Còcodimàmma 13.

Dimalts

13.

No és pantit de no trenda la màquina. A ma la moto sa santeix més llibra. Celt, de hinvel calqui problema ja’l dóna, ma basta de sa tapà bé. I legu, si pròpiù ‘i salveix, ja hi és sempra la màquina de sanyora Tina. Pecó si havessi tangut la màquina d’él, això del para i de la mara de Bàrbara sa fóra assatiat més fàcilment. U güidant la màquina d’ellus i l’altru a ma la màquina d’él. Ma tantu Màrio té onza ans sol, i la màquina no la fóra pugura güidà. Un’altra pussibiritat fóra pugura éssar de txacà-lus an duas barijas, i aspirí-lus lu més allunt pussibra a ma’l primé vol pé l’Àfrica.
Manjant lu que havia aprivinit pé Clàudia i legu jugant a la playstation, él i Màrio han fet un muntó de hipòtesis, fins a que no és arribara aquella justa. Ispirara de la tuta de Tito.
Tanivan de carragà lu para i la mara de Bàrbara a la mateixa màquina d’ellus, arribà a la Roca de l’homa paldut i anallà cabussà-lus a banyu a ma tota la màquina. Legu, passajant passajant, sa’n tunavan an casa, i si calquiú lus vaieva: – No las veus la tuta? Astem fent jogging.
I així havian fet. A las tres del maití havian anfirat la màquina del para de Bàrbara pròpiu a l’antrara de l’aixensor al sotaprà del posto-àuto, carragat lus dos cadàveres al poltabagal i legu eran paltits velsu la periferia pé arribà al camí de costa. Mancu mijora dasprés eran arribats. Havian sagut lus molts als sedils de davant, tret lu freno a mà i aspinyt la màquina a dabaix; un vol de almancu trenta metrus i legu a banyu, las roras a palt de n’alt ancara an sumu, qué la màquina era arrastara mija ancutxara a calqui aspuntó de roca.
Bo’, lu que tanivan de fé ja l’havian fet i com a dos atletas sa són pusats a currí u a fiancu de l’altru. Eran las quatra del maití i an un’hora, un’hora i mija, duas al màssim, fóran astats tóna an casa. Sentsa mancu damustrà afannu, Màrio damana pé co hagi molt a la mara.
– I qui l’ha molta? Iò no, dasprés de la volta a l’hotel, iò no l’he mai més vista.
– No l’hi havia dit ningú que las duas bonànimas ma vurivan sagrastà pé almancu un mes?
– No, ancara no?
– I ella no s’era feta véra pé damanà com mai iò no fossi ancara tunat?
– No, no.
Ancara un quilòmetro i legu prangaran un camí que tronca pé las campanyas. I anallí sa falmaran, i él çalcarà de cumprenda cosa és que té al cap aqueix minyó de Màrio. Bastaldu de Carmelo que sa n’ha rantat las mans.
Currint de bon pas han daixat lu camí de costa ont, an mijora, han antupat duas màquinas, una anant i l’altra vanint, i sa’n són antrats al camí de campanya, on màquinas no na tanguessin de ancutxà almancu fins a ascumançà a antrà ‘l sol.
Essent però lu camí més astret, l’astraró mal asfaltara, abras de una palt i de l’altra, la llum de la lluna no abasta més pé véra bé on pusà lus peus, i aquel proba de Màrio n’és astrambucat. Él ha pansat legu de aprufità de la situació, tantu de agafà un tombu, de acabà-lu de matà i legu de amagà-lu an calqui fos. Ma sigarà astara la tuta de Tito o que Màrio s’és aixacat legu legu frastumant un sant mai antés primé, a él li ha futit la risa i li és antrara gana de fé lu para, o almancu lu bon cumpanyó.
– Arrés t’has fet, Màrio?
– He txumbat a una perra i só calgut com un simó.
– Ixi a véra. Ont ta dol?
– No ès arrés, sol que ma só ambujat, ma dasprau pé la tuta de Tito.
Riun. Lu minyó l’abraça. Él sa deixa abraçà, i pensa que si vulguessi ‘i pugariva truncà la mòra del col com arrés. Però no ‘l fa, sap que legu Carmelo l’asfutiriva.
Sa seun pé sa rapusà i palan. Màrio aspiega com aniguessi tot bé fins a quant lus telejornales no havian ascumançat a palà de la molt de la mara. Aquellus s’eran abijats que él s’era fet tot branc antanent la nutícia de la mara molta i del para arrastat. I legu, quant havian fet véra la fotografia d’él, aquellus dos havian ascumançat a cumprenda ‘l truco. Fossi astat per él, fossi astat pé Màrio, txoè, él sa fóra cumpultat de Tito pé tot lu mes, qué aquella era gent rica i l’astava pultant an vacança. I invetxe.
– I si ara mus tanguessi de falmà la politsia, tu al.lora digarivas la veritat? – damana él.
– Sí – diu Màrio, – digariva que mamma era una drugara, que m’havia pultat a una festa an campanya, que ma só rumit i quant ma só daspaltat ma só trubat de sol. Al.lora he caminat pé trubà ajut, ma ma só paldut pé la campanya fins a quant no he trubat a tu fent jogging i tu m’has salvat. Tu sés un heroe.
– Són saguts a cul an terra, u a fiancu de l’altru, l’asquena apujara a una paret a sec. Él sa l’abraça, ‘i posa una mà al col i l’altra al cap, a ma’l cozar del braç asquerra l’astriny folt al col, a ma la mà reta, aquella del bultxu alenat a jugà a tenis, ‘i aspinyi la front fins a que ‘l col no faci crac.
Legu lu daspulla del tot, ‘i ampitsa folt un bastó al cul tres quatra voltas, lu tira de l’altra pal de la paret i fa an modu que las pérras de la palt superior calguin adamunt del minyó, abastança pé tapà-lu ma no tant de nutà que la paret sigui mija derruta. Agafa la tuta de Tito i sa’n va. Si sa mou, an mancu de mijora sigarà an casa. Una dotxa carenta, una bella rumira i a fanculo Carmelo.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)