Rundalla de capallà 24.

Mininna Rosadelapera traballa pels capallans ja de patita. La mara l’havian crixira las monjas i, com que s’havia casat un ambriagoni purent i taniva de campà cinc fíls, sa l’havian daixara a fé trabullutxus al cunvent i a la parròquia i legu sol a la parròquia que ‘l cunvent de las monjas l’havian tancat pé falta de vucacions. Mininna, essent la gran, ajurava la mara i, ajura avui ajura damà n’havia pres lu postu quant la proba dona, pé culpa de l’artrosi, no puriva més munyí l’astratxu. Antant las cosas an casa de Mininna s’assatiavan, un jalmà sa’n era anat puritsotu dels divuit ans i s’anteneva pé cartolina a Pasqua i a Naral, la jalmana patita, als setz’ans s’era feta ampranyà de un sotatinent de leva que sa na l’havia legu carrara an cuntinent, qué hi vuriva bé, de las gemel.las una era nara a ma una deformació grave i praniva la pinsió de invaliditat i l’altra l’acompanyamento que però sa’n anava tot a la tavena, gràcias al para ambriagoni, i això fins al dia que al para, que al Cel sa n’astigui – o també a l’infel – l’han pistat com una tatxeta a una paret de txamentu. Qué ‘l para, quant traieva ambriguera fèa asfutiva i ufaneva qui sa sia, i asfuti avui, asfuti damà, una nit havia rumpit li bal.li a u que o no’l cunaixeva o que ‘l cunaixeva massa bé i l’havia daixat muribundu a la cora. Celt, no fossi astat l’ambriagoni bastaldu i antipàtic que era, primé no’l fóran pistat, sagon lu fóran ajurat, talcé lu fóran salvat acumpanyant-lu a l’haspital. Invetxe l’havia trubat lu càmion de la ronya velsu las set del maití, dasprés que ta l’havian assacarrat a bastó poc primé de la mijanit.
Era astara la fultuna de la gemel.la sana, si és que de fultuna sa pugui tratà, pecó de probas com lu pol de la gallina, ara diventavan probas com lu pol del cutxu del sanyor. Pecó la casa era sempra la mateixa ma, si primé campavan an set a un’apusentu i cuina, ara eran tres, qué lu jalmà era puritsotu allunt de casa, la jalmana patita bellutxa sanyora an cuntinent, lu para ambriagoni a sota terra i la mara – que pel daspraié o pecosa hi taniva de vaní – murint un dia sí i l’altru també a l’haspital pé culpa de tres ictus u a fatu de l’altru que l’havian trasfulmara an un tros de nyenya raspirant. Tantu ara eran tres jalmanas carauna assatiara econòmicament: la gemel.la maralta a ma la pinsió de invaliditat, la gemel.la sana, però feutxa que no ta dic, a ma l’acompanyamento i Mininna a ma’l poc que hi dunavan las pocas monjas que ancara hi eran i lu capallà muribundu de la parròquia, com lu qual, essent sempra mori-mori, hi era sempra lu vitxe-pàrroco, un juvanot cuntinental biondu de metru i vuitanta que màssim-màssim havarà tangut vint-i-quatra vint-i-cinc ans. La gemel.la sana, gràcias a tota aquella ampruvisa riquesa, s’havia fet guardaroba nou, permanente i un tratament de ballesa que la feva santí un’atritxe de Bolero Film, com difati sa pantinava, sa vistiva i feva las mossas esatament com rasultava a cara fotografia de dos fotoromanzos aspetxalment: ”L’amor meu sés tu”, ”Mai més ta daixaré”. Lu que feva la gemella sana era de sa pusà an posa, i de astà felma an pusició com si l’ul de l’altru fossi una màquina fotogràfica. Ara, com sa cumprén, a palt del dutor que no taniva més poc de cent ans, del capallà muribundu que arribava a cent i vint almancu, las duas jalmanas – que la gemel.la maralta an aqueix cas no conta – no tanivan altru homa de mirà i del qual sa fé amirà tret del capallà biondu i cuntinental. I an això Mininna taniva un gran vantaja: ella de l’igrésia antrava i ixiva a cara hora del dia com i quant vuriva, i ella lu vaieva que ‘l capallà biondu sa la mirava a m’un úl tot amurós, com diu la cançó. I així sa’n era passat tot un àn, i a l’hora Mininna taniva ja trenta-i-un àn, mentras que la gemel.la sana vint-i-set i ni una i ni l’altra havian mai vist o tucat homa a palt del para ambriagoni que déumunllibri i del jalmà que però era massa patit l’última volta que l’havian vist rantant-sa. Així, aprufitant del fet que dasprés de un àn de agunia la mara era molta i que sa taniva de fé un bell’anterru, las duas jalmanas s’eran gitaras als braçus del capallà jova i biondu, i gità avui i gità damà, als dias de l’anterru i, més ancara, del trigesimo, lu capallà jova, biondu i cuntinental havia tangut tot lu téns de ampranyà las duas jalmanas i de cumprenda que él com a capallà era faltat del sensu de la castitat i havia atsetat un postu de rajoniere a l’impresa de un cusí del para a Pavia.
Tratant-sa de gent de igrèsia, l’idea de fé afullà Mininna i la jalmana era cosa de mancu pansà, però mancu de fé-las parí sentsa éssar casaras, però, qui sa las praniva las duas farrinas grans més fèas del deuta, a palt de probas que no ta dic?
La solució era astara l’internato pruvisori de las duas jalmanas a un cunvent an cuntinent de l’olda de las mateixa monjas, qué tantu al país de las duas jalmanas astava tancant. Pinsió i acompanyamento de la jalmana maralta anavan a l’Istituto aspetxalitzat sempra de las mateixas monjas, però a an cuntinent, i las duas criaturas, una volta naras, fóran astaras dunaras an adució.
Al cap de set o vuit mesus, la filla de Mininna era nara molta i la jalmana havia parit dos gemel.lus, una dona i un homa. La jalmana gemel.la, an tot lu téns que havian passat tancaras al cunvent, havia racivit la vucació i havia ascumançat lu camí pé sa fé monja ella mateixa, i las duas criaturas no hi havia manera de dunà-las a ningú, qué ‘l mascra era nat mongolòide i la famella a ma’l morru tallat a llebra. A la fi Mininna sa n’era tunara an casa a ma duas criaturas de dos ans que pé la gent, pé la burocratsia i ella mateixa eran fíls d’ella. Era l’àn que padre Leone Beato praniva la parròquia i l’homa l’havia atsatara com a perpètua, més pé dunà una casa a las criaturas, qué pé altru, qué an tot aquel téns la casa ont astavan lu duenyu l’havia vanura a un impresari i havia aixacat un parauret de quatra prans.
A Mininna però, una volta la futis, ma duas no, i ella lu vaieva que don Dràcula la mirava a m’aquell’úl purrós que tenan lus homans de cara idat, i per això ella lu tratava mal, i non n’hi feva passà mai a una, i, una samana sí i l’altra també, ascriviva al bisba dient tot lu que pansava de aqueix pàrroco furisté que mancu era bo a palà un itarià com paltoca. A ma’l téns a Mininna havian dunat casa popolare i acompanyamento pé las duas criaturas, que també la minyona, a palt del morru a llebra que però li havian sabut cusí bé, també taniva una maraltia que pareix un ampreu: autista. Sol que invetxe de guidà màquinas sa’n astava felma mirant un punt assent de la finestra pé horas i dias i ans tutalpiú ascurint lu batiri. Als catolza lu gemel.lu down era molt de un atacu de cor i eran rastaras ellas duas: Mininna, la mara arratxunira i Melita, la filla autista de úl a la finestra.
Tra una cosa i l’altra hi ha passat quasi trent’ans, Melita fóra pugura éssar una bella núvia, no fossi astat pels capallans, i Mininna una bona iàia; invetxe, pé culpa d’ellus, té la vira arruinara, i és també per això que Mininna ataca una lavatritxe de don Dràcula una volta sol a la samana, aspolsa i renta an terra duas voltas i guisa per él dos prats que hi durin almancu caraú tres dias. A véra si ‘l cumprén, i si finalment sa’n va. I él no, cara dia sa’n ixi a ma una rundalla nova, i a ella la trata com la reina del castel de súcura. Però ella ja’l veu, ja’l cumprén, ara que astà astanent la roba a las deu i mija del maití, que don Deixadira Llaó Rumit, ara és daspaltat del tot. I no’l vaieu, un llaó an gàbia pareix, altru que Rumit. Calqui cosa hi ha suçaït, a bonu sigui la volta que sa’n va.