Còcodimàmma 18.

Divendras

18.

Com diu lu maraixal, de una cosa no ta téns de pantí mai, de ta pusà an mans de la justícia. Hi pensa tunant an casa. A l’aixensor ancén lu telefonino i troba set telefonaras de la mara i divelsus missajas. On sés? Só preocupara. Com astàs? Telèfona-ma a qualsíasi hora. Són quasi las tres de la nit, o del maití? No ha mai cumprés com sa tenguin de calcurà las horas dasprés de mijanit. Sia com sa sia, no és hora de avisà ningú. Ja ‘i digarà damà a l’hora de manjà que ès anat a fé una deposició aspontànea an qüestura. Lu cumissari s’és cumplimentat pé la diligença.
Pé alló dels Ilbonu, sagur que no hi sigarà arrés de furrugà, pecò sa trata de un evident cas de suitxídio, és conta sol de recuperà lus cadàveres, fé l’autopsia i legu tancà lu cas. ‘I dasprau pé Tito, que pelt la pussibilitat de cunéixer lus iàius maternos.
Gràtsie.
Pel conta de Clàudia i del dasgraciat, invetxe, millor si da que arriba an casa mira si no hi manqui calquicosa de valor, pecosa és celt que l’idea de aquella còpia de maranats era de antrà an casa d’él a ma l’anta de una sunara fàcil i legu, una volta rumit, de fé antrà lu jova i arrubà. Sagurament calqui cosa és anat tolt…
In efeti él s’era aixacat velsu las tre de nit, o de maití, pé fé una gota de àlgua i ella, Clàudia, sa n’astava anant de amagat.
Veus? Pel conta del drugat dasgraciat, tantu, era pussibra que lu juja uldanessi un cunfronta.
Sigariva?
Un interrogatori conjunto tra él i Clàudia.
Ma sa taniva de pultà l’avucat?
No netxessàriament, él, sempre que lu juja pensi que sigui útil a las indàgines, sigarà cunvucat com a tastimoni i, casumai, com a vítima de furto, si és que an casa manqui calqui cosa.
I si fossi veru amor?
An qui sensu?
I si Clàudia sa fossi anamurara d’él?
Al.lora millor, vol dira que ella a ma la molt del jova no n’hi entra un ràiu i que sa trata de una pura cointxidentsa que él sigui molt a custat de casa d’él.
Legu lu cumissari havia dit que ja havia traballat abastança i que era hora que tots aniguessin a sa culgà. De sarurà lu para maraixal i de fé una bella paltira damà maití. Ansis, fra pocas horas!
És talt, tangariva de furrugà an tota la mansarda pé véra que no manqui calqui cosa, ma no na té gana. Ancén totas las llumeras i no pareix que hi manqui arrés. Va a sa culgà. Pren són a l’àtimo i quant lu puritsotu lu tóna a daspaltà a ma’l joc de ubriu politsia, a él ‘i pareix de haver rumit poca minutus.
Un’hora dasprés són an campo. La còpia que tenan an fatxa és de millor categoria de la de ahir. Ma tenan una celta idat, almancu trent’ans parhom, i la paltira de ahir li és durara quasi quatra horas. Andemés, lu puritsotu és una fúria, juga també lus punts que no pot. Él quasi no sa mou de la riga, ma quant toca botxa és un punt, aspetxalment quant li toca lu salvici.
La paltira acaba set a sis i sis a quatra an mancu de duas horas. Lu puritsotu és un ban de sor, él és fresc com una rosa.
A la dotxa ‘i diu que si no va a sa culgà i no romi almancu deu horas de fira, damà maití no’l sap si rasixirà a antrà an campo. – Ma tu cosa catsu has pres? – li damana lu puritsotu.
– Pens que sigui l’amor.
– Ma cosa ràiu astàs dient? I qui sigariva la fultunara?
– L’amor, la folça de l’amor, an general. L’amor pé mun fil, l’amor pé l’amor, l’amor pé la vira.
– I iò que t’astava craient. Ascolta, aqueixa talda no pens de hi pugué éssar, si no ma pos al llit damà sigaré un astratxu. Per això, tu no t’astraquis. Si no pots vincí, pelts sença garrà, ma racuman, qué damà ta vul tot sancer.
Sa saruran i él sa’n va al bar. Al junal no hi ha arrés de nou, arrés que él no sabi ja. A la pàgina de la cultutra, invetxe, hi és Carmelo intervistat pel premi “Caria Carieta” de assagística que ha guanyat l’altru dia. “L’Itàlia de Monteverdi”. No era ni an casa ni a l’universitat, lu bastaldu, ma a duas horas de aèreo pé arratirà lu premi.
‘I anvia un missaja. “Bastaldu afultunat”. I com rasposta ‘i arriba un “gràtsie còcodimàmma”.
Telèfona an casa, diu que no sa la santeix de manjà massa i aspetxalment de ragallà a ma’l maraixal. Té de arrastà cuntxentrat. La mara ‘i damana cosa hi ha, i él diu que si vinci arriba an semifinale.
Ixi del tenis club, sa compra fruita fresca a la primera butiga que troba i sa la menja sagut a una banquina de un jaldí on las maras i las babysitter astanan cumançant a currí an casa. Menja i pensa que aqueixa volta no sa farà futí. Al txesso i anigarà primé de ascumançà la paltira, no al càmbio campo.
La paltira és a las tres. Él és puntual ma sa santeix las ancas duras, quasi no sa mou de la riga. L’altru és un minyunàs de nimancu vint’ans que brinca com un gril. Ma té de éssar mig culló, pecò ‘i tira sempra las botxas an modu que él las tiri de l’altra palt sentsa mancu tangué de mora un pas. Mentras que no és bo a raspondra quant lu salvici li arriba ret i folt.
Lu primé set acaba set a sis per él an quasi un’hora. Lus games on salviva él duravan un àtimo, quasi sempra guanyats a zero, aquellus on salviva lu gril acabavan quant lu minyunàs asballava lu tir i feva la botxa culta. Él mancu feva finta de sa mora de la riga.
Lu sagons set és durat cinc minutus, lu téns de un salvici com paltoca. Lu gril ha pruvat a raspondra i lu cop li ha pragat lu bultxu, li ha fet pelda la raqueta, i n’és astrambucat an terra. Lussassió de un gambutxu i suspeta de fratura.
Él no vuriva mancu anà a sa fé la dotxa pé currí legu an casa. Ma anmig del públic hi era la vigilessa, i també sanyora Tina a ma Tito. Per això s’és acustat, primé ont el fil i la mara i legu ont és ella. Ma lu fil no li ha dunat urència pecò astava pé ascumançà la paltira a ma’l campiò rejonal, i la vigilessa li ha legu legu prasantat lu jova, un tros de homa de quasi dos metrus que s’és cumprimentat pé com havia gestit la paltira. Lu gril no maraixeva una tàtica divelsa. Tanta aixena i poca putença. Mentras él, poc aspetàcul, ma qui putença. Bravo.
La mara vuriva que sa falmessi, que hi diguessi cosa astà suçaint, qué ella ja’l sap que hi ha calqui cosa que no va. També lu maraixal és nervós. I Anneta no fa altru que prurà.
– I cosa n’hi entra Anneta, ara?
– Anneta és una sensitiva, ja’l saps – diu sanyora Tina.
A él li futi la risa, dóna un bas a la mara in u al fil, que però sa na’l treu de damunt pecò lu campió rejonal astà distruint l’aversàrio. És ja quatra a zero an mancu de vint minutus.
Tito ha pres tot de él. Però també Bàrbara era així, paraixeva una dura, i invetxe.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)