Còcodimàmma 2.

Dissata

2.

És pantit de allò que ha fet? Mancu él lu sap. Hi ha dias que ‘l pansament lu trumenta i dias que no hi tóna al cap arrés i casumai na riu. Com la volta que él i Carmelo han fet ambriagà Rosiana Peru i l’han filmara pixant al carré. Al jova d’ella ni l’hi han futit la moto Guzzi 250. O la moto o las fotografias an casa de ta mara, i legu ja ma dius si ta la deixa casà a la bella Rosiana filla de ascumbraró, quant tu sés fil del dentista!
O la volta que havian agafat la tèssera de financié del para an fèrias ont és padre Pio a ma la mara, i eran antrats a una butiga de roba dient que eran financiels an bulgués que havian ussalvat com no facessin ascontrinos i s’eran fets dunà una mantxa de set-cents mil francs pé tancà un ul, ansis, sis, qué Carmelo polta las ulleras.
O si no la volta que havian fet prurà lu postino, qué ni l’hi havian futit la britxiqueta a ma tota la bossa de la posta. Legu havian gitat tot a un fos sentsa mancu mirà si an calqui busta no hi fossi roba de valor.
Tot putanaras de res quant hi pensa de bon’idea, cullunaras que ‘l matan de pena interior quant és de mar’idea. I aquel dia él era de mar’idea, ixint de l’aixensor sa santiva pront a anvià a fanculo Carmelo una volta pé sempra. Vés a fanculo, Càrme, fúti-ta a banyu tu i totas las manias tuas, iò no na tenc ninguna culpa de l’anca tua.
I invetxe no, saltant a l’anca tripolina Carmelo li és anat ancontra i l’ha pres an bracetu. – Aiò, que de aquest conta de la mara de Bàrbara na farem munera grossa, que ma’l santeix. Güida tu, las craus són arrinta.
Lu de Carmelo és un SUV Land Rover negra i valmel a ma’ls comandos sigui normals i sigui mudificats, basta pijà un butó i és una màquina aspetxal que camina, atxelera i frena amprant sol las mans, basta tunà a tucà lu mateix butó i és una màquina normal. Pedal de la frició, pedal de l’atxeleratora i a un àtimo de zero a cent a l’hora.
– No m’agrara aqueixa cosa – diu él a Carmelo, – és tota la nit que hi pens. No és just.
– I pé cosa no, còcodimàmma, diu’l a tzio, pé cosa no?
Si fossi per él a Carmelo mancu lu sarurariva, i invetxe són sempra assieme. Sempra, del primé dia de ‘scora, quant tanivan sis ans i poca mesus. Amics de l’ànima. Com lus indians, jalmans de sanc. I havian apatxigat lus janols a paris, que s’havian aspiljurat la pél caient al cultil de l’ascora. Un tallutxu de res que però havia pres infeció. Él té ancara una secatritxe al janol, i Carmelo ha paldut l’anca de mija cuixa andaval. No és arrés, no és arrés. Pé sa fé gros no dieva arrés a la mara, fins a que la cancrena l’hi purit cal i os. Massa talt pé salva-li l’ancutxa. I tot pé culpa d’él. Pé culpa de la sanc mara del fil de sanyora Tina del financié. No hi pensis nimancu, dieva Carmelo, no ta posis aqueixas ideas al cap, no pot éssar que la sanc tua m’hagi infetat l’anca. Sí, invetxe, la sanc tua bona m’ha salvat a mi de l’infeció, i la sanc mia mara t’ha infetat a tu. Asta-ta mut, còcodimàmma!
Era una putanara, ma una putanara que a él, criatura de sis ans, ningú ni li traieva del cap. A setza ans, quant s’era fet butxà pé puntilla, l’havian cassat arrubant a la Standa, trubat ambriac a un’igrèsia butant a l’àlgua benaïra, arrastat pé etxesso de velotxitat i güida perillosa, qué anava an moto contramà a l’astraró més traficara i an hora de punta, lu juja l’havia ubligat a anà ont el psicòlogo. I aquel culló, dasprés de mesos que hi anava duas voltas a la samana, sa n’era ixit que això de Carmelo no era ver, que no era pussibra, que Carmelo era l’amic d’él imaginari. I tot pecò, pé la valgonya, lu financié i sanyora Tina l’anviavan ont és un psicòlogo a un país a un’hora de treno. Així, un dia que ni ‘l para ni la mara l’havian acumpanyat hi era anat a ma Carmelo. Bona talda, cos’és allò? Que no sa veu? Un’anca, l’anca réta de Carmelo, l’amic meu imaginari. I així dient havia ubelt la polta de l’astùdio i era antrat Carmelo brincant a un peu. Bona talda, lu dutó, si ma dóna l’anca ma la tón a pusà. Carmelo?! Sí, Carmelo, l’amic imaginari de còcodimàmma.
Del dia no hi eran anats més ont el psicòlogo. L’acòldiu era que fóran fet durà la terapia tot lu téns que hi vuriva, quasi dos ans, que fóra fet fatura i dianyosi, de guarijó, naturalment, i que fóran fet a mijas de la munera.
I la cura funciunava, a vera si funciunava. Él no era més astat butxat, més falmat ni de politsia ni de carabinels, més dinunciat de ningú, i cara mes s’ambutxava quasi tres-cents mil francs de la terapia del bravu psicòlogo, oltras als trenta mil francs de pagueta mensil pé sa éssar cumpultat de bon minyó. A ma tota aquela ampruvisa riquesa él i Carmelo eran antrats al giru de la drugassa, havian ascumançat cumprant fum a l’astació del país a un’hora de treno, primé per ellos, i legu pels cumpanyons i pé quiúnqüe puguessi pagà. I del fum a l’heroïna. Ningú mai fóra pansat que la roba era amagara a l’anca tripolina de Carmelo.
No, de tot allò no era pantit, eran altras las cosas que li donavan pena a l’ànima. Maria que no l’havia paldunat. Tito que no ‘i vuriva bé. Bàrbara.
– Félma-ta.
– A ont?
– Dasprés del semàforo. Acosta.
– I ara?
– Agualda que anvic un messagino.
– A quí?
– Mut, que ma faç asballà. Mi-lus, ja astanan vanint. Tu no diguis arrés, tu güida i bo’.
Él vaieva arribà velsu la màquina una dona i una criatura. Lu minyó puriva trenda l’idat de Tito, ma era més baix, més magra i més brut. Ella puriva trenda vint com cinquant’ans, dasfeta de la droga com era.
– Tun fil és lu minyó?
– Sí, Màrio. Va ja an primera mèdia.
– No, pé avui i pé damà él és Tito i va an qüinta elementare. Just Tito? Ver que ma cumprens?
– Sí, ma dic Tito, però mamma de damà entra an comunitat.
– Natural, he ja palat iò mateix a ma padre Bal.lone.
– Ascolta, iò no sé si aqueixa és una cosa ben feta.
– Tu mut, acosta i dóna lu que téns de dunà a la mara de Tito.
Él fa lu que diu Carmelo, acosta, dabaixa, obri la polta de la palt de la dona, la fa dabaixà, li dóna un paquet i la sarura. Aquella agafa las pocas doses que l’hi han pusat a las mans i sentsa cunvinció sa racumana que no facin mal al fil d’ella, antant que ‘l cap astà ja gusant a l’idea de las puntxaras que de allí a poca mamentus ella sa farà.
– Anem, anem que és talt – diu Carmelo.
Entran an una butiga de roba pé criaturas, compran calçons, camisas, mallas i altras rubetas pé Tito (Màrio) i corrin an casa d’él, pecò lu minyó sa faci una bella dotxa. Lu vistin bé, lu restu de la roba lu posan a un tzàino, i corrin a l’apuntament an ritaldu de un’hora i mija.
– Així com és que ta dius?
– Tito.
– I ta mara?
– …
– La mara de Tito, no la de Màrio, aquella pé avui i pé damà dimentica-la!
– Tina!
– Bravo.
– No, Tina és ta iàia, ta mara és Bàrbara.
– Ma cosa catsu sés dient, tun fil no na sap arrés de Bàrbara, per él, de fet i també legalment, la mara és sanyora Tina, ta mara.
– Ma al.lora él cosa fóra, mun para o mun jalmà?
– Las duas cosas assieme. Però ara daixau-ma an pau. Iò só l’avucat Carmine Santini. Tu sés Tito i tu ta felmas al bar de l’albergo i fas de sí a ma’l cap, ma ni t’acostas ni dius mija paraura.
Él felma ‘l SUV negra i valmel a la praceta interna del gran albergo i entran assieme. Él i Tito (Màrio) a mans agantxaras. I Carmelo a custat. Alt, elegante, gulbata rosa, a la mà reta lu bastò i a la mà asquerra la barigeta de pél a ma’l cuntrata de filmà. Camina més topu del que no sigui.
A la sara i són un homa i una dona de una sixantena de ans. Sa són racunaixuts. Carmelo ‘i diu de dunà un bas a Tito i de sa n’anà al bar, i a Tito (Màrio) ‘i diu de caminà-li a fiancu i de s’arraculdà que pé avui i pé damà él és Tito, va an qüinta elementare i viu an casa de sanyora Tina i del maraixal.
– Sí. He cumprés. Ma dic Tito de sanyora Tina.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)