Rundalla del capallà 31.

Catalyn Daixaudir, conaixut com padre o don Leone Beato a sagons de qui ‘l pala sabi o no la diferença de ”padre” a ”don” – que legu no hi és nimancu, la diferença, a palt que ‘l capallà no sigui o Paolino o Salesià, pecò lu nostru, don o padre que sigui, és sol Leone Beato de l’olda del Cor de Jésus martiritzat a Orient santificat a Ponent però sempra Fíl i jalmà de l’Aspítit Sant. Don Catalyn, doncas, avui al maití ha dit la missa corri-corri i, més ancara que cara dia, invetxe de un pas del Vangeri, se n’és ixit a ma un’altra rundalla, la del cuc pallós arrinta de la poma valmella.
Mancu havia acabat de dira del tot la rundalla, que ‘l bisba l’havia ja sabut. Tóna, s’era dit lu bisba. Però él era un bisba moderno hi havia pusat un número de telefonino a dispusició de tots, celt, un altru fóra daixat aquel telefonino a un segretari, ma él no, sa’l daixava sempra an butxaca, i a cara dos o tres minutus raciviva un sms tucant cara gènere de tema i, cara dia cara dia, almancu tres, si no també set o vuit de aquellus missajas, eran contra padre Catalyn i las rundallas d’él, que ningú cumpraneva i que folsis-folsis eran sanyal de ortodossia rumena, al sensu que anfondu-anfondu Catalyn Daixaudir era un extracomunitari arrinta del cor i per això més ortodosso-protestante-migmussulmà que catòlic comdéuvòl. Lu bisba daixava currí, qué sabiva que aquellas eran upinions de gent vella i sensta pussibilitat de rameri, però calqui cosa taniva de fé, un dia o l’altru. Però, com que no és aqueix lu dia, tunem al conta.
Don Leone Beato taniva pressa de aviriguà l’idea que havia tangut. Ahir al maití anténs era anat a sa cunfassà ont és él Giusé Rosiel.lo Uldeboga damanant quant feva an pecats multals i uracions lu rubatori de una criatura, i ahir a la nit a talt, ansis al maití anténs-anténs de avui, era vangura a sa cunfassà Roseta Fildebella dient i no dient que ‘l fíl bél d’ella, lu geniós de Ivànoe, era astat sagrastat. I de qui? De una banda ampruvisara, celtament. I com és pussibra, la gent de ‘qui és proba, folsis poc istruira i de no gran antirigença, però no és gent mara. Però l’han fet, i vusté és l’únic que pot sabé qui sigui astat!
Lu proba capallà no sabiva mancu él lu de fé, però sabiva que calqui cosa taniva de fé i també de pressa, pecò allò que havia dit i no dit sanyora Roseta de un dit al dia tallat si no arribava la munera l’assustava de macus. I pocs n’havia antés de contas de gent feta a trossus quant era ancara criatura a Petrusimul, lu país d’él an Romania. Per això, la primera cosa de fé, era de sa trera ‘l dúbiu i de aviriguà que lu de Giusé Uldeboga fossi, diem així, una pura cointxidènça i que no tanguessi arrés a véra a ma’l conta de Ivanòe, i sempra que fossi Ivanòe la criatura arrubara o que Roseta no s’havessi anvantat cara cosa, si és que Déu vol. I asparem que ‘l vulgui, que millor una mara girara de çalvel que una criatura arrubara de quatra maranats.
Així, a ma’l cap bulli-bulli, Catalyn havia fet las cosas de cara dia, i sagons él com cara dia pé no dunà arrés de suspetà, an ment però, sempra a ma la mateixa cosa: anà an casa de Uldeboga i cumprenda si era tot a postu.
A las onza i calqui cosa lu capallà ha daixat la sagristia i, a peu i de pressa, és anat an casa de de la famíria Rosiel.lo çalcant de s’anvantà un’ascusa camí-camí. L’únic que li era vangut al cap era lu dia de la benerició del Cor de Jésus, que non asisti i que però aquellus dos probas véls no’l fóran pugut mancu sabé, i així, a ma l’ascusa de la benerició, fóra antrat a totas las apusentus, també a la de Giusé mandró purent, que sa passa las nits a la tavena aspaldaciant la pinsió de vequiàia del para i lu poc de las pinsions de ivaliditat del txegoni d’él mateix i de la mara i legu no s’aixeca primé de misdia, qué a él la llum del dia hi fa mal als uls, com difati polta ulleras negras també de nit. I si és així, ahir cosa hi feva a l’igrésia, de las albas del maití?
Un qualt de hora dasprés anant de bon pas lu capallà és al pultó de casa Rosiel.lo. I pica una, duas, deu voltas, fins a que l’homa dóna un’aspenta al pultó i entra. ”A sa pot?”
Lu capallà troba lus dos véls ancara al llit. Millor, la dona de vuitanta-cinc ans al llit i daspelta, i que però no pot fé arrés que una maraltia de aquellas fèas n’hi ha tret muviment i paraura, i l’homa runcant a la pultrona davant de la televisió a la cuina.
”O tx’Anto’, o tx’Anto’, ma mal sa santeix?”
I l’homa, proba vél de vuitanta-set i passa ans que an casa hi tucava fé tot de sol a ma la mullé baldara i lu fíl mandró, s’era daspaltat dient com an sòmiu que havia agualdat que Giusé tunessi an casa, que o si no pot prenda son, que él és homa ansiós, i sol que Giusé lu bél de casa n’era acurit a las nou del maití.
”I ara ont és Giusé?”
”A l’apusentu d’él. I vusté, invetxe, cos’és que hi fa an casa mia?”
”A benaí so vangut, a benaí”.
”Ma no sem a Pasqua…”
”La benerició aspetxal del Cor de Jésus”. I això dient lu capallà ex extracomunutari anava de un’apusentu a l’altra. I difati Ul de Boga ja era al llit d’él, runcant com un mutor de autoclave, tirat al llit ancara vistit, lus calçons bruts de fanc i de melda de uvella i las sabatas brutas i purentas de trèra péna.
També la màquina de famíria hi era, al garaja, tota bruta de fanc i de melda de uvella i de vaca i prena d’helba i de fem.
Lu proba capallà, ara, si no sabiva tot, sabiva però massa.
”Agualdi, agualdi”, dieva lu proba vél çalcant-sa dos tres éuros al portafollo.
”No fa arrés, no fa arrés, dongui-la a un proba aquella munera”. O a un bon avucat havia pansat don Catalyn tunant de pressa a l’igrésia.