Còcodimàmma 16.

Dijous

16.

– Pantit?
– De cosa?
– Del que havem fet.
– Iò no, i tu?
– Un poc sí, ma fóra agrarat de fé-lu arrinta de un llit, gran, matrimunial…
Maria. Quant la trubarà un’altra com Maria? S’és daspaltat sumiant de la primera volta a ma Maria, minyunets de divuit ans, arrinta de la màquina del para d’ella. Allonga una mà i al llit no hi ha ningú. Clàudia? A la mansarda hi ha ramó. Lu culló bastaldu!
Él s’aixeca ancara nu-nú i agafa la primera cosa que hi ve a be, l’ampolla de l’àlgua. És de plàstica ma millor de res.
Ixi an sara i obri la llumera de cop. Hi és la comessa que astà ubrint lu portontxino. S’ascusa i diu que no’l vuriva daspaltà, ma si no tóna an casa, la mara astà daspelta tota la nit, no romi si ella no és an casa.
Él la cumprén, també sanyora Tina feva així. S’acosta pé abraçà-la.
– No vols que t’acumpanyi?
– No, prenc la màquina del jova meu.
– Iò no tenc màquina, tenc una moto – diu él fent lu cretí.
– No tu, lu jova meu, … ah! – ara ha cumprés, aquella tonta de Clàudia, ma és massa talt.
– Va bé – diu él, – vés. I cosa vols que na faci del jova tou?
– No sép, no sép, hi pansem damà.
– Vens al tenis club?
– A qui hora?
– Tenc la primera paltira a las deu.
Ella ixi. Él tóna a sa culgà. Primé, però, tanca la polta-finestra del terratsino que dóna al carré, qué astà antrant fret. Pren són legu. Té de éssar que també lu culló drugat sa sigui rumit, pecò no ascuri més lu cap a la paret.
Drin, drin driiiiin. Drin, drin, driiiiiin. Qui catsu és? Ubriu, polítsia. Són las nou del maití, sa posa una cosa adamunt i va a ubrí, primé mira que ‘l culló de l’asgabutsí no astiqui fent casí. No hi ha ningú a l’asgabutsí, sol ascombras i bastons de rantà an terra. Ubriu, tanim lu mandato de catura.
És lu puritsotu cumpanyó de dobra a tenis.
– Porca tròia – diu aquel antrant, – ja’l sabiva que no eras pront. Fra un’hora tanim la paltira i tu s’és ancara així. A sota de la dotxa, corri. Antant iò ta prapar lu café. Cos’és aqueixa uró? Varequina mascrat a profumo folt de dona. A ma qui catsu has sunat ahir a la nit?
Mijora dasprés són an màquina velsu ‘l campo de tenis. Al primé incrotxo hi és la politsia que felma las màquinas; lu cumpanyó de dobra amostra lu tesserino i damana cosa hi hagi. Un molt. De una primera ricostrució sa digariva ambistit de la mateixa màquina d’él. Ma a la güida no hi havia ningú.
– Mi’ que ara l’assassí sa felma pé ta dira que és astat él!
– O l’assassina – diu él.
– Celt, o l’assassina.
Arriban al campo justus justus. L’àrbitro dóna poca tirs de riscaldament i legu paltira. Batin lus aversàrios. Lu que tira té de éssar un txapí pecò él ‘i tóna las botxas totas lungo-línia i vincin daixant-li un sol quinza. Legu toca a él a batí, i té de éssar que són propiu txapins, aquellus dos, pecò no rasponan mancu a un salvici. Dos a zero. L’altru batiró de l’asquadra aversària pareix més mal i arriba al trenta a zero, ma legu él dabaixa a rete i vincin. Tres a zero an deu minutus de joc. Salveix lu cumpanyó puritsotu. No és un granquè, ma sa difen, i arribats a coranta a trenta él fa un punt ampussibra. Quatra a zero, cinc a zero, sis a zero. Set. Al càmbio de campo lu cumpanyó ‘i diu de daixa-li fé calqui punt a él també. Ma no hi ha arrés de fé, él sa santeix un dimoni. Sis a zero, sis a zero an un’hora ascassa.
A sota de la dotxa lu puritsotu l’asfuti: – Ma no ès que has pres calqui pastilla, no?
Él no diu arrés. Astà pansant que pugariva també éssar. Aquella bagassa de Clàudia ‘i pugariva beníssim haver pusat calqui cosa al manjà, pecó él no s’és abijat de res de com lu drugat sigui fugit.
An teoria tangariva tot lu téns de anà a la mansarda, de sa cambià, de anà a manjà an casa de sanyora Tina i legu de tunà al campo, qué la paltira de singolare la té a las tres. Ma diciri de astà anallí, de mirà més paltiras que pot i de manjà una cosa llugera al club. Lu cumpanyó puritsotu, invetxe ara anigarà an qüestura, així recupera horas de trabal, i tonarà més talt, si vol manjaran assieme i legu ‘i farà de al.lenaró. Sa saruran.
Él sa’n va anmig del poc públic i mira una paltira. Lus quatra jugarols no sigarivan mal, tenan una bona impostació, pareixan atleticament bons, són també jovas, qué lu més gran no tangarà trent’ans, ma jugan caraú a conta d’él i cara punt dura un’eternitat. Mancu fossin a ping pong.
Sa’n tóna al bar, a mirà lu junal i a pansà cosa pugarà manjà.
Lu junal no diu arrés de nou. Lu para i la iàia de Màrio que damanan un ata de generositat als rapirols. Dallibrau’l, la nostra no és una famíria rica. Lu cumissari que diu lus assassins de la proba Pina Ripamonti tenan las horas cuntaras. Lu misteri de la màquina dels Ilbonu, de marit i mullé no sa sap arrés.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)