Giorgio cunfassat (Rundalla de capallà 36.)

Giorgio Fildebagassa no sa santeix ancara del tot futit, él la troba sempra un’alternativa, també si ancara no sap qual. Adamunt de la jova no pot cuntà, aquella bagassa l’ha daixat. Adamunt de Giusé no fóra pugut cuntà mai, però s’és molt, o l’han molt, i això, també si anfondu-anfondu un poc hi dasprau, és un punt de vantaja, pecò Giusé fóra dit tot i lu cuntrari de tot cara volta que havessi palat a ma’l juja. Don Dràcula no és un problema, no és mai astat un problema, i també si ‘l trubessin, aquel no palariva mai. I comúnqüe, com ràiu poran fé a trubà-lu? Hi és la quistió de Tore, qué ha damanat lu prutxés abreviat, que s’ha anvantat la quistió de la màfia, ma qui màfia? L’avucat li ha dit que és difícil, ma pròpiu difícil de na ixí nets del prutxés, pecò hi ha anteressus grossus, pecò ha girat massa munera. Ma cosa munera grossa, avucà, que no s’és vist arrés, calqui manut i bo’! Això però, no l’ha dit, que o si no s’ascuviava. La sora pussibiritat que tangariva de na ixí a ma poc, a éssar fultunats cinc o sis ans, diu l’avucat – catsu sis ans de garera pocs! Ma cosa astàs dient, l’avucà, ja un dia de garera és sempra massa! –, la sora pussibiritat fóra de cavalcà l’altra línea del públic ministeri. Com l’altra línia? Una, la grossa, la que troba Tore Martinutsi com a unica font de provas, és la que pultariva a una organitzacció mafiosa que s’ha futit tots lus bens Misipel.li a travelsu de una fundació benèfica, i l’altra, la que t’astava dient, és la que veu a vusaltrus tres com a manovalança, tre bracaburus, ansis quatra a ma’l pastor de la tanca, pusats anmig del mestra de Ivànoe, lu qual sigariva la ment que ha organitzat cara cosa. Hi sigariva també ‘l conta del para i de la mara de Giusé, ma això ancara no han dicirit si sigui un dan colateral pé la valgonya, una folma de autodinúncia pé éssar astats còmplitxes, o si és que ‘l fóran fet lu mateix un dia o l’altru, vista la situació dasasparara de la sarut de la mara de Giusé.
Tantu, anà a prutxés dient-sa anucent i risquià vint, si no també trent’ans? Damanà l’abreviat i dira que l’han pusat anmig, que no vuriva hi ha fet tot lu mestra i prenda, mínimu-mínimu, cinc, si no set o vuit ans? Anucent, sissanyor, anucent tota la vira, no hi ha provas, a palt la paràura de aquell’idiota de Tore bastaldu. I legu, qui l’ha vist mai al pastor? I aqueix mestra qui ‘l cuneix, capaç que puguin dimustrà que no n’hi entran un ràiu i a él hi donguin l’agravante de la calúnia i de la falsa testimoniança. No, a prutxés de anucent, i legu an apel.lo ja sa veu. Tantu qui altru lu puguessi ascuvià, don Dràcula? I de ont, de l’infel? Ivànoe? Ma si sa’ són fugits i han dit que an Itàlia no hi tunaran mai més mancu vistits de màscara?
Lu conta veru, és lu del qui hora és. Al sensu del tondino i altras cosas pijols que hi puguessin fé an prasò da que acaba això de l’isolamento.
Giorgio ha çalcat de sa fé cumpanyó almancu u dels gualdians, ma poc ha pugut jugà, ansis, tot al ravés, caraú de turno, a modu d’él çalcava de fé-lu càra an contradició, de pusà-lu anmig, de futí-lu, aspetxalment manaçant-lu del que hi toca una volta antrat an txel.la a ma altrus tres o quatra. I amiti que ta posin a ma dos paras de famíria que tenan criaturas patitas, co’ pensas que ta faran sabent que t’has amprat una criatura de set ans? No he amprat pròpiu a ningú, iò. A l’hora cunfessas. No cunfés pròpiu arrés, iò. I ‘l capallà, cosa hi has fet al capallà?
Qui capallà? Giorgio astà pansant que si no damà damà passat hi toca antrà a una txel.la normal, a ma altra gent, fent l’hora d’ària normal, a ma altra gent, i també un idiota ‘l sap que la vira an prasó és fèa pé tots, i ancara de més l’és pe qui hi tengui de astà pé ans assai i essent un fril.lu, u que ‘l primé que ‘l trobi l’ancotxa i na fa ‘l que vol, él sa té de fé la fama de dur, sa té de pusà de la palt dels més folts, té de éssar u de rispeta. I si diguessi de éssar un mafiós com astà dient Tore, pé dira, l’ascuviarivan an quatro-quatroto, qué él no sap mancu ont astà de casa la màfia. I si diguessi que és ver que ha pres tota la munera que diun i que l’hagi amagara, hi és lu peril que ‘l torturin pé fé-lu palà. Legu hi és lu conta del tondino. I alló és quistió de sa pusà de acòldiu a ma la pròpia sessualitat. No que él sigui urequió, i mancu bisessual, ma si és una cosas que fevan lus filòsofos grecs i lus generals rumans, vol dira que cosa pròpiu-pròpiu fèa no té de éssar del tot. L’ampultant és que no’l violentin i que no hi toqui de éssar sol passivu. No hi pensa nimancu de s’arruinà la fatxa com aquel protagonista de aquel film, de qui era, de Spike Lee? I l’ator qui era? Aquel que legu havia fet Hulk, hi pareix. Fatostà que aqueixasabiva que hi tucava prasó, i sabiva que als jovas bellutxus com él era hi tucava ‘l tondino a la primera nit de prasó, i per això s’havia fet atacà un anju dels cumpanyons pé sa fé ascaranà an fatxa i així, vaient-lu fèu, lu fóran daixat pelda. No, mancu bulants. L’únic és a sa’n trera la fama de pedòfilo i de sa’n pusà un’altra. Mafiós no, que l’ascuvian, a ma la crau del sidaru no, que legu ‘l trumentant pé n’hi futí la crau. Assassí de capallans. Això pugariva éssar, que legu no és mancu mantira del tot. Lus capallans no són mai agrarats massa, a las prasons. Aqueixa. I Giorgio sap també com fé. Avisa ‘l capallà de la prasó a ma urgença i, quant aquel sa santeixi poc-poc tranqüilu, sa hi tira adamunt i l’hi ataca un anju tiquirriant cosas tipo iò vus udieig a tots, vusaltrus seu lus trairols de déu, seu la valgonya del món i altras cosas així. Ara sa l’astudia bé.
Guàldia. Guàldia. Vul un capallà.
Calqui bella frastumia ben dita, calqui ascupinara. I no vols que téns un’hora lu sabi tota la prasó. Giòrgio Ascanyafraras l’avisaran.
Guàldia, guàldia, anvia-ma un capallà!
Cosa hi ha?
Ma vul cunfassà, ara mateix, avisau al capallà!