Calqui cuc i una col (Rundalla de Capallà 20.)

Aqueixa era una bella col una que ja de patita-patita sa cumpraneva que fóra astara la gran ballesa de l’holt. Sa cumpraneva legu-legu que aquella patita col, curara com paltoca i amarara cara dia, fóra astara la col de las cols. Una de aquella que sa posan ansumu-ansumu dels bancs del malcat i que l’hulturà mancu ven que sa la deixa pé ballesa.
I la patita col, difati, sa feva bella, velda i gran. Qué lu velt d’ella no era un velt com tots lus altrus velts de totas las altras cols, que vistas totas. Lu d’ella era un velt-velt, un velt que més lu miravas i més t’antravan ganas de mirà-lu. I legu la folma. Folma de col, celtament, ma qui col. L’hulturà, quant passava a txapità i més talt a amarà, dieva sempra: aqueixa sí que sa diu col.
Tantu la bella col patita i velda aspallava anallí a l’holt anmig-anmig de totas las altras cols asjàpiras.
Un maití maití-maití la bella col sa daspelta gran i bella, pronta quasi pé la gran esposició. També si – la veritat sa digui – de més s’era daspaltara pé una patita mangilla a las fulletas més de an baix. Però, cosa vols que sigui una mangilleta de maití an téns? Arrés era, un granet de terra, pols vurara del vent. Una cusutxa que amarant mateix l’hulturà l’hi fóra tret.
I així un dia, legu una nit, i un’altra nit, i un’altra nit ancara. Legu un maití, de aquellus granets patits-patits i tirant al groc, eran ixits cuquets de arrés, que no era granets ma ous. I també a l’hora, que ‘ls cuquets eran vels, grocs i brancs i massa bellutxus a la vista. La bella col s’era dita ”no és arrés”, han triat a mi que só la bella. I això pansant sa gusava ‘l sol que oltras a la carantó dunava lluentó a la bella curó d’ella, velda-velda massa velda.
I així és passara un’altra nit, i així és vangut un altru dia i així aquellos sarronis patits-patits sa són fets mamarugues grans-grans. Bellas, grossa, llongas-longas, de mil peus i angullonas a murí. La col bella i velda, an poca téns, de velt i de bél ja no taniva més arrés. De ballesa rara que era astara, ara era un tros de trontxu magra i llonc com ampitsat de astecas de paràcua.
I cosa fa l’hulturà, pé co’ no ve, pé co’ no ma cusi las mias bellas fullas? I l’hultura ja és acurit, prob’homa, quant ha pugut, i quant ha fet, tot era massa talt, la col una volta velda i una volta bella i totas las altras cumpanyonas del custat, totas ellas també de fullas rusagaras.
I gita maracina, i salva la col de fullas ancara bonas, l’hulturà ha salvat lu gros de la col sambrara, ma no la nostra bella, aquella horamai és pladura. Així és astat que la col i las altras cumpanyonas maranaras són acabaras arrinta de un caixó i anallí arrinta són astaras pé calqui dia, fins a que l’hulturà ha pres caixó i col i ha dasburiat tot a un àngul del pulquiri.
Antant, lus cucs fets grans a las fullas de la col bella, s’eran fets mamarugues i a mamarugues patxotas i veldas anavan fulla a fulla fins a un abra o a una paret, pé sa pugué arrarussà, pé sa pugué amagà i, panjats de un fil de bava sa fevan com un capot carent de ascupina. No tots lus cucs li havian futit a sa salvà, la majuria pròpiu no, ma lus de la col nostra sí, quasi tots.
I així és astat qué un bél maití, de caraú de aquellus capots de mamarugue és ixira una mariposa branca i gran. Una núvura llugera, branca i gran de papallonas, quasi totas bellas fillas de la col tucara als polcs.
Mara, mara, mara mia. Paraixeva que diguessin la papallonas vurant com a probas dasaspararas de una fulla de col a l’altra, de un cagarantxu a l’altru de una flor de curon a l’altra.
I una, i legu un’altra, i legu altras duas, tres, cinquanta papallonas més són vuraras al pulquiri, com si assieme havessin dicirit de anà a salva lu tronc de aquella col que a ellas havia fet de mara.
Mara, mara mia.
I a la fi la col ha cumprés. Aquellas mariposas bellas com las més bellas al món eran anallí per ella, pé la rangracià de haver sabut trasmití-li la ballesa de la col i pé ajurà-la a sa salvà.
Ma lus polcs són polcs i no l’aprècian la ballesa de la mariposa. I així, o bufant, o mussigant, o també ascupint l’han ascapat aquel vol de papallonas. I pé l’ampoda presa, als quatra polcs li és antrat un apena de apititu, i col hi havia, i col han manjat.
La col nostra un téns velda-velda i bella-bella, la més bella que sa pugui pansà, ara era an terra, anmig-animig del runcu de u i del runcu de l’altru dels dos polcs, i com és mia, dieva u, i no que és mia, dieva l’altru, sa són txumbats de dent a dent il lu que ancara hi era de la col bella és vurat analt, com aras bellas de la papallona més bella.
I antant que vurava pé aquel mig metru i calqui cuseta andemés, la col ancara an vira pansava que és pròpiu veritat que de llavó bona naix bon fruit. Aquel vol belíssim de papallonas brancas adamunt del velt de la col salvara, era merit d’ella, d’ella i bo’.
Era astat un pansament, un’asquinquida de felitxitat durara ‘l téns de saltà de duas dents de polc txumbaras, a la boca del talcé polc assucunat a un’ara.
Giorgio aqueixa volta s’és ancatsat i don Catalyn li ha atxantat un bufató an fatxa tra nas i boca. Folsis és per això que lu capallà ha pansat pròpiu a aquella rundalla. Però no pot mullà pròpiu ara. L’anginyé li ha assagurat que és quistió pròpiu de poc pé perfeciunà la pràtiga.
Don Catalyn astà pansant que si vulguessi lus pugariva fé agafà a l’àtimo aquellus tres, i dallibrà a Ivànoe, ma li és paraixut que la criatura aguanti bé, i dasprés de tot és quistió de dias.