mi, hi diu, anemu’n. Pé sempra? Damana Ela. Pé sempra diu la veu de l’amor d’ella de tota la vira.