Còcodimàmma 17.

Dijous

17.

Catsu si s’és pantit de haver manjat i bagut així assai. Ma aquella ansarara no li havia fet mancu l’antacu, i la fetina de polc a ma pumereterra frigira no sa puriva manjà sentsa duas tassas de vi. Ha paldut lu primé set tres a sis, i ara ès sota zero a quatra. L’aversàrio és un bastaldu de vint-i-dos ans. Ma pé cosa no s’és pusat a la categoria senior, invetxe da la open. Al càmbio de campo damana una pausa més llonga. No sa tangariva de fé, ma que tóni an téns, o si no és asqualificat. Él corri al txesso i sa dallibra que és un praié. Quant tóna, aquel culló de minyunet vistit com si fossi un campió internacional, astà saltant i fent lu gesto del raroja a l’àrbitro. Toca a él a salví, i ara él sa santeix lluger, sa santeix un altru. Coranta a zero. U a quatra. L’altru asballa dos salvicis de fira i legu pelt la contxentració. Dos a quatra. Él tóna a salví i és com si invetxe que al campo fossi sagut al divano jugant a la playstation. Tres a quatra. L’altru és pròpiu ancatsat i no n’andivina una. Sis a quatra. Un set paris. L’últim lu guanya a zero an mancu de mijora.
Lu cumpanyó puritsotu ‘i damana cosa catsu hagi pres. Él l’anvia a fanculo i corri a sa fé la dotxa.
Més talt va a manjà an casa del puritsotu. Diu que lu vol taní a sota control.lo. Si vincin damà maití vanan an semifinal. I lu puritsotu ha ja amprumitit al cumissari la copa Pallosa. Él mira lu telefonino, hi ha un missaja de Carmelo. “Take it easy”. Vafanculo, Carme’.
Lu puritsotu és casat i té un fil de vuit ans. La mullé sigarà u i sixanta pé mínimu mínimu vuitanta noranta quirons, és com si fossi eternament pranyara. Él no s’arracolda de havé-la vista mai magra. Lu fil, invetxe, és magra com un crau.
– Menja, menja – diu ella. I él menja i beu.
Antant lu puritsotu diu lu que sap i lu que no sap.
La mullé, que és campana com él mateix, ma no són ni del mateix país i mancu de la mateixa provintxa, ‘i diu de pansà al “pitxiril.lo”, i ‘l puritsotu diu que ‘l “pitxiril.lo” ès gran i que no s’ampressiona.
Comúnqüe, lu que lu puritsotu sap són sol suposicions. Sagons él la drugara és calgura al cassoneto de sora. Ja sa sap com són lus drugats. Lu fil, invetxe, sa’n sigarà fugit. Si de daveru era antirigent com diun, sa sigarà astracat de víura a ma una mara drugara, un para culló i una iàia bigota. Lus Ilbonu, invetxe, sagurament sa són suitxidats pel daspraié de la filla Bàrbara, molta de overdose a un treno que anava de Pavia a Milano. Ja’l dieva, él!
Lu de avui al maití, invetxe, és una roba de macus, ambistit de la pròpia màquina. Sagons una primera ricostrució, lu molt, un dasgraciat drugat de mancu trent’ans asquedat de quant na taniva quinza, astava çalcant de antrà a rubà an calqui casa al primé pra amprant la màquina com ascara. Tantu, quant él era ja a la capota de la màquina, o a punt d’entrà an casa, opuru fugint, lu còmplitxe ha pusat an moto pecò assustat, o, vés tu i cumprén-na, él s’és aguantat fins a que ha pugut i a la primera curva nés calgut de palt de anvant i lu còmplitxe no ha pugut evità de ambistí-lu.
Él beu una tassa de vi negra i tanca ‘ls uls com pé gusà de més la sabó. Com an un sòmiu, veu lu culló bastaldu aforas del terratsino. I legu, quant astava tóna pranint són, havia antés un tonf. Lu culló bastaldu que caieva damunt de la capota de la mateixa màquina d’él, güidara de aquella astrunça de Clàudia que l’havia anganyat. Altru que nou amor. Clàudia l’havia futit a macarrons i pumpins pé pugué dallibrà lu jova. Quant toni an casa té de mirà que no hagi arrubat arrés, aquella tròia. Altru que take it easy.
Lu puritsotu diu que la jova del dasgraciat, una tal Clàudia calquicosa, ara és an qüestura. Sagons él no sap un catsu dels rubatoris del jova, però l’astanan anterrugant.
Él diu que la cunaixeva. A quí?
A totas duas, a Bàrbara i a Clàudia. Bàrbara qui?
I él aspiega de Bàrbara, de Tito. De com la mullé fossi diventara una drugara paldura i, com que a n’aquella època él també fossi mig maranat, lu juja havessi tret la patria potestat a Bàrbara ma no l’havessi tunara del tot a él, així Tito era afidat a sanyora Tina i al maraixal, també si él era lu para a tots lus efetas.
No, de Bàrbara, i ancara més poc de lus Ilbonu, no taniva nutícias de téns assai. De Bàrbara calqui cosa an cara tant, ma del para i de la mara d’ella, invetxe, arrés; dasprés de la detixisió del juja no n’havian més vulgut sabé arrés. Fins a que nostra filla no sigarà del tot disintossicara no vurem sabé arrés del fil.
– I la filla no s’és disintossicara mai – diu lu puritsotu.
– No. Mai.
– I Clàudia?
– Me l’he sunara ahir a la nit. És comessa a la butiga de roba ont vaig sempra. Tu ja ma cumpréns. És pròpiu una bella minyona, Clàudia. Té un cul paradisíac.
– Porca tròia! – diu lu puritsotu cumpanyó de dobra.
– Lu pitxiril.lo! – diu la mullé campana i patxota.
– Ma porca tròia – diu lu puritsotu, – no cumpréns? Ella és vangura a ma tu pé palmití al jova de antrà a rubà an casa tua. Altru que fascino del quarantenne. Ara avís legu al comissari i anem a fé una deposició aspontànea.
“Don’t move!”, “Take it easy!”, aqueixa volta ja taniva raó aquel bastaldu de Carmelo.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)