Lu sanyal de la creu (Rundalla de capallà 13.)

La donna ha apena atacat un anju a la filla. Mara-solt de minyona tonta. No hi ha velsu de fé-li antrà arrés-arrés al cap. Murendo tontu, anyurant i praputent. Eh, ma, si no l’antén a ma las bonas, ja hi fa antendra ella a ma las maras.
A la dona hi doran las mans, lus bulxus i ‘ls braçus fins a l’atacarura dels codus, pé tot l’asfolçu que ha fet, eh, ma, la pròssima volta no sa fa futí, futa o no futa, invetxe de ascurí a la txega, agafa una cinta, un bastó, lu que sigui, i la dasfà a cops. Eh no, bal.la. Lu que és massa és massa, mara-solt. Trent’ans, ansis, quasi trenta-dos és que va anvant aqueix conta. I Lúrdes, no, i a Fàtima no, i a Mejugóri no, i ont dimoni la té de pultà aqueixa dasgracia de filla pecosa curi?
Tu prega, tu prega i vauràs que Nostrusanyor ja t’ajura. Del dia mateix que és nara aqueixa dasgràcia de filla és que astà pragant, la proba dona. I cosa té? Arrés, un patit difeta al morru que s’assatia a ma una uperació de arrés. I dàguele uperació. Un mes de haspital, tra una cosa i l’altra.
I ara no basta? No, no basta. I cosa és que té la minyona? Arrés, un patit ritaldu, cosa vols que sigui, també tzia ha ascumançat a palà als tres ans. I agualda a dos, i agualda a tres, i agualda a quatra. Lu dutó, ma la minyona cosa té que no palà? I agualdem ancara. Tantu a l’asilo l’astàs anviant? No, que ma la polt a ma mi sempra a fatu. I a l’hora agualdem que sigui a l’àn de antrà a ‘scora i dicirim.
Lu dutó, i a l’hora cosa té ma filla, que ancara no pala? Ih, ara ma la poltas, ara que és massa talt?
Bastaldu de un dutor, i si era astat pròpiu él a hi dira de fé així! I ara no sa pot més fé arrés, i ara és roba de aspetxalistas, io ta puguessi dira que té ta filla és mura, ma no és ver, que és solda, ma no és ver, que té un ritaldu mental, i això podarsi, ma a conta meu lu que té ella és autismo, i també fèu, ta digaré, qué l’únic que fa és de astà sagura a un’ara asbatint lu batiri a una paret. I no veus que no hi crixin mancu més lus cabels an aquel punt, qué és com que hagi fet un cal. E ma basta de la pantinà bé i no sa nota, lu dutó. Ma qui maracina hi donc? Maracina, un miracra hi vol ananquí, un miracra. Mira, antant fes lus passus justus, fé-li fé la visita de l’aspetxalista, fes-ta fé lus papels justus i vauràs que ja hi donan la pinsió. I qui pinsió, lu dutó? De invaliditat permanente.
La permanente que hi facin al cap, a él i als molts de qui l’astramolt.
Ma ella ja ‘l sap que un conta són lus contas dels dutols, i un’altra cosa són lus contas de Jesucrist. Quantas voltas s’és vist i s’és antés de gent dunara pé molta legu tunara an vira, de txegus que veun, de topus que caminan, de mans tunaras a crixí.
Per això la dona sa pren totas aqueixas ampodas i, quant no na pot més ascupia i ataca un anju a la filla. Pecò no sa hi posa mancu pé asballu. Gana na tengui la mara de pragà, de ancendra canderas, de pultà-la als cunvents ont ancara hi ha un para esortxista, si la minyona no hi posa un mínimu de voluntat. No dic de pragà a veu alta, ma almancu lu sanyal de la creu, i cosa hi vol a sa fé ‘l sanyal de la creu, arrés hi vol. Ipuru és de patita-patita que la polta a missa un dia sí i l’altru quasi, qué també hi és nara an un cunvent, sa pot dira. I Invetxe no, mancu las mans uniras an preguiera posa. Tot lu dia a m’aqueix uh-uh i lu batiri ascurit ont més li vengui a bé.
La dona sa’n entra a la cuina i sa umpri una tassa de àlgua. Beu, i legu ajuni a l’àlgua un poc de licor, lu tantu de hi dunà sabó, i més la tassa de àlgua sa dasbuira, més ella ajuni licor, i al final, de una tassa de àlgua que era a ma una gota de licor, és diventara una tassa de licor a ma una gota de àlgua.
Pensa a tots lus homans que ha cunaixut. Lu para, ambriagoni bastaldu. Lu jalmà, villacu culló. I legu capallans, fraras, pàrrocos véls i jovas, com aquel que l’ha ampranyara, i legu parrocos furistels, com aquel don Deixò fíl de bagassa que sa’n és fugit a ma la caixa. La dona riu de la mija rima que ha fet. Però és cuntenta que de aquel sa siguin palduras las tratxas. Homa antipàtic, que cara cosa per él era sempra com la rundalla de la saeta que l’aspaqui.
Da que sa’n és anata, l’han també tancara la parròquia. Ara vé un vél bavós a dira una missa lu dumenja a las deu i legu sempra tancat, i a ella hi donan dos sous pé fé finta de éssar custode. Mancu mal que cara mes arriba la pinsió de fam que donan a la filla maca defitxenta i tonta, si almancu sa facessi lu sanyal de la creu.
La dona sa posa un altru dit de licor i pensa al bastaldu de cumissari que la vuriva cunvincí que aquellus ossus purits i aquel tros de cal mig dasfet fossi de don Deixò. Ma co’ m’astau dient. Don Deixò sa’n és fugit a ma la caixa. Aixó a mi ma pareix més un cutxu o un murendu purent que un homa. I legu don Deixò de mans na taniva duas, i allò que m’haveu mustrat no na té mancuna. No que no és él, mancu bulants. Dunau reta a mi. Aquel fíl de bagassa sa’n és tunat al país d’él a ma tota la munera. Altruqué!