Lu sòmiu (Rundalla de capallà 1.)

Lu minyó és rumit, ma al sómiu és daspelt i astà fugint com un danat. Corri, corri, i corri i currint passa de un’astajó a l’altra. I cara volta que cambia de astanjó sa troba vistit al ravés. Ascumença a curri que és istiu, ma és vistit massa pasant, i així, sempra de pressa, sempra anant i sempra antanent arrarera d’él lus passus dels bastaldus criminals i dels cutxus rabiosus que hi diun bau-bau, gr-gr, felma-ta felma-ta, lu minyó sa treu paltó, malló, camisa, canotiera, calçons i arresta an murandutxas, i com que és a vora marina i té arena de cara palt, sa treu també las sabatas, i així corri-corri més de pressa. I de cop froca, l’arena sa fe neu i él mori del fret. I ara com fa, dascalç, an murandutxas. Però no sa pot falmà, també si sa li astanan ancancarant lus peus té de sigui. I corri, i corri, però no hi fa més, lu fret l’astà matant. Él, però, és un minyó antirigent, hàbil, que cuneix quatra divelsas artes marcials, per això sa felma, agualda ‘l primé cutxu i l’afronta a piaras i mossus i, sempra a mossus, l’ascolja i a ma la pél sa fa un mantel, i ara que és carent afronta l’altru cutxu i a ma la pél de aquel sa fa una gunella, ara sí que s’arraona, matant lu pròssim sa farà un parel de sabatas. Ma no és ver, no és pussibra, él no’l fariva mai això, mai a la vira matariva a qui sa sia, i ancara de mancu matariva un cutxu. I difati són lus cutxus que l’astanan mussigant. Quatra cutxus dasgraciats que l’han ancutxat dos als bulxus i dos als garrons i que pareix que ‘l vulguin asqualtarà. I invetxe no, lu mantenan tés a fulmà una x a ma tot lu cos sumat a un pam de an terra. Astanan agualdant lu duenyu, lu bastaldu mallarró que l’ha rubat. Ma lu minyó és fulbu, ara farà finta de éssar molt, i astem a véra, pecosa viu lu minyó val munera grossa, qué la d’él és gent rica, i molt no val un ràiu, ansis, diventa un peril gros assai, qué la d’él és gent rica i, essent rica, també vendicativa.
Tot aixó él l’ha astudiat a ‘scora i també aforas de ‘scora, qué él és més andavant assai-assai de l’idat que té i lligi llibras de grans i no sol lus lligi ma també lus cumprén, i suvint més bé també de las mestras. I él sap que això de n’arrubà la gent és una cosa que s’és sempra feta an cara palt del món, i que funciona com un cumelç normal, també si diricat. Tu ven fruita? La primerenca costa de més, la fèa costa de mancu, i quant és astajó costa poc-poc i si no l’astujas bé ta sa guasta i la pelts. Així és él: apena l’han pres era un fruit primerenc, legu s’és guastat un bél poc, qué han agualdat massa a ma las tratativas, i ara pot éssar que sa faci un fruit paldut que no val més arrés. Ansis, que pugui diventà una scusa política, diem així, pé justificà una guerra i tranqüilitzà la coixença del para i de la mara.
Assai damanavan pé tunà-lu viu? Cent? Massa! I ellus, aspanent sol deu, poran pagà altrus mallarrons pecò matin als mallarrons que l’ha rubat i legu daixat murí, i així, aspanent deu voltas de mancu: matan als mallarrons, salvan la coixença, i trasfolman an heròe gentil la mamòria del fíl molt. I tots hi guaranyan. La sucietat que sa’n treu dels peus a quatra dasgraciats criminals. I lu para i la mara an munera i sarut. Pecò lu conta és que qui sa salva de un sagrastament, hagin o no hagin pagat munera pé salvà-lu, legu na sufri pé tota la vira, no rasixi a éssar més normal. Per això, a ma él molt, lu para i la mara hi guaranyarivan an sarut assasi-assai, qué millor anà al campsant una volta a la samana, qué cara dos tres dias ont él psicòlogo i legu cara nit supultà lus tiquírrius pels sòmius fèus de tun fíl. Ma al sabeu que a quasi vuit ans de idat ancara sa pixa al llit i, sagons lu que hagi manjat, també sa caga, oltras a astà tota la nit tunquiant i més suvint a òlquirus.
Per això, al sòmiu, lu minyó sa fa com molt, deixa de raspirà, lus uls an gròria, i lus cutxus l’amollan, i él cau an terra, i ara no sem més ni de hinvel ni de istiu, ma de atunju antrat, i difati an terra és tot un pòiu, i lu minyó sa umpir de fanc i de àlgua bruta.
An aquel mamentu arriba lu primé dels llarras que l’ha rubat i ‘l toca al ventra a ma la punta de la bota. Ma él no diu arrés, no sa llamenta, no raspira. I aquel aspinyi a ma’l peu, hi fa mal. Ma él arrés, rasisti.
Lu llarra a l’hora, sa gira als altrus dos i tira un tiquírriu, vaniu de pressa, curriu, que aqueix mus és molt, i si és molt musaltrus sem futits.
Ma ‘l minyó és fulbu, oltras a sabé sis llenguas divelsas i no sép quants dialetos, i éssar cintura negra de quatra divelsa artes marcials, és també campió de nuoto sigui a stile líbero sigui a dorso sigui a granota, sol a farfal.la és així-així, per aixó sa suma de cop de terra i sa futi a banyu surpranent a tots. L’àlgua és jarara, ma no fa arrés, pacència, i lu minyó nara, nara, nara fins a éssar allunt de tot, dels cutxus, dels llarras bastaldus i de la praja. I qui l’agafa ara?
No, marasolt, no, tanivan un balca i l’astanan pascant a ma una fitora. Bastaldus, no, no só un grafí, só un minyó de mancu vuit ans. Bastaldus, no! Cosa fa ‘l capallà? Cosa astà fent lu capallà? No, felmu, felmu a m’aquella mà!
I la mara ancén la llumera, i legu també ‘l para entra a l’apusentu i arrarea d’ellus un homa de quasi dos metrus an jaqueta i gulbata i pistora a mans. Diu que ha cuntrulat bé, que ni an casa ni al cultil hi ha ni gent ni muviment suspeta.
Lu para del minyó lu rangràcia. I aquel sa tóna a pusà de guàldia a la polta.
La mara carinya lu minyó i diu que no és arrés, ara lu pusarà sota la dotxa i tunarà net-net com la criatura que és. I al marit diu de avisà la camarera, que però no n’hi ha manasté, qué és acurira de sora i astà ja traient lus llançols bruts i pusant lus nous i profumats.