Rundalla del capallà 28

Tot sa pot di dira de Roseta Fildebella, francu que no fossi bella, antirigenta, generosa, simpàtica, colta, istruira i també purrosa. Una dona que an vira d’ella havariva pugut fé qual sa sia cosa. Tot fóra pugut fé an vira d’ella; esploratritxe, astronàuta, domatritxe de tigres, acròbata, madre badessa, atritxe, cantante de òpera i de rock. Tot puriva fé, i tot havia fet i ancara feva. Sanyora Fildebella an Misipel.li claríssima prufassuressa Roseta Maria Isabel.la Clara Benedicta. Als cinc ans palava bé deu llenguas i sis dialetas i lligiva i ascriviva an ingrés, francés, aspanyols, itarià, danés i tedesc, oltras a haver fet lu giru del món una dutzena de voltas i haver ballat als braçus de ministrus, generals i papas. Un poc, com sa cumprén, hi vaniva de do de natura, i un poc i de més de un poc pé éssar filla de una famíria de miliardàrius, diplòmatics, generals, ministrus, sants i papas.
An vira d’ella Roseta havia astudiat a las millols ascoras del món, havia manjat als millols ristorantes del móm, rumit als millols albergos, pres lu sol a las millols prajas, i pumitxat a ma’ls jovas més béls que dona puguessi sumià.
An tot això, Roseta taniva un difeta sol: lu de éssar nara dona. Hi fossi crixit lu txitxí, també a gran, trambé a deu dotz’ans, pé dira, als vint vint-i-dos ans al màssim Roseta fóra astara l’aministraró delegat de tot lu patrimoni de la famíria Fildebella. Ma era dona, i a la famíria d’ella las donas, de sempra, són bellas, ben fetas, generosas, gentils i antirigentas ma lu màssim a que poran arribà és lu de éssar las maras, quant no las mullels, de un patit o gran dirigent de las ampresas de famíria. Era i és així de sempra i de sempra ella ‘l sabiva, també si dels setza als divuit ans s’havia cragut que fossi pussibra cambià las cosas.
A setz’ans Roseta havia publicat dos llibras de economia aziendal a ma l’Universitat de Boston i astava acabant lu master an Cumprà i vendra sabatas a la gent dascalça. Sa pansava que així hi fóran dunat un bon ancàrric a la Fildebella Ampresas Angiru-Angiru del Món, i anvetxe li havian dunat una bossa de astúdiu pé anà a pelda téns a Cambridge. Sentsa l’ajut de ningú, sol a ma la folça de la pròpia antirigença, Roseta havia almat un’impresa de consenya ràpida de pizzas a domitxílio. De Newyork o de ont fossi an Amèrica, dascarragavas l’App de Roseta i la pizza t’arribava carenta-carenta i an poca minutus. Lu segret era que ‘l sistema computeritzat de Roseta praniva l’olda i no’l girava a ”una” pizzeria, ma a ”la” pizzeria més a prop de casa tua, tantu que ‘l pony-pizza vaniva an casa a tua a peu, de així que era acustat. S’era feta rica de sora an mancu de sis mesus, ma, mancu així i mancu a ma las altras duas impresas miliunàrias era rasixira a cunvincí lus homans de la famíria a la fé antrà com a dirigent. Així, cambiant-sa ‘l nom an Bendicta Bella, pé quasi dos ans, s’era dunara al teatro i al txínema, i si havessi vulgut fóra també fet una gran carriera, i anvetxe sa’n era fugira a ma un grupo rock i n’era diventara la cantante, a palt de l’amante de tots, i era quant sa feva avisà Clara Maria.
Era arribara quasi a trent’ans i un dia havia dascubelt de èssar pranyara, també si no sabiva de qui. Això, però, si és que sa pugui dira, l’havia tunara a la realtat, i havia dicirit de tunà a éssar Roseta Maria Isabel.la Clara Benedicta també si mara single, cosa que la fóra pusara mig arrinta i mig aforas de la massa rispetabra famíria Fildebella discendents de sants, imperarols, reis i papas. Havia agafat tots lus papels i totas las publicacions que havia tret i fet primé dels vint ans, i havia participat a un bandu com a prufassuressa de universitat an Asvitsera i havia guanyat la catedra de llatí i grec a Ixinasdèqui. Legu, o pel fret o pecò taniva de anà de aquella manera, Roseta havia afullat al sis mesus de pranyatori i, de calqui manera, havia pansat que allò era un sanyal que anava cumprés: la famíria d’ella era com era, lu món era com era, i ella era una dona bella, ancara jova i, de més de tot, antirigenta i astudiara assai, qué no hi havia cosa que ella no puguessi fé. I així, havent-lu antupat pé la de tres o quatra voltas, i sempra de total casualitat, havia atsatat de casà Mariolino Misipel.li. U que a patita no havia mai considerat, també si las famírias, an cara tant, lus fevan jugà assieme. U a ma’l qual, quant astudiava an Amèrica, non havia vulgut passà de més del téns netxessari pé beura un cafè, també si él s’havia fet tres horas de aèreo vurant de Quebec a Boston sol pé dunà-li lus saruts de casa. U que, quant l’havia antupat pel cas a Parígi quant ancara feva la cantante de rock, ella li havia dit de no, que no sabiva pròpiu qui fossi Roseta Fildebella, ella era Clara Maria. S’eran antupats an Asvítsera als trenta-quatra ans parhom, ella com a palt del comitato universitari i él com a prugetista que havia guanyat lu bandu pel nou campus de l’universitat. Aquella volta ella non havia pugut ni dira de no éssar ella, com és evident, ni dira que taniva pressa, vist que era pròpiu ella qui taniva de amustrà las mudíficas al prugeta.
S’eran casats als trenta-cinc i, dasprés de tentativus, curas, i anjus de clínicas aspetxalitzaras, als trenta-vuit ans era nat Ivànoe.
Ella havia pres un àn sabàtic i legu havia dicirit de traballà sol un semestre a l’àn, fins a que lu minyó no fossi antrat a ‘scora. Legu feva una samana sí i una samana no, i la no avisava a Ivànoe cara dia i a la nit sa passavan sempra un’hureta mirant-sa i palant-sa via skype. I ara, una banda de bracaburus, lu fíl bél d’ella l’havian arrubat. Tunant an casa a las quatra del maití, Roseta sabiva que don Catalyn Daixaudir sabiva tot, si no també de més. Ivànoe era astat arrubat de quatra cullons maranats del país, gent ampruvisara, i él, lu capallà vangut de Romania, altru que rundalla de la curora pantira que vuriva las aras de papallona, sabiva nom i conyom dels dos, o tres, o quatra, o cinquanta mallarrons que havian fet allò al fíl. I, de la mariciosa i astudiara an econòmia que era, Roseta taniva ja un’idea; tot era de rasixí de fé-la cumprenda an aquell gran ingènuo i hunest com la vèlgina astuntunara de basapeus del marit, l’anginyé Mariolino Misipel.li.