Custodes (Rundalla de capallà 26.)

L’homa i la dona són marit i mullé, són grans, ma no són mancu véls. Són de aquella categoria de palsonas que sagons com sa curan – és a dira com sa vistin, com sa mantenan fisicament, cosa menjan i cosa beun –, poran pareixar juvanils opuru véls. Ellus dos són a mig camí, borderline sa puguessi dira. Él és més gran d’ella i pareix més jova, que sa mantén bé – salvu que no rigui pecó té las dents grogas de tabacu, i tres dents an de mancu andavant, una an alt i duas a sota –, i ella pareix més gran pecò sa visti mal, no sa tinyi ni sa pantina ‘ls cabels i té sempra aqueixa ària trista de qui hagi pres de poc un bon ànju de bastó.
Astan discutint, i de’l que sa cumprén, és una raguella de cara dia. Él pala de una raó, i ella de un’altra, com si no s’ascultessin de daveru, com si no sa vulguessin cumprenda.
– I cosa vols que ta digui, que ja va bé així?
– Iò no puc.
– I no que no va bé. Ja’l sép de sol que no va bé. Ma la vira és aqueixa.
– Iò no hi faç.
– Tu i ió sem gent proba, fils i néts de probas. I lus probas fanan sempra lu que toca, no lu que voran.
– Io no’l supolt, iò no l’aguant, iò…
– I diu-ma tu, cosa fem a l’hora, mus arrandim, no damanem més lu just, mus daixem murí de fam, damanem la llimòsina?
Sí, és com si diguessi ella mirant-sa’l a ma uls de gaturina txega. I él és pres del raioru, i si no fossi l’homa que és, a la mullé li atacariva un anju, comevèrodio. Peró no’l fa.
– Tanim fíls ancara patits, i lus grans són sentsa trabal, no mu’l purem pilmití.
– Ma iò no hi faç. Iò no hi rasix més a antrà an aquella casa.
Casa? Un parau, una vil-la de tres prans a ma dotza apusentus de rumí i set-cents hètarus de jaldí angiru-angiru. Un castellet, és, altruqué! Pensa ‘l marit.
– Ja’l sép, a mi també ma dasprau que hagin vanut tot, que sa’n siguin anats una nit sentsa mancu sarurà. Ma dasprau massa. Ma cosa hi vols fé, iò custode era i custode só arrastat, tu salvirora eras i salvirora sés. Celtament, de altra gent. De bru’ bastaldus que no sa sap de ont na siguin ixits i que mus tratan pijò que si fóssim catarans ixint de un txesso, ma cosa hi vols fé, aqueixa és la vira, i als probas toca de acutsà.
– No és això, no és això.
– I a l’hora co’?
– Lu minyó, lu pàrroco.
– Lu minyó astà massa bé. Ja’l sàs millor de mi. Bél, sa, antirigent com sempre és astat, cosa vols puguin éssar astats per él quatra dias tirat a una gruta an campanya? Un’aventura, ta dic iò, una cosa bella.
– Tu no cumprens, iò l’he vist an fatxa la nit que és tunat, iò lu cuneix de criatura, lus cuneix aquellus uls, era assustat.
– I pel folça, i qui no fóra assustat tunant an casa di nit a talt dasprés de tots aquellus dias de campanya, al fret i folsis sentsa nimancu manjà?
– No és ver, no és això, él ha vist cosa, él sap de padre…
– Bo’! No ma matís més lu cap a ma’l conta del capallà. Las cosas són las que són. Aquel mig extracomunitari mus ha futit a tots. Primé s’és vulgut pusà anmig a ma l’ascusa que hi pansava él a salvà la criatura, i legu sa’n és fugit a ma la munera.
– Mut, astà mut, no frastomis.
– Ah no’? I pecò, aqueixa casa? Casa? Aqueix castél ara és an mans de aqueixus mijus bandits? Pecosa aqueixus que mus tratan com a meldas brutas són bandits, ta’l dic iò, i si no mu’n han catxat ancara ès pecò lu sa sanyor anginyé lis hi ha fet firmà un papé que si són ellus a mu’n catxà mus toca una liquidació al dobra.
– Iò no hi faç, iò no puc, iò ma’l sumic cara nit al padre a ma la criatura.
– Mentras que si mu’n anem de voluntat nostra no mus toca pròpiu arrés, mancu lu dirit de astà a la casa del custode mus deixan… Ah? Cosa has dit.
– Iò ma’ls sumic cara dia, a totus dos, béls com anjarets.
– Tu sés maca – hi diu l’homa ixint de casa i anant al cultil. Ellus astanan a la caseta del custode, tres i cuina grans, dos txessos, u gran i u patit, i pé cuntrata aquell’apaltament és d’ellus fins a que traballin pé qui sa sia duenyu de la casa. Casa? Un castel, ta dic iò.
Fossi per él, dasprés de allò del rubatori de la criatura – lu fíl dels véls duenyus – i del misteri del capallà dascumparit, fossi per él sa’n fóran anats legu-legu, qué lus duenyus de ara a él pareixan mafiosus. Ma ont va, a quasi cinquanta-cinc ans, ont lu troba un altru trabal, qué és sempra astat custode anallí, i primé ancara fíl de custode de la casa? Casa? Un castel, altru que bal.li!