Kafquià kafquí? (Rundalla de capallà 19.)

L’homa astà pansant a la primera volta que és anat a Londras. Cosa havarà tangut, divuit, denou, màssim vint’ans. Mancu sa racolda si era ja a l’universitat o a l’últim àn de litxeo. Lu que sí que sa racolda bé, invetxe, és quant era anat a Portobello Road i s’havia cumprat l’últim dels Skunk Anansie, Stoosh. Qui cosa bella. O era The Score dels Fugees? Folsis lus havia cumprats totus dos. Ma la cosa que més de tot sa racolda és aquel sómiu de minyona. Una negra alta, astríngira, que no havarà tangut més de setza o desset ans, bella com si fossi ixira de un quadru de Manet. No l’ha mai vista an vira d’él una dona així bella. Hi ha passat més de vint ans, i ancara sa la racolda com si fossi ara.
Dasprés de aquella volta hi és anat ancara an Inguilterra i a Londras, ma no assai: dasprés de la làurea, un viaja a ma l’ascora, i legu la volta que és anat a New York i l’aèreo ha fet ascalo a un aeropolt així patit que mancu sa racolda ‘l nom.
Legu no hi és anat més, de almancu un deu ans. Pecat. Pecò él ja sa’n abija que l’astà paldent l’ingrés. És anútil, si no las pràtigas las llenguas, a la fi las pelts. Una llengua no és com anà an britxiqueta que ta seus i pedalas, si no la palas un poc cara dia, gana na tenguis tu de lligí llibras, altículs o ascultà calçons. Cos’és que ha dit? Calçons? No, cançons vuriva dira.
L’homa vulgariva rira de él mateix, ma no pot. Lu varé, lu daspraié, i la situació kafkiana que astà vivint… Kafkiana, catsu, prò piu kafkiana, no hi ha altru modu del dira. I aqueixa cosa l’astà matant.
És de un téns infinit que sa troba an aquella situació, un mes, un àn, un sècul, i ancara no ha cumprés lu pé co’. Ha cambiat ja tres si no quatra avucats i mancu això cumprén. Pé qual ràiu de mutivu sa tanguessi de cunfassà culpèvuls? Culpevul de co’ que él no ha fet arrés, ma arrés pròpiu del tot. Si ta diquiaras culpevul i ta dius sintxerament pantit, sagur-sagur que ta dónan lu mínimu de la pena i ta fas dos, màssim tres ans de garera i tot lu restu an comunitat. Cosa, tres ans de garera cinc o sis ans de comunitat pé una culpa que no té i que ancara ningú hi ha mai dit bé a cosa sigariva riferira.
Hi ha de mig una criatura, folsis un molt, diun lus avucats que o na’ls catxa él o sa’n vanan ellus. I bé, diu l’homa, sigarà com dieu vusaltrus, ma iò no he mai molt a ningú, no he mai rubat mancu una caramel.la an vira mia, i no tucariva una criatura mancu pé asballu.
I a l’hora lus vídeos? Qui vídeos? La polizia t’ha trubat lu computer pre de criaturas nu-nuas. Ma cosa astau dient, cosa vus astau anvantant. Allò és tot material pé una ritxerca que astic fent, pé un llibra que vul ascrira ”de Pretty Baby a Little Miss Sunshine”. Ma cosa t’astàs anvantant? Ma sí, basta sabé apena-apena de hastòria del txínema. Als ans sixanta setanta anava de moda la minorenne com a modelo eròtic i cuntava un fet artístic. Sa pensi, pé dira, a Romina Power que a tretz’ans feva Justine, i a Broke Shields, o Phoebe Cates i a Paradise, i ja sem a la fi que ‘l clima astava cambiant, però pansem a totas la Bilitis de Hamilton. Legu, com que si sa fossi cumprés pé ont fóra pultat allò de amprà criaturas al txínema, diem així, artístic, sés passat al txínema de dinúncia adamunt del consumismo que sa produeix adamunt del cos de las criaturas travistiras de patitas modelas purrosas, Litte Miss Sunshine, apunt. Ma ningun avucat hi creu, diu que allò tastimunieja que él és un mig pedòfilo, altru que bal.li.
Pedòfilo él? Qué fa ‘l mestra de ‘scora de almancu vint’ans i que si calqui cosa ha mai dasijat són las maras bonas dels minyons, i calqui volta també las iàias, qué hi ha iàias de cinquanta cinquanta-cinc ans que arretarivan un molt. Ma cosa ràiu pedòfilo?
Però no, un maití, cosa sigarà astat, las nou? Las deu? No, de més las nou que era a la primera hora, són antrats an classe, él i las criaturas que cantavan London bridge is fowlling down, i lus carabinels a mal mitra puntat. I cosa hi ha? Tots an terra, tots an terra! Las criaturas prurant, i él agafat de tres o quatra com si fossi un polc de matà. Amanillat, tirat al furgó i ascurit. Bastaldu pedòfilo assassí de capallans, hi dievan lus carabinels an tenuta-antisomossa.
De a l’hora és sempra an prasó. De quant téns, un mes, un àn, un secul? No rasixi al cumprenda. Sempra de sol. Pél bé tou, què o si no lus altrus prasunels ta matan. Sempra tratat mal dels gualdians. Sentsa llibras, sentsa junals, sentsa televisió, sentsa internet. A ma avucats que no ‘l creun.
Pél que ha cumprés, havarivan arrubat una criatura, u que folsis era aluno d’él? Ma qui? I legu pé co’, qui manasté fóra tangut de arrubà pròpiu a un aluno. Legu, havarivan també molt a un capallà, folsis. Boh, qui capallà? Si ha una categoria que él no ha mai tratat, són pròpiu lus capallans. Si no ha cumprés mal tangariva de haver organitzat tot a ma una banda de bracaburus i, pròpiu pecò lus altrus pareix que siguin bracaburus a murí, sagons lu juja és ampussibra que hagin fet tot de sols, pel folça hi vuriva una ment antirigenta al grupo, i aqueixa ment sigariva la d’él. Ma de qui palt? Si él no cuneix ningú de aquel catsu de país ont tot aixó sigariva suçaït? Él cara maití sa fa més de coranta minutus de màquina a anà i coranta a tunà. Parqueja la màquina a la praceta acustat de ‘scora, sona la campana de l’última hora, munta an màquina i sa’n va. De aquel país no cuneix mancu un nom de carré, una volta an cara tant entra al bar an fatxa de ‘scora, ma altru no cuneix. Figuremus l’igresia del capallà dascumparit, figuremus la tanca ont havarivan sagrastat la criatura. Ma legu, qui criatura, qui capallà?
L’homa, si no fossi així villacu sa matariva ascurint lu cap a la paret. Asparem que l’avucat de ufici que hi toca ara lu cregui, pecò o si no, altru que Kafka és això.