Còcodimàmma 12.

Dimalts

12.

Pantit? No! Li ha fet bé de astà an casa. S’és rapusat, ha manjat salvit i riverit de Anneta, i ara sa santeix pròpiu bé. S’ha pusat un brugins net, una camisa branca, una cintura de pél negra tipo mototxiclista, sabatas de tenis negras a ma bandas brancas i valmellas; primé ja s’havia fet la balba, i Anneta ‘i ha aprivinit un’ansarara primavera i un bon ragú. L’àlgua és ja a l’olla i él té sol de ancendra ‘l foc apena arriba Clàudia.
Són las vuit, màssim mijora i arribarà. I invetxe no, no és Clàudia que és an téns, ma lu para de Bàrbara, ancatsat com una scímia.
– Iò ta mat a tu, iò ta mat – diu çalcant de agafà-lu al col. Ma l’homa és patitutxu, u i sixanta al màssim, també Barbara era baixota, ben feta ma baixota. I a él ‘i basta de allungà una mà pel trenda a distança.
Ma l’homa ansisti. – Iò ta dinunç, primé ta mat i legu ta dinunç.
I com que no hi arriba a ma’l bultxoni a la fatxa ‘i dóna una piara al gambutxu. E no, bal.la, a mí piaras no! I pres de la futa l’ancotxa pel bàveru de la jaqueta i na’l rurora de las ascaras. Txoc! Dasprés de una mija duzena de gradins lu cap de l’homa ha fet txoc ascurint a un ferru de la ringuiera. Él sa randeix conta que calquiú ha avisat l’aixensor. Pugariva éssar Clàudia. De pressa corri ont és l’homa i l’aixeca de pes. Catsu si pesa. Baixotu ma patxotu, mínimu mínimu setanta quirons. No raspira. Li dóna una spenta i na’l fa rururà primé de una rampa i legu de un’altra. Tantu no hi viu ningú al pra de dabaix. Da que sa’n vagi Clàudia hi pansarà. Munta al pra de casa pròpiu quant de l’aixensor ixi lu duenyu de la butiga.
Él fa finta de res. Príncip a ma’l príncips, i bastaldu a ma’ls bastaldus. Lu duenyu de la butiga és un príncip.
– Gràtsie. Entra. Ta puc ufrí una cosa?
Aquel entra ma diu que no vol arrés. Sol que no sap de ont ascumançà, él i Carmelo són dos dels millols clients d’él, ma, pel praié, que cambiguin butiga. Arrés de palsunal, ma…
– Ma cosa? – damana él.
I lu duenyu de la butiga, lu príncip, diu que sentsa vulgué-lu ha ascultat la cunfessió que Clàudia ha fet, proba minyona, al jova d’ella durant la pàusa de trabal.
– Qui cunfassió?
De las ascaras arriba la soneria de un telefonino, una cumparsita.
– De tu i de ella.
– Iò i ella cosa? L’he cunvirara a txena. Una txena i bo’. Pé pura simpatia.
– No és així que l’aspricava ella al jova.
– Pé co, cosa s’ha anvantat?
Antant la cumparsita és acabara.
– Mira, jo no vul sabé arrés. Ta dic sól que dasprés de la telefonara lu jova n’és vangut ancatsat a la butiga amanaçant de matà primé a ella i legu a tu. Un ascàndul ansupultabra. He tangut de avisà las guàldias…
– I?
A las ascaras ha riprés la cumparsita.
– Al jova sa na l’han pultat las guàldias, m’han dit que ‘l cuneixan bé pé éssar un drugat, l’astranu, per ellus, era de trubà-lu a la zona de la butiga mia. He tangut de dira que era lu jova de Clàudia, la nova comessa. La nova ex comessa.
– Pé co ex?
– Pecò l’he litxentsiara. De avui no traballa més a ma mi.
– I pé co tanguessi de cambià de butiga, iò?
– Pecò és millor així, creu-ma.
Li astrinyi la mà pròpiu de sanyor i sa’n va.
Pantit? Un poc sí, pecò aquella era pròpiu una bella butiga. Però, no és l’única. Tóna aquel catsu de cumparsita. Dabaixa las ascaras i celca lu telefonino an butxaca del molt. Ixi visualitzat lu nom de la mara de Bàrbara. Anvia un missaja. “Muntau”. Legu astrisjina ‘l molt a l’aixensor i sa na l’entra an casa. Pé fultuna no pelt sang, s’ha sol truncat la mòra del col. Com que de més no hi fa, l’amaga arrarera del divano. Sa umpri una tassa de vi negra i na beu lu mig de una tirara. Agualda que arribi la mara de Bàrbara assieme a ma Màrio. I així és, pecò la gent és ingènua i an bona fe.
La dona, an fondu ancara una bella dona, també si de una celta idat, sa’l mira a ma òdiu. Com si diguessi “cosa mus has fet, cosa m’has fet, bastaldu tros de melda”.
– Com astà, com és anara la vacança? – diu él fent lu gentil, i així dient li astrinyi totas duas las mans i l’astiratxa arrinta de casa an modu que aquel proba cos de u i cinquanta pé cinquantacinc de pes s’asprafondi al bigaró de txamentu almat que hi ha al txentro de la sara de la mansarda del paviment al sostra. Pac. La fatxa de la mara de Bàrbara ha fet pac i ha daixat sanc i dents. La sanc al branc de la biga de coranta txentímetros de diàmetro i las dents fintas, però ben fetas, an terra; tres, una a custat de l’altra a la vora de la busseta negra de la dona que ancara no és molta.
– Txao, Màrio, ta sés divaltit a ma la sanyora?
Lu minyó és com paralitzat al parrís. Él allonga una mà i l’agafa del batiri pé ubrigà-lu a antrà. Ma lu minyó no sa mou, s’és tot pixat, ancara s’astà pixant. Al caval sa li astà fulmant una taca ascura i an terra hi ha ja un patit pòiu.
– No és arrés – diu él, – ara sa nateja –. Lu fa antrà, tanca la polta i, com que la dona astà ancara tunquiant li atxenta un cop de tacó tra ‘l col i l’asquena. Trac. Bo’. Almancu havarà acabat de sufrí, proba dona.
– Tens fam, Màrio? T’han tratat bé aqueixus dos ambetxils? Mira, pel banyo obri aquella polta, antant ta celc roba neta, pens de trenda una tuta de mun fil que ta pot anà bé.
– Gràtsie – diu Màrio que ancara no sap si sigui hora de sa pragà l’ànima a Déu, o de pratenda la munera que fóra tucat a la mara. An fondu él s’és cumpultat bé, aquellus dos ja hi craievan que fossi él Tito, i si no fossi astat pel telejornale sa’l fóran cragut pé tot lu téns que él astava a ma ellus.
Del banyo s’antén l’àlgua que cau de l’aixeta. Él astà çalcant als caraixu una de las tutas del fil. Una tuta de Tito. Sa posa a rira.
Carmelo tangariva de arribà legu, aqueixa volta. Corri an casa. Ma pareix que he fet un casí.
A Màrio ‘i diu que li ha pusat la tuta a la polta i va a l’asgabutsí pé çalcà astratxus i prodotos pé natajà i disinfetà. Él ja s’apenta, ma la sanc a la biga invetxe de na ixí sa fa més grossa.
Màrio és ixit del banyo i s’acosta. – Bravo Tito – diu él, – mira si ma pots ajurà.
– No só Tito – diu lu minyó agafant aquellas duas o tres ampollas de plàstica.
– Ascusa – diu él, – ma és que t’he vist a ma la tuta de Tito.
Màrio no cumprén la batura i diu que lu que salveix és varequina, basta que digui ont la té i ja hi pensa él a pusà tot a postu.
Arriba la rasposta de Carmelo: Arrànja-ta, còcodimàmma.
– Putana tròia! – tiquírria él.
Màrio, sentsa mancu sa girà i continuant a natajà, diu que a tot sa troba sempra una solució. – Basta de arraunà a ma calma.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)