La rundalla del prufassor de cumissió

Lu fotògrafo, i de més ancara l’operatore de l’agencia ”La làurea tua és la més bella” pagarivan or pé sabé cosa dicirirà la cumissió, porca bagassa. Aquellus dasgraciats dels cumpanyons de l’últim laureando paraixevan polcs-crabus fugint an dumenja de caça més que minyons an festa. Pé trenda la sudisfació de arribà primels a tirà an ària al neo dutor, no han mirat an fatxa ni arrés ni a ningú i han tirat an terra cunaixuts i dascunaixuts, oltras al mateix fotògrafo, que hi ha rimitit una màquina digital de última generació, a palt de totas las fotografias del dia, i a la telecàmera super professional que s’és feta an cent i una mica. I ara qui ‘l paga tot això? Ah? Qui ‘l paga?
Lu president de cumissió vulguessi trenda un maltel de juja pé ascurí-lu a la mesa i legu tiquirrià ”Olda, olda o faç dasbuirià l’àula”. Ma no’l té lu maltel, i a ma tot aquel casí de tiquírrius i veus an festa las parauras d’él no s’antenan, i comúnqüe, també si no pareix, tot aquel buldel és quistió de àtimos, i és més la futa i ‘l raiòru que ta pren que la cosa pé ella mateixa, com si un cop de vent havessi ubelt una finestra i tirat tots lus papels a l’ària. Culpa a qui? Tanca més bé la finestra, la pròssima volta i aculli lus papels a ma pacència. I difati, ara, dos, màssim tres minutus dasprés, a palt del casí daixat de aquel masoni de braus an porra, a l’àula magna de la facultat són arrastats an pocs: lus prufasols de cumissió, l’aplicara de la segreteria de facultat, lus dos fotògrafos i lu pròssim candidat a ma la mara, i més ningú. Tot lu món de gent que hi era primé fugira anvant o a fatu dels braus.
Lus dos fotògrafos só massa ancatsats, diun que una cosa així, an tants ans que siguin las cumissions de làurea no l’havian mai vista, i que calquiú la pagarà, ih, a véra si la pagarà. Lu president na’ls daspatxa, què facin tots lus passus que tenguin de fé, basta que callin o que sa’n vagin. Legu mira lus altrus prufassols, aspetxalment a Pietro Valledibona i a Marco Intesa que són primé i sagon relaró del candidat Jàcomo Leopardi, lu qual, a m’aquella fatxa de catsu que té, tot pareix, francu que ‘l gran poeta. La majuria dels prufassols diu de anà anvant, an fondu aqueix Leopardi és l’últim de avui i, si sa rinviessi sigariva un gran casí que mija cumissió té ja lu billet de l’àero an butxaca i la barija a fatu i de ananquí anigaran rets a l’areopolt, qué de prufassols residents, an aqueixa facultat n’hi ha u cara tres. I u de aqueixus, pé dira, és Marco Intesa, que no veu l’hora de sa’n anà i que la tesi de aqueix mig idiota de Jàcomo Leopardi no l’ha mancu mirara, tantu él no hi pot arrés contra Pietro Valedibona, prufassor astrordinari, ma pròssim-pròssim a l’ordinariato, mentras que él és ritxercatore-dotxente que, ja de ans, agualda que sa dicirin a fé-li lu concorso de assotxat.
Tantu lu president de cumissió avisà Jàcomo Leopardi de modu que prengui postu. I Jàcomo dit Leo astà felmu com un sansulé a ma la penna USB an mans, com a dira ”i això ont l’ampits?” Fultuna que hi és la mara que ni l’hi treu de las mans i la passa al bidel.lu de facultat que finalment s’és dicirit a tunà a antrà, dasprés que a tiquírrius na jaragat lus braus, i ampitsa la crau al computer que Leo Leopardi té a la meseta ont hi toca de sa sera. Lu president hi damana si vulgui una tassa de àlgua, si no vulgui fé una pàusa. Ma lu prufassor Intesa que no té pròpiu antés de pelda l’aèreo diu que no, si lu president pilmiti, e de dunà diretament la paraura al primé relaró pé la presentació general. I aquellus set jujas tots vistits de negra a m’aquel bunetu al cap – no tots, la veritat sa digui, sol lun president, que així sa tapa lu cap aspirit, i la prufassuressa bionda que li han asballat la permanente i així un poc màscara aquella dastrossa de cabels que no sa poran véra – a Leo lu fanan tunà a éssar Mino patit, lu que foras de casa té por de cara cosa i que sentsa la supervisió oculta de para i mara no és bo a sa’n trera un ul.
Prufassor Pietro Valledibona, que sap perfetament lu tontu que és Jàcomo, però també sap la munera de la qual dispon la mara, anfondu-anfondu una bella dona simpàtica, antirigenta i lu just de bagassona, la qual li ha dit crar i pretxís: ella vol que ‘l fíl arribi an poca téns a ubrí una gran clínica aspetxalitzara an pròstata, i qui, millor del gran prufassor Pietro Valledibona, na puguessi éssar lu primàrio? Qui? Ningú, a palt de él. I a coranta-sis ans Pietro no sa la pot fé ascapà aquella ucasió. I a Pasqüina, que a él li agrara de hi dira així quant an són inintimitat, li ha ampruimitit de fé utrenda a Jàcomo lu màssim dels vots i una bossa de astúdiu pé sa aspetxalitzà dos ans Amèrica, i, antant, él mateix, fóra supervisonats lus trabals pé trasfulmà la vil.la an clínica.
Així prufassor Valledibona diu la magnífica que és la tesi de aqueix gran jova qué és lu candidat Leopardi. Lu qual Leopardi, de gran culló, fa paltí sentsa vulgué-lu la proiéció. Sol que aquella és la còpia de Carlo, aquella a ma la veu de Carlo que ripiti paraura pé paraura lu que él té de dira, qué Leo no rasixi a cumprenda lu que veu ascrit si primé calquiú no hi lligi a veu alta las cosas almancu una volta. I lu quasi prufassor Intesa, que no taniva ni voluntat ni gana de antrà als contas del mig baró Valledibona, obri uls i urellas, i aquella és la veu del millor astudent que hagi mai tangut, Carlo Dilullano, i aquellas diapositivas són de la tesi que astava praparant a ma él, i ancara no havia cumprés pecò Carlo no havessi més prasantat la tesi i no sa fossi més fet véra. I celtament, catsu, qué havia vanut lu trabal d’él al tontu de Leopardi. I així ascriu un billet de pressa i ‘l passa a Valledibona: ”Ara ta dinunç. Ta diu arrés Carlo Dilullano?”
I Valledibona ascriu de pressa a sota: ”Cosa vols?”
I l’altru ajuni una parauta sora. ”Concorso”.
Valledibona sa posa lu tros de papé an butxaca i diu al president que él ha acabat i que passariva la paraura al col.lega Intesa, celtament pròssim assotxat da la facultat. I lu president diu que aqueix és l’auspici de tots, que lu prufassor Intesa pugui partetxipà i guanyà lu pròssim concorso pé assotxat. I Intesa diu que Leopardi és un astudent etxel.lent que él cuneix de sempra i que la tesi d’él és semplitxement magnífica. Legu toca a Leo, que s’ascusa ma no rasixi a palà. Ma no ampolta diu Intesa, tantu hi són las imàgines i aquella bella veu preregistrara. Sempra que Valledibona no tengui arrés an cuntrari. I Valledibona diu que no, ansis. I lu president diu de anà anvant. I la mara de Jàcomo Leopardi, Pasqualina Mirotsinel.li rica a puals sa fa lu sanyal de la creu, que no sa sap mai. Cinc minutus dasprés és tot acabat, la cumissió sa ritira pé dicirí lu vot, sagurament alt. I Leo, ja dutor de meditxina futur aspetxalitzando an América sa gira pé sarura la banda de cumpanyons i parents i fé lu gestu de la vitòria. Sol que no hi ha ningú, mancu la mara. La qual és tangura de ixí de pressa pé raspondra a la telefonara de Valledibona; lu prufassor diu que un vot alt costa: ella a cosa pot arribà?