Còcodimàmma 20.

Dissata tóna

20.

Són an campo. Ma él és mig pantit de hi éssar. És contxentrat a la paltira de la talda, té de antrà an final, catsu. Lu té de asputanà an aquel butigué bastaldu. Qui sa creu de éssar pé tratà-lu així. I Carmelo no l’ha mancu més avisat. Sagur que té ja pront lu billet pel Colorado.
Lu puritsotu astà jugant bé. Lus aversàrios però són més bons d’ellus, més jovas i més preparats fisicament. Són sota de u a cinc. Al càmbio campo lu puritsotu no hi fa més i diu que las cosas s’astanan pusant mal.
– És sol una paltira, catsu. Ja éssar arribats an semifinal és un sutxesso, a l’idat nostra!
– No, és això, també si almancu un set ja’l vulgariva vincí.
– I al.lora?
– Clàudia!
– Sí?
– T’ha dinunciat.
L’àrbitro fa sanyal de tunà an campo. Toca a él de salví. Un ace dasprés de l’altru. Dos a cinc. Toca a éllus raciví.
– Cosa ha dit Clàudia?
Arriba lu salvici de l’altru, lu puritsotu raspón, la botxa tóna an campo i él la tira a un punt ont ni u i ni l’altru dels aversàrios la puguin prenda.
– Lu portafollo – diu lu puritsotu.
Él no cumprén, de qui portafollo astà palant? Juga com un dimoni i vincin lu set set a cinc.
Al càmbio campo lu puritsotu ‘i diu lu que él no sap. An màquina del drugat dasgraciat han trubat lu portafollo de Franco Ilbonu. Oltras a la munera hi havia també un billet a ma un andirís i un númuro de telèfono. Lu telèfono no currispon a ningú, ma l’andirís és lu de casa d’él. Clàudia diu que lu portafollo l’ha rubat a la mansarda.
L’àrbitro fa sanyal de raprenda ‘l joc. Lus aversàrios són més jovas i més bons atlèticament, ma él és una belva, no pelt i no deixa un punt. Lu set acaba an mancu de un’hora sis a tres.
Quant ixi de la dotxa troba a Carmelo, cuntent com una pàsqua, que sa l’abraça com si no sa vaiessin de cinc ans invetxe de cinc dias, i que l’umpri de cumpriments pé la gran folma atlètica que él astà dimostrant. – No és que astàs pranint cosa? – ‘i diu a l’urella.
Carmelo vol que sa felmin al bar, ma lu puritsotu diu que és ampussibra, él ja cumprangarà, a cariju a cariju lu cumissari li ha pilmitit de jugà la paltira. I quissap si damà.
– I com és això? – damana Carmelo.
Ma no hi ha pussibiritat de aspiegà arrés. Una jornalista i un cameraman lus han amandrats, a tuti i costi voran una intervista de la còpia a sorpresa. Ningú fóra ascumitit un sisé de preba adamunt d’ellus, i invetxe són an final. Previsions?
Lu puritsotu aspara un sorriso que mancu un caval i ascumença a racuntà la vira d’él a paltí de quant lu iàiu era asfolat a la sagona guerra mondial. Él i Carmelo n’aprufitan pé sa n’anà. La jornalista, una bionda ossigenara de morrus unfrats i titas grossas lu felma, ‘i diu que vol fé un salvici an esclusiva adamunt d’él, vinci o no vinci aqueixa talda, vinci o no vinci damà matí.
Él i Carmelo vanan a manjà a la praja. Compran fruita i cusetas prontas. Él vol arrastà lluger, a Carmelo no ‘i diu de l’ascumissa. Palan però de tot lu restu. Carmelo cumprén que lu portafollo l’ha paldut lu molt quant él l’ha amagat arrarera del divano, i que Clàudia l’ha trubat quant ha dallibrat lu jova de l’asgabutsí i l’ha amagat al terratsino. Pé ubrí la polta finestra no tens de passà arrarera del divano? Sí. Veus!
No hi ha arrés de sa preocupà, lu tranquil.litza Carmelo. Pecat pé Màrio, era un minyunet antirigent, amprumitiva bé. Ma no hi havia altra cosa de fé. Pel conta de Clàudia invetxe, no hi ha manasté de fé pròpiu arrés. Lu númuru de telèfono és de un’asqueda que han ja gitat. I que Franco Ilbonu tanguessi l’andirís d’él apuntat és la cosa més normal del món: lu molt era lu sogra d’él. Agualda que la polítsia cumprengui que ella i ‘l jova han rapinat lus Ilbonu i legu lus han futits a banyu, i adiós Clàudia.
I él que s’era mig anamurat. Clàudia bagassa.
Tónan an campo. Tunant de la praja al tenis club Carmelo ‘i ha arraculdat lus sanyals a ma’l bastó. Qué era sagur que fóra rasixit a piatsà calqui bona ascumissa. Bastó an alt a ma duas mans, pelts, bastó ascurit de una mà a l’altra, vincis.
An campo él no feva altru que pansà a Clàudia, a com la fóra ben assacarrara si l’havessi tangura a pultara de mà. Cara botxa era la fatxa d’ella, i cara cop de raqueta era un ul unfrat, una dent truncara, un morru ubelt, un nas pistat. Set a sis, set a sis an quasi quatra horas de joc. L’aversàrio, un gran jugaró de vint-i-quatra ans, duas voltas campió rejonal, era branc com la sal a la fi de la paltira, ma li havia dunat la mà i havia atxetat l’intervista, él, invetxe, sa n’era antrat a sota de la dotxa i n’era ixit sol quant era antrat Tito a avisà-lu.
Tito, lu maraixal, sanyora Tina, Carmelo, la jornalista ossigenara, l’astavan agualdant com l’heroe del dia.
Tots eran abraçus i basus. Carmelo, a l’urella, ‘i dieva que havian guanyat més del conta. Legu fóran divirit. Ara taniva de currí a recuperà las puntaras, però. Él mancu sa n’era mai arraculdat de lus sanyals de Carmelo. An campo vaieva sol la fatxa de melda de aquel truió de Clàudia.
Sanyora Tina vuriva que aniguessi a manjà ont és ellus, qué sa taniva de rapusà, i que taniva massa cosas de damanà-li. Lu para, invetxe, lu maraixal, dieva que era manasté que sa vagessin a ma calma pecosa tanivan de palà. Ara no’l vuriva pusà an agitació ma havia sabut cosas del cumissari de politsia que era pretxís de acrarí i de assatià.
Tito no dieva arrés. Li abastava de astà-li al custat. Aspetxalment quant la jornalista fotografava.
La jornalista vuriva un’intervista esclusiva. Una vídeo-intervista, un aspètxal de vendra a las televisions nacionals com a salvici de un minutu, i a las locals com a patit film de un qualt de hora.
I él que no, que no, que avui no vuriva antrenda arrés, que fóra astat a ma’l fil a manjà una pizza an casa mirant un cartone animato.
Però Tito avui taniva una festa an casa de calqui cumpanyó i la jornalista lu vuriva cunvincí a ma las bonas, que almancu aniguessin a manjà ellus dos. A txena ont él diguessi, i legu puriva dira de sí o de no a la proposta d’ella.
Sanyora Tina dieva fes lu que vols a parauras i a ma’ls uls l’ampragava de anà an casa, mentras lu para dieva de anà a ma la sinyorina, i a ma’ls uls, i no sol, dieva puguessi anà iò, a ma ella, invetxe de tu.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)