Una vira nova (Rundalla de capallà 10.)

L’homa és sagut a l’astúdiu d’él i astà pansant que ara és assai, però assai més cuntent de primé. Sa santeix an pau a ma’l món. Ningú pugarà mai dira que sigui culpa d’él lu de éssar nat a una famíria rica. Ninguna animutxa pot triar on nàixar, ni an qui època, ni an qui lloc, ni mai de qui para i de qui mara. Tantu él no ha mai tangut culpa de éssar nat de un para i de una mara rics a caixas i an un lloc de l’Ocident sentsa guerras de cinquant’ans i passa i a ma tecnologias que fins a pocs ans ara foran astaras consideraras roba del dimoni.
Ni culpa i ni mèrit, sa cumprén. I él, lu que ha sempra ambitxat de quant era patit, era trasfulma an mèrit allò que o si no puriva diventà una culpa. Tu nàixas a una famíria rica, vabé, la cosa pel mamentu no és ni un mèrit i ni una culpa. Legu ta fas gran, de la riquesa tua co’ na faras? Si, diem, ta la gastas an festas i asprecus, l’éssar ric sigarà una culpa. Si l’ampras pé fé cosas bonas pé la sucietat, l’éssar ric sigarà un mèrit. Eco, i él, ont era, més de la palt del mèrit o més de la palt de la culpa?
Fins als vint-i-cinc trent’ans havia sempra fet lu que hi dievan an casa. Universitat, impresa de famíria, sentsa dicirí mai de sol. I él havia cumprit, no havia mai fet arrés que no fossi an línia a m’alló que la famíria s’agualdava d’él. Era diventat anginyé i, éssent ric, era legu diventat duenyu de un astúdiu de livel internaciunal, com sa diu. Havia prujetat albergos, bancas, vil.las de por, qualtels de gent rica, tot un país pé miliunaris. De ric de famíria que era, era divantat més ric ancara, i de la munera que feva, feva més altra munera ancara. Legu s’era casat a ma una dona que cunaixeva de sempra i que de sempra no l’havia vulgut mai, fins a sa tunà antupà, pel cas, a grans, él ric i de famíria rica, ella bella, rica i sanyora i de famíria més rica ancara. S’eran antupats pel cas, pecò pel cas él sa feva trubà ont sabiva que ella era, i, dasprés de s’éssar antupats ”pel cas” an tantas dicelsas èpocas de la vira, aquella volta passats lus trenta-cinc ans, i de més anant pels coranta, ella havia dit que sí, s’eran casats pusant dos patrimonis a paris, i parint un fíl, una criatura més antirigenta i bella que rica, i si pensas lu ric que eran, ajura-ma tu a dira antirigent.
La vira d’él era una bella rundalla, fins a aquell dia massa trist.
L’homa és a l’astúdiu d’él. A la casa gran an muntanya almara de la mullé i a nom de la mullé. A la cuina hi és una de las camareras guisant. Al pra de dabaix hi és l’altra camarera assatiant. Al jaldí hi és l’autista almat que gira i lu jaldiné almat que gira él també. A l’apusentu del custat hi és lu fíl a ma la tata i a ma’l prufassor, pecò lu fíl no hi va més a ‘scora, sa prapara an casa i a finals de àn dóna l’esame an privat. A la polta hi és lu vigilante almat. No és que tengui por, él horamai no té més por de arrés, però, pé cosa risquià?
L’homa celca de tunà al trabal que astava fent. Una série de prujetas pé casas i jaldins ecològics. Tot roba a masura de criaturas i gent proba. Él no té més manasté de altru. Ha vanut tot lu que era d’él, també lu gran astúdiu internaciunal no té més. De la munera que ha recuperat, una palt la vincurara an funció del fíl – ha calcurat tres mil éuros al mes de ara fins als trent’ans – i tot lu restu l’ha pusat a una fundació que traballà a favor de l’infància felitxe. Per él no s’ha daixat arrés.
L’homa dóna un’ullara als set o vuit disins que ha fet, i legu s’aixeca. Va a uretà a la polta. De l’apusentu del fíl no arriban veus, obri la polta apena-apena i veu lu vigilante de quasi dos metrus i gros com un almari a tres poltas astirat com a Serefí. Aquel hi fa sanyal que és tot a postu, i si vol de mirà él mateix.
L’homa grevu i almat hi deixa la polta a un bou i l’anginyé veu que ‘l fíl astà ascultant a uls tancats la llició del prufassor antant que la tata l’amboca, qué és hora de merenda.
L’anginyé tona a l’apusentu d’él de la casa de muntanya i sa posa tóna a la mesa de trabal, pecò ara que no té més un astúdiu a ma altrus anginyels, arquiteteas, urbanistas, paesagistas i jòmetras que traballin a ma él – per él és feu sigui de dira que de pansà, ningú ha mai traballat per él, ma sol a ma él, tots paris i tots uguals –, ara que és de sol s’ha almat un patit astúdiu assai funciunal diretament an casa. Tantu sa seu, agafa lus disins i lus mira a m’atanció. Sissanyor, astà fent un bon trabal, no veus.
Un sol groc an alt.
La línia de las muntanya tipo triàguls.
Un riu que és una riga azzurra que dabaixa.
Rusetas i cagarantxus.
Una caseta que és una quadrato a ma duas finestras-uls i una polta-boca i un triàngolo valmel adamunt i lu tubu de la tximinera que treu fum.
Al davant de la caseta hi ha un abra tipo buret velt i un homa i una criatura que jugan. I la criatura, él lu sap beníssim, és lu fíl, mentres que l’homa, i això sa veu, no és él, ma un capallà, qué és tot vistit de negra. I a cosa astanan jugant?
A troba la mà. La mà reta.