Còcodimàmma 10.

Dilluns

10.

És pantit de haver currit a sota de l’àlgua. Ara és un poc acatarrat i no astà fent una bella figura a ma Clàudia, la comessa. Tunant de currí, és antrat a la butiga de roba, ha arratirat las duas bustas, lus calçons no, sigaran pronts pé damà, i l’ha cunvirara a manjà. Ella ha dit que sí, que passessi a la prenda an casa a las nou, qué primé sa vuriva cambià.
Ara són al “Bogamarí negra”, han pres antipasto di mare, spagueti al ragú di ritxi, al sensu del bogamarí no del ratunet aspinós de Gramsci, frito misto i vi vermentí de Gal.lura.
– Cosa n’hi entra alló del rató de “granqui”? – havia damanat Claudia.
– No, Gramsci, Antonio Gramsci.
– Ah, aquel del carré on viu man jalmana. Un poeta, no? O un pitor?
Él havia dit que sí, pansant a quant lu fóra racuntat a Carmelo. “Spagueti al sugo di Gramsci”. Bagassa de anyurança.
Claudia és una minyona discreta. No tangarà de més de vint-i-cinc ans. Una bella pél, cabels negras lloncs in un poc arritxats, una bella fatxa, i també un bel cos pé allò que sa pot cumprenda, i a volla si sa cumprén que és mija nu-nua. Top de séra tirat de bretel.linas quasi anvisibras. Bellus braçus, bellu codus, bellas mans. Bellas titas, si no és que hi hagi calqui truco de regipetos crixits.
Palan. Palan. Més que altru pala ella. Él ancara tant sa tolca ‘l moc. Diu que ès anamurara del jova. Ansoma, que sa vol casà. Que astanan almant casa. Lu jova és heroinòmane. Cosa hi vurem fé? És així. A u hi agrara ‘l vi, a un altru las cigaretas, i al jova alló. Ha també pruvat a sa dissintossicà, ma no hi ha arrés de fé. Hi ha dit també lu dutor, tu sigaràs drugat tota la vira, téns sol de trubà un bon eqüilíbriu. Eco, la quistió és pròpiu aqueixa, l’eqüilíbriu.
– Si no custessi lu que costa, tot sigariva més fàcil de ragurà, i invetxe no, costa com una marassolt. Tantu, lu que he pansat iò és que si trubem un acòldiu, tu i iò, tot sa pot assatià. Iò faç un praié a tu, tu fas un praié a mi.
– An qui sensu? No cumprenc.
Ella riu, fa la viciosa. – Si dasprés manjat ma poltas an casa tua ta’l puc aspiegà a ma calma – diu a ma una veu de gaturina anamurara.
Él sa posa an boca un mos de totanus frigits que mancu ‘i agrara i no sap pecó ella hagi uldanat aquell’asquifu i no ‘l peix de Sant Antoni que dieva ‘l camaré, i la veu, girant an casa d’él com si fossi la duenya, dient asposta alló, gita aquella cosa, cambia de lloc al divano. Sap que de aquí a un’hora sigarà pantit de haver tangut l’idea de cunvirà-la. Tres pussibiritats: anvià-la a fanculo ara, sunà-la al txesso del ristorante i legu anvià-la a fanculo, sunà-la an casa, dunà-li una o duas doses pel jova i i risquià de sa fé futí an garera. Ja sa l’astà vaient a Carmelo que ‘i diu vina, còcodimàmma, cosa t’ha fet aquella fea de Clàudia, t’ha ascuviat a la politsia?
Ella no sap lligí als pansaments d’él, però, i contínua a palà com si ja fossin socis, pecò astà dient que ella cuneix una quantitat enorme de drugats, i si él la posa an palt, diem al trenta pel cent, ella a él l’umpri de or.
Él sa tolca la boca, fa sanyal al camaré de pultà lu conta i legu sa tolca ‘l moc fent més ramó del que cunvengui. Lu camaré arriba damanant si hi ha calqui problema a ma la frito misto que ha apena pultat i que ellus no han mancu tucat.
– No, tot apostu. És que la sinyorina no astà bé i mun tanim de anà ara mateix.
Lu camaré damana si pot fé calqui cosa, si pot pultà un’aspirina, una camomil.la.
– Lu conta, gràtsie.
Clàudia sa veu que no sap cosa pansà. Si lu d’él sigui un atacu de porra, opuru que ‘l catarru l’astà trumantant.
– Cosa hi ha? – damana an veu baixa carinyant-li una mà.
I él gira la mà astrinyint folt la d’ella. – Ascolta – li diu, – l’idea mia era de astà bé a ma tu. Bé an tots lus santits. Arrés més de això. Però ma n’has fet passà l’idea. Ara ixim, ta polt an casa i fem que no mus sem mai vistus aforas de la butiga.
– Ma fas mal – diu ella.
Ma él no amolla, ansis, astrinyi de més i a ella ixi una llàgrima. – I si ma tónas a dira de aqueix conta del jova tou i dels cumpanyons tous drugats, iò pal a ma’l duenyo tou i ta faç catxà de la butiga.
S’aixeca, paga i sa’n va sentsa mancu agualdà-la.
Pantit? De haver pansat que puriva éssar una bella sunara? No, ansis.
– Agualda! – Clàudia és ixira ella també i li astà pusant a fatu. – Ascusa, no havia cumprés, pansava que puriva éssar una bona idea també per a tu.
– Mira, no t’atac un anju pecó só un gentilhoma, ma si no ma l’acabas a m’aqueix conta de la droga jo ta dinunç. I ara vés-ta’n.
Folsis la jova ha cumprés, opuru s’és assustara, fatostà que sa gira i sa’n va. Él la mira caminant i sa randeix conta que té un bel cul. – Clàudia! Clàudia!
Ella sa felma i sa gira com dient cosa vols, no m’havias daspatxat?
Él s’acosta i li diu si no fossi així gentil de pultà-li lus calçons a ma’l vurel fet an casa. Damà, quant tanca la butiga.
Ella ‘l mira a ma’ls uls aspamparriats, pé co no’l cumprén.
– Al.lora, t’agualt? Dasprés de las vuit?
Ella fa que sí a ma’l cap. Él li agafa la mà que li ha astrinyit primé i la basa com fariva un homa bon cavalié.
– A damà, Clàudia. I gràcias de la bella talda que m’has fet passà – diu dasprés de havé-li ascrivit l’andirís de casa a un billet.
Ella sa’n va de sora i él sa felma a mirà-la. Catsu qui bel cul!
“No hay mal que por bien no venga”. Com sa puguessi dira divelsament de l’aspanyol? Bo’! Ma ‘l sensu és que no té sensu de sa pantí de las cosas fetas, basta tirà andavant, ansistí pel camí tou i las cosas arriban. Avui té més munera de ahir, i damà tangarà una dona an de més de avui.
De cosa sa tanguessi de pantí, de la bella vira que té?
Mira lu raroja. Fa un tentativo a ma Carmelo. No raspon. Va bé. La nit és bella, ampussibra que tóni a prora, si fa un giru llonc, aspampurieja i arriba an casa primé de mijanit. Així damà s’aixeca an téns an téns i acumpanya Tito a ‘scora.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)