Còcodimàmma 23.

Tóna dumenja

23.

No és pantit de res. A la vira havarà fet un muntó de putanaras, i celtas també grossas grossas, ma no tenan més ninguna ampultança. Ara él és a ma’l maraixal, a ma’l para. Com quant l’alenava a narà an pixina de patit, com quant l’alenava a jugà a caltxo a la praja, com quant li amparava a aguantà la raqueta de tenis i a no pragà ‘l bultxu.
També l’aversàrio és sagut de l’altra palt a ma’l para. És un minyó, una crabatura de desset ans. Alt i magra que ha ja guanyat un parel de tornèos nacionals juniores. A la “Copa Pallosa” no ha paldut un game i ha vincit sempra a ma almancu tres punts de diferentsa i màssin an una hora i un qualt, no ha jugat an dobra i és fresc com una rosa. Pé com té lus cabels i pecosa és mantxí, ‘i diun Gianni Macarró. An realtat sa diu Giovannino Malinverni.
Pal.lejo de riscaldament. Joc. Macarró palteix an quarta, li ha futit un zero a dos an mancu de deu minutus.
– Com astàs? – ‘i diu lu para.
– Ma pareix que aqueix ma crepa.
– No, deixa’l asfugà, deixa que sa mati de sol.
Zero a tres. Abisumeu que l’astà matant a él.
Toca a Gianni Macarró de fé lu salvici i. Vista la situació, lu públic, com al maití, sa posa tot de la palt d’él i asfutí a Macarró. Que és folt, és bravu, és preparat, ma és una criatura de desset ans i no supolta que l’asfutin, aspetxalment que ‘i diguin Macarró. I ‘l públic, qué té de éssar que ‘l sap, ascumença a tiquirrià macarró, macarró, macarrooooó…
Dos dòpio fal.los, salvici dèbil. U a tres. Dos a tres. L’asfotó del públic és de no crera. A Macarró l’astanan assacarrant i a él esaltant. Tres a tres. Al càmbio campo lu para ‘i diu que no és just lu que astà fent lu públic, però qui sa’n futi, polta an casa la paltira.
També lu para de Macarró ha dit calqui cosa al fil, pecó vinci lu set tres a sis, també si an un’hora i vint. I ancara hi ha un altru set.
Lu buldel del públic és una cosa ansupultabra. Él lu cumprén beníssim que són tots a ma él, ma la veritat és que ‘i dol lu cap, que racuneix las veus de Tito, de Carmelo, també de sanyora Tina. I Invetxe vulguessi éssar de sol, él i lu maraixal, de sols contra lu restu del món. Així va velsu l’àrbitro, lu juja de caria, i li pala. Aquel fa de sí a ma’l cap i legu ‘i dóna lu micròfono. Él pala diretament al públic, diu que és massa cuntent que facin lu tifo per él, lu tenista local, i no pel jova tenista que arriba de aforas, ma no és just. Té de vincí lu millor, i no lu més simpàtic.
– No ès culpa nostra si Macarró té una fatxa de catsu! – tiquírria u del públic.
Tots riun.
– No, pel praié – prova a dira él.
– Macarró ès un còcodimàmma que sa mata de punyetas.
– Macarró, quantas ta n’has ja fet avui?
– Se-ga-ióru, se-ga-ióru… – i palteix lu coro.
Giovannino Malinverni, també si astà vincint, és ancara un minyó, u que cara nit sa fa almancu una punyeta, i calqui volta duas i, també si és un campió nacional juniores de tenis, ancara no té la jova i aixó lu fa sufrí. I culló com és gita la raqueta a un’ara i va sa sera a la banquina, sa pren l’aixugamà i sa tapa la fatxa. Lu para s’acosta pé cunfultà-lu i él pista lus peus, i pistant pistant pista la bossa de las raquetas. Crac, crac.
Dasprés de un qualt de hora de suspensió, lu juja de caria ès una palsona que cumprén, la paltira té de tunà de ascumançà, o si no Macarró ha paldut pé abandonu. Ma las raquetas d’él són mijas darrutas. Él, al.lora, ni li ampresta una.
Tonan a jugà. I lu maraixal ‘i diu a l’urella que és orgullós d’él, qualsiasi cosa hagi fet o farà a la vira, él sigarà sempra lu fil. Lu millor fil pussibra que lu maraixal havessi mai pugut vulgué.
Jugan, i Macarró juga bé, ma sa cumprén que no és lu de primé, mentras él és sempra més determinat. I no vol pelda. No asballa un salvici. No sa deixa fugí una botxa. Sis a dos per él dasprés de un’hora. Lu públic no ha tangut manasté de fé lu més tifo bastaldu de primé. Ara ascumença la paltira vera, que no acaba mai. No voran pelda, ni u ni l’altru. I no hi ha tie break. Dasprés de un’altra hora són sis a sis, i mijora més talt són vuit a vuit. Lu juja de línia damana si no vulguin suspendra pé continuà damà, lu campo no té una il.luminació perfeta pé jugà an noturna. Ma no sa pot, Macarró damà ascumença un tornèo, sèriu, a un lloc a quatra horas de aèreo. I al.lora com sa fa? Sa fa que la paltira no l’ha vincira ningú, ma Giovannino Malinverni sa ratira.
Vinci él pé abandono de l’aversàrio dasprés de més de quatra horas de joc. Lu públic és tot an festa. Él i Macarró s’astrinyin la mà, i él ‘i diu que és astat massa angamba, que divantarà un gran campió.
Lu restu és basus, abraçus, premiació i cuntantesa. Sól Carmelo no és cuntent. ‘I diu que no ha mai fet cas als sanyals, han paldut un bella txifra. Com paldut? Él ha vincit! La paltira, ma no las ascumissas. Són anats a sota de vint-mil éuros. Ma no fa arrés. Sa rafaran al pròssim tornèo. Ma él diu de no, que no hi sigaran altrus tornèos, qué és cambiat. Durant la premiació diu la veritat. Que s’era apuntat al tornèo més pé fé un daspit a l’organització que havia manaçat de n’i trera la tèssera del tenis club que pé aspírit asportivo, ma que legu, l’asport, l’hunestat, la lealtat, l’afeta del públic l’havian cambiat. Per aixó, ara que havia guanyat, cumpraneva que era hora de pusà un punt final. Per aixó dedicava la copa al públic, als cumpanyons, i a la famíria, a la mara, al maraixal i aspetxalment a Tito, al qual, i no sol simbólicament, ragarava la raqueta.
Legu tóna abraçus, basus i autògrafos. Un muntó de fatxas i de mans que vanan velsu d’él. Tantas fatxas no las ha mai vistas primé de avui, altras las cuneixes de sempra, i altras ancara las ha vistas ma no s’arracolda ni ont i ni quant, com la fatxa de aquel jova que astà allungant una penna. Sol que no és una penna, ma un rasó de deu txentímetros. Ont l’ha vist? Catsu, al bar. No veus qui trinc a la fatxa que li ha daixat l’ampolla de birra!
Él riu apena apena i legu cau an terra. A l’ascumençu ningú cumprén cosa sigui suçait, legu veun la sang al pit i avisan un dutor, un’ambulantsa, la politsia.
Sanyora Tina tiquírria dient que ja l’havia dit Anneta que fóra suçaira una cosa fea.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)