Giorgio laureat (Rundalla de capallà 37.)

Giorgio una volta Fildebagassa ara és dotor ingenyer Giorel.lesi, laureat a ma cent set adamunt de cent i deu. Ja hi ha pusat més de deu ans, ma ara és un anginyé edile, altruqué jòmetra de res. S’és laureat de poca dias, ma ha ja racivit lus cumpliments de mig món. Lus cumpanyons de la txel.la l’astanan ajurat a divirí las lletras. Cartolinas de auguris, lletreas de elogis, riquiestas de intervistas i manaças. Las manaças, la veritat sa digui, són pròpiu pocas i són sempra las mateixas, tipo ”trairó de la raça”, ”qui traeix la pròpia relijó no és fíl de Maria”. Putanaras de gent que té massa téns de pelda. Giorgio a la prasó s’és fet musulmà? I a l’hora? No’l puriva fé? Sí que ‘l puriva fé, i l’ha fet. Hi és qui diu que l’hagi fet pé s’aparà ‘l cul dels altrus gariots, qué Giorgio ha pres trent’ans al primé grau i vint-i-cinc an apel.lo, i com que lus musulmans a las prasons itarianas són sempra de més i sempra units fra ellus – quasi, qué sagons que u sigui massa sunnita o massa sciita, o massa de una etnia malvista lu matan a mossus al col –, tantu que Giorgio sa sigui fet musulmà no pé vucació ma pé cunvanència. Lu que conta, és que dasprés que és ixira la veu de la conversió al Corano, a Giorgio no l’ha tucat més ningú i s’és umprit de cumpanyons nordafricans u més afetuós i gentíl de l’altru. Celtament, hi era astat també alló de la txircontxisió feta a ma un cutxarí asmurat que li havia pultat infeció, ma era astat pròpiu an aquellas samanas an infermeria que havia dicirit de sa trera la làurea.
Havia fet damana, havia superat tots lus colòquios a ma psicòlogo i assistents sutxals i li havian atxetat l’iscrició. Als últims ans, quant horamai havia dimustrat de trenda una boníssima condota i era astat racunaixut com a pultaveu de las raons dels musulmans an prasó, l’havian també autoritzat a siguí calqui esertxitació an presentsa, és a dira a l’universitat, i també de pugué dunà lus últims esames a la sede universitària invetxe de fé anà la cumissió a la prasó. També la tesi de làurea, úviament, l’havia discutira a l’àula magna de la facultat. I pocs n’hi havia de fotògrafos, de jornalistas i de inteletuals i de relijosus. Hi eran també lus faixistas aforas al carré, ma aquellus no contan més. I qui ‘l vol un altru dutxe?
Jornalistas televisivos i no lu fóran vulgut intervistà, ma això lu juja l’havia pruhibit tassativament. Per això, ja n’havian antervistat pocs de prufassors de la cumissió, de astudents i, naturalment, de avucats.
Él no havia pugut ubrí boca, ma vols pusà la sudisfació: dotor ingenyer Giorgio Giorel.lesi.
Ara, antant que Muhamad i Mustafà divirin la posta, él lligi las damanas més freqüents a las intervistas – lu diretor li ha dit que de intervistas àudio o vídeo arrés, ma de intervistas ascritas totas las que vulguessi, naturalment, lu diretor fóra cuntrulat tot, i damanas i raspostas que no aniguessin bé, él las fóra cassaras, al sensu de txensuraras sentsa pietat.
Cosa sa prova a éssar laureat i al mateix téns gariot?
Pensa que un dia pugarà realment esertxità de anginyé?
Vusté és anginyé edile, no li agrarariva de prujetà una prasó més adeguara a las esigentsas del dia de avui?
Vusté sa considera ancara vítima de un error judiciari?
Si hi tanguessin mai de damanà lu prujeta de una igrésia catòlica, ara que vusté és musulmà, atsetariva la proposta?
Cosa mus pot dira de la vira sua sentimental?
Prujetas pel futur?
S’astà ja praparant pé l’esame de Stato?
Lus jornalistas són pròpiu idiotas, bagassa de damanas. Si no és que las cosas cambiguin an cassassió, él ixirà de garera dasprés dels sixant’ans, qui ràiu de prospetivas tanguessi de trenda com a anginyé?
Però él és fulbu, él té de raspondra com si fossi lu juvanot que sa laureéja a vint-i-cinc ans i ancara és pre de prospetivas i entusiasmo. Pecò si sa juga bé las caltas, cassassió o no cassassió, revisió o no revisió del prutxés, és pussibra que li autoritzin la semi-libertat, que un bon astúdiu de anginyels lu prengui i que él pugui ixí cara maití de la prasó i tunà la talda a rumí, con si la garera fossi com un bed & breakfast. I també la vira sentimental, a l’hora, pugariva éssar un conta ubelt, pecò de las mil lletras de amor que racivi, hi són las de Mirta, Karina, Jenny i Pavla a las quals él raspón sempra, i, un dia o l’altru, atsatarà que venguin – no totas assieme, naturalment – a trubà-lu an parlatòrio. Ara no’l fa pecò no sa vol alligà a ninguna il.lusió. Ma si sa juga bé las caltas, si rasixi a sa fé simpàtic a l’opinió pública, podarsi que hi donguin la semilibertat, i a l’hora és feta.
Antantu, ja això de l’esame di stato és una cosa ampultant, qué no basta a éssar sol laureat, an Itàlia.
Giorgio és massa cuntent. Del curriró arriban ramolls de festa, astà arribant la guàldia i lu prasuné de corvé que aspinyi lu carrelo, las txel.las ara són ancara ubeltas i la gent s’afatxa, i cosa hi ha? Un bríndisi al neo anginyé dotor Giorel.lesi, un anónimo ha anviat ua caixa de aspumante i lu diretor ha autoritzat un bríndisi pé tot lu braç de Giòrgio.
De totas las txel.las ascata un aplàuso i grans evivas. Giorgio és emuciunat. Hi llàgrima un ul de la felitxitat.