La gata arratxunira i ‘l rató cuntent (Rundalla de capallà 11.)

Aqueixa era una gata de aquellas tigrararas filla de no sép qui i de no sép quantos. Era de pèl quasi valmel a tiras curò de taronja i de algira. An dias de pruja i de fanc mancu la vaievas saltant de un pòiu a l’altru. Però la gata an curó de arruinju no era cuntenta, i no que no tanguessi, tantu pé dira, un jova o un cumpanyó a l’altària d’ella, tot al cuntrari, duas i també tres voltas a l’àn la gata na taniva de catxà lus millols dels millols gatons del carré, de l’astraró i del qualté d’ella. No, lu conta era que mancú dels gaturins tirava a ella. An quatra o cinc ans de pranyatoris havia fet gaturins negras, grijos, brancs, branc i negras, grijos a tiras negras o tiras brancas, també taronja i/o arruinju, ma mai com ella, mai que havessi fet una gemel.la d’ella, i per això la gata tigrara curó arruinju era sempra arraiurara i sa cumpultava a ma tots de gata arratxunira.
Fossi astara almancu bona a s’amagà, a dissumulà, a fé finta de arrés, de aquesta folma sa fóra pugura trera un duenyu, víura arrinta de una casa, astà sempra al carent, manjà duas si no tres voltas al dia. Invetxe, la gateta, astava un téns a un carré, pariva lus gaturins i, com que mai na vaieva de gemel.lus paris a ella, agualdava lu téns mínimu i cambiava de astraró i a voltas també de qualté.
An tot això lus que hi rimitavan eran lus ratons, pecò la gata, pé sa pusà an folças sabent que fóra antrara an pranyatori, matava i manjava ratons més del conta i, vaient que a la niara no havia produït mancu un arrunjat ugual a ella, matava dos tres ratons a gaturí i sa’n fugiva dient als fíls ”arranjà-vus”.
De un pranyatori a l’altru la gata arratxunira an curó de arruinju s’havia fet, a raò, la fama de dastrossa dels ratons i no hi havia qualté, astraró, carré, angul i furat sentsa un rató que la timissi. I qui és que, an famíria de rató, no taniva un para, un jalmà, un cusí, un iàiu, un amic o un cunaixent que no fossi molt mastullat de la gata arratxunira? I aquel sa l’ha ancutxat de istiu, i aquell’altru de hinvel, i aquel de maití, i aquel de talda, i aquel tunant an casa, i aquel quant era de sol, i aquel quant era an cumpanyia. Bo’, lus ratons i las ratetas tanivan por d’ella i la d’ellus no era més vira, que quant u és assustat no hi ha mai pròpiu arrés que ‘l cunsori. Per això, quant al carré del Calment vél arriba lu rató cuntent, tots a hi dira i pé co’, i pa’ qué, i pé cosa, i com mai, i cos’és això, ma macu sés, ma girat sés, ma cuc tens al cap?
No, és que iò no tenc por d’ella, iò l’he astudiara, iò sép com fé, iò sép lu que ella vol pé astà cuntenta i assussagara.
I tu sés macu, tu no compréns, tu no l’has vista mai, aquella és un mostru varanós, no és una gata normal.
I lu rató cuntent rieva, iò sép com fé, dunau-ma reta i ja vaureu.
I cosa vols?
Frumaju. Mullé. Tana.
I bo’?
I bo’!
Lus ratons i las ratetas, una volta que l’havian ascultat, al rató cuntent, l’hanviavan a jaragà moscas i sa tancavan a las tanas. Però, a u o a l’altru, sempra tucava que la gata arrunjara sa’l mangessi, aixì, lus de un rucó primé i lus de un rucó dasprés corrin ont él rató cuntent pé hi dira que atsatavan, que anava bé, que ja hi astavan.
Li havian pultat una pruvista de frumaju pé un àn sancer, trubat un niu de quasi mig metru cuadru i la més bella de las ratetas bellas que rató puguessi dasijà. I ara trubba: Satu la gata!
I lu rató taniva tot ja ben astribiricat, cara rató taniva de atirà l’atanció de la gata, qui ananquí, qui anallí, fins a na la fé acurí al punt triat i dasijat.
Així, la gata arratxunira an curó de arruinju sa troba un dia anguiriara de ratons de an cara lloc. U gros a una finestra, u patxotu a la pultalleta, u al rucó, i u al furat que polta a un’apusentu prena de mirals.
Una volta arrinta de aquel lloc màgic, la gata arratxunira s’és legu assussagara. I qui és aquella bella gata, i qui és aquell’altra ancara més bella. I no veus qui cua, qui pèl, qui ungras i qui urellas.
Diu-ma gata bella gata. A ta vols fé cumpanyona de mi? No ma veus? Cosa dius, no só, iò, així bella almancu com sés tu?
I la gata curó arruinju sa mirava als mirals i sa palava, i més sa palava i més era cuntenta que aquellas bella gatas arrastessin freras i no sa pusessin legu a ma ella, qué mancu a ella eran mai agrararas las gatas que antravan facilment an cunfiança.
Antant, lu rató cuntent, una volta que la gata sa n’era antrara del furat, aquel mateix furat havia tapat fent rururà un cantó a ma l’ajut de quatra ratons de aquellus grossus.
Ara, ma digareu, al rató cuntent li havaran fet un monument? I anvetxe no, una volta cumprés que la gata de arrinta de l’apusentu dels mirals no na fóra ixira viva, al rató cuntent l’han dasbarrassat qué la d’él no era roba de antirigença ma de marícia, difati, qui és que no’l sap que las gatas són vanitosas?

Agualda-agualda agualda-agualda don Catalyn sa l’ha lligira tres voltas aquella rundalla, i cara volta cambia cosas que legu sa panteix i legu tóna a pusà, ma no sa racolda com i per això cara volta li ixi divelsa. És an pirinu, proba capallà, pecò si ‘l para de Ivanòe no hi polta munera an contante o calqui cosa que sa hi assimigi assai, aquellus a la criatura no la dallibran.