Biondina, bellutxa, diricara (Rundalla de capallà 22.)

La jova biondina, bellutxa, diricara i purrosa astà pansant a com las cosas poran cambià de un mamentu a l’altru, un dia sés salvirora, i ‘l dia dasprés sés una diva del txínema. I qui sa’l fóra mai cragut? Ella que taniva lu pedagògico i del litxeo era passara a scientse de l’educatsione i, pé sa mantrenda als astúdius s’era pusara a fé la baby sitter i, de sitting a sitting, de esames n’havia dunat u i mig, que no puriva frequentà i, lus sanyols, la pagavan bé, però pratanevan que ella fossi dispunibra a cara hora del dia, a cara dia de la samana i sentsa preavisu. Vina! I ella anava. Esame o no esame, llició o no llició. Però pagavan bé, i alló era lu que més a ella antarassava: acupià lu tantu pé no trenda pansaments pé calqui àn; de modu de sa dallibrà de la famíria d’ella i magari riprenda a astudià, però una cosa sèria, tipo arquitetura, o meditxina, o almancu jurisprudentsa, te’! Per això no sa preocupava si no puriva dunà esames, tantu, pansava, tenc vint ans, la baby sitter pé aqueixa criatura que ara té set ans fets la pugaré fé màssim pé altrus tres, esagerant quatr’ans, i a vint-i-quatra ans iò sigaré ancara jova pé continuà a ma l’universitat.
Legu, de un dia a l’altru, tot a l’ària, tot acabat. Lu minyó que ella siguiva arrubat i ella suspitara i legu acusara de complitxitat a ma’ls llarras. I qui complitxitat? Ma cosa astau dient, i qui l’ha mai vista tota aquella gent? Damanau al mestra, invetxe, damanau a él, i no a mi. Així, dasprés de dos dias de interrogatori tipo txínema americà, la jova bellutxa és astara anviara an casa, i al cap de calqui altru dia és tunat an casa també ‘l minyó. Tot bé lu que acaba bé, dieva aquel, i invetxe no. Lus duenyus a ma’l minyó sa’n eran fugits, havian espatriat an Asvítsera i no fóran més tunats, així dievan. Ella havia damanat de pultà-la a ma ellus, de prumuví-la de baby sitter a tata, però no hi havia astat arrés de fé. Li havian racunaixut una bella bonaixira, però, pelpraié, que sa dimentiquessi d’ellus. Era ja quasi mija tantara de sa’n tunà an casa del para i de la mara i de sa rassenyà a prenda ‘l treno cara dia pé anà a l’universitat i així diventà mestra d’escora, pròpiu com aquel culló que havia organitzat lu rubatori del catsu. Que legu, ella no ‘l sap si él ni hi entri calqui cosa, ella ha dit com s’és cumpultat de polp esagerat aquel dia a l’ixira de ‘scora, i si lus jujas són ja més de tres mesus que ‘l deixan tancat, vol dira que calqui altra cosa tenan, a palt de l’antipatia que hi té ella.
Lu que és, pròpiu ‘l dia que astava tancant las barijas és vangut a palà-la Davide Serra de Giòrgio, lu famós ascritor regista pé intervistà-la i damanà-li si no fossi antarassara a fé la palt de ella mateixa an un istant-movie, un docu-film. Praticament tipo inquiesta jornalística ont ella és protagonista. Pecó hi és ella que fa la palt d’ella i diu tot lu que sap de la famíria del minyó i del minyó mateix, ella que diu com s’és santira dasprés del rubatori, i legu la ricostrució txinematogràfica del mamentu que lu minyó vé rubat. Ella que camina a ma él a mans angantxaras i legu ella asbaturara an terra i lu minyó arrubat. Legu hi ha totas las divelsas suposicions. A: amitim que hagi organitzat tot lu mestra i ‘l capallà dascumparit sigui una vítima. B: amitim que hagi fet tot lu capallà i que ‘l mestra sigui un idiota pusat anmig. C: amitim que ni capallà ni mestra n’hi entrin i que hagin fet la cosa u, dos, o totus tres lus bracaburus mal-anats que fi pijó no sa purivan agualdà. D: amitim, etc. Amascrant a divelsus graus las tres pussibiritats.
I cara volta sa passava de una hipòtesi a l’altra sempra tunant a l’aixena de la baby sitter tirara an terra, i que era sempra la mateixa aixena, però cara volta de un’anguració divelsa. A qui mirava lu docu-film – passat quasi una volta al dia pé tot un mes a u de aqueixus canals a pagament – dunava l’impressió que ella fossi sempra an aixena pé tot lu film, quant invetxe havia traballat un dia sol. Duas horas de intervista i legu tres horas pé apraparà un’aixena que era durara an tot dos minutus i que a ma’l muntaja fevan durà a praié, com sa diu. Havian txacat quatra o cinc telecàmeras, o folsis de més. Quant caminava a ma’l minyó a mans agantxaras n’hi havia una fissa pusara al cavaletu que l’anquadrava de arrarera, una fissa que l’anquadrava caminant de palt de anvant, legu una càmera-a- spal.la que l’assiguiva de arrarera una que l’andicipava de anvant i altras duas de tal una pé cara profilo. Així, al muntaja, taniva la mateixa situació anquadrara de cara punt de vista i una volta la siguivan de ‘squena, una volta l’andicipavan. Una volta de profilo, una volta amascrant, i etc. Tantu sempra a ma ella anquadrara de cos i de fatxa, i, sagons lu que pareix, la fatxa d’ella ”aspaca”, pecò ha ja fet set intervistas televisivas an trasmissions de punta, ha rilaixat intevistas a una dutzena de rotocalcos i junals quotidiànos, i ara és an tratativas pé una sèrie de fotoromanzos, un aixenejat televisivu, un film a bassocòsto, i las reclams de una saponeta i de una malca de sabatas.
Ara mateix té un apuntament a ma un agent, u que sap que a l’ascuderia d’él té gent famosa ma famosa assai-assai i tu ajura-ma a dira ancara assai de més. Sagons com, l’ampitsa a una trasmissió de aquellas que ta tancan a un lloc assieme a ma altrus artistas i la gent ta mira de casa. Sagons aqueix agent, si ella firma a ma él, hi dungarivan mínimu dos cents mil éuros i la garantsia de arribà almancu tra ‘ls primels quatra, i sigariva altra munera i sutxesso garantit.