La llició (Rundalla de capallà 6.)

La dona és una vera sanyora, una pròpiu com sa pensa que tenguin de éssar las tedescas o las aslavas quant han passat lus coranta i però són ancara asnellas i juvaníls. Vista de llunt sigariva una minuyneta bionda, elegante i sèria, vista de acustat és una dona elegante, apena-apena frungira, i més trista que sèria.
Avui ha fet llició a l’universitat; no té astudents assai, ma ‘ls pocs que té són sempre assai antarassats, i avui han palticipat a ma gran antarés i curisitat a la llició adamunt de Anite de Tegea, aqueixa dona nara an Arcàdia més de trec-cents ans primé de Jesucrist i que ascriviva epitafis de una contemporaneitat de por, i aixó, quissap, folsis no pecò ella fossi brava assai, ma de més pecò era una dona prena de la típica sensibilitat feminil. Pecó no hi ha sants i ni madonas, un conta són las modas i un conta és aquella sensibilitat eterna que mus fa homas divelsus de tots lus altrus animals, i aqueixa sensibilitat, de sempra, és astujara al cor i a la veu de las donas. Celtament, ancara tant un homa que ampri i amostri aquella mateixa sensibilitat sa troba, ma sol pecó las donas l’han astujara, l’astujan, i sempra l’astujaran. Antaneu.

Sèu, qui sa sia tu siguis,
sota una rica nau de llor,
i al turròiu de àlgua bona
beu, de modu que lus ossus
ta sa raposin a la brisa.

O aqueix’altra.

Pror Antibia la vèlgina.
Lu dasig d’ella ha pultat,
a la casa del para, frotas
de abramits anamurats,
alluinats a l’idea de la ballesa
i de la saviesa d’ella. Però,
la funesta Parca ha rururat
an terra cara pretenció.

O aqueixa.

A un triribic, rusinyol
de terra llaurara, i a
una cigara, astranja
de l’èrigue, una mateixa
tomba ha frabicat Miro
criatura; i massa n’ha fet
de llàgrimas de pror
de minyona, pecò
lu mal Infel sa’n ha
carrat lus dos jocs d’ella.

Era cuntenta durant la llició, una volta acabara, però, era tunara a éssar lu que era: una dona tètara. Una que no taniva més arrés a que véra a ma la minyona que era astara. Una que havia antarrat una volta pé totas carauna de las altras vira d’ella. Ara era una prufassuressa de grec antic que feva las llicions d’ella mig an grec omèric i mig an tedesc, també si teoricament la llengua d’ella fóra tangura de éssar l’itarià, ma era ja de quasi un àn que l’itarià l’havia dascantxel.lat. An casa hi havia duas llenguas i bo’, ingrés i tedesc, aspetxalment a m’aquel culló del marit i aquell’amor dasfultunat del fíl. Però ara no hi pot pansà al fíl, qué o si no s’antristeix massa, i mancu al marit vol pansà, qué o si no s’ancatsa massa. Ma pé co’ no’l deixa? Pé co’ no l’anvia a fanculo? Pecò lu fíl bél d’ella na sufririva, o si no fóras vist si no divorciava a l’àtimo.
Ara, però, sa té de dunà una calmara, qué té de antupà lu retor que hi ha una visita de no ha cumprés bé qui universitat italiana, qué quant li han dit astava pansant a altru; al fíl bél d’ella dasgraciat, arruïnat de tota la vira de quatra bracaburus, i si no fossi astat pé aquel dimoni de capallà, quissap si sa fóra mai salvat, aquel proba minyó. Entra al bar, damana un cafè a una tassa gran que sa pugui pultà a fatu. Quant pensa que no la vegi ningú dasbuira quasi tota un’ampulleta de un qualt de scotch a la tassa de caltó i sa beu aquella cosa an duas gruparas.
Ara sí, ara sí que pot antupà a qui sa sia.
Gita la tassa de caltó. Pren reta al retorato i com astà antrant de la gran polta de virras a l’ufici veu que ‘l jova retor astà sarurant una palsona tota vistira de negra. És un homa de una cinquantena de ans almancu, ma és vistit a ma una cosa com un paltó lluger tancat de mil butons patits que ‘l tapa del col als peus, i al pit té panjara de una creu de or de una quintzena de txentímetros.
No hi fa, la dona tètara que sa vol tedesca i greca antiga no hi fa a aguantà l’idea de astrinyí la mà de aquel palsunaja, nimancu que sigui lu més ampultant prufassor de grec antic an terra.