Còcodimàmma 25.

Un dilluns nou

25.

Catsu si s’és pantit de haver damanat que hi çalquessin lu telefonino. L’astanan matant de telefonaras i missajas. Ha raspost sol a Carmelo.
– Sí que ma dol. No sé quant ma dimiteixan. Natural, la veritat, manasté sempra dira la veritat, aqueixa és la primera cosa. Qui esclusiva? Intervista? No na vul fé de intervistas, no só bo a palà an públic. Va bé, no firm arrés i no dic de sí a ningú. Tu passaràs an maitinara.
Tambè la jornalista de l’altra nit a txena li ha telefonat i anviat missajas: l’esclusiva és mia. Ma la deus.
No deu arrés a ningú él. També lu butigué ex-príncip li ha telefonat i ascrit: auguris de bona guarijó, ara que sem socis ta vul legu an butiga.
Com més passa ‘l téns de més cumprén que és de daveru a un haspital i que és realment farit, i que no és molt pé un pél, bastava que la punta del rasó tuquessi una vena del cor i adiós cistella. Almancu així diu la mara que no sa mou de acustat d’él. Tito, l’ascureddu, és anat a ‘scora, però qui assustu, proba minyó. Anneta és anara ja duas voltas a missa i diu que això és padre Pio que li ha vulgut bé. Lu para, lu maraixal, astà cumbatant a ma’ls dirigents de l’haspital pecò li trobin un’apusentu riservara, qué tota la camerata s’astà umprint de jornalistas que ‘l voran intervistà.
Legu passa ‘l primàrio pé las visitas. I sarura lu Clintístud nostru dient que si Maometo no va a la muntanya etxètera etxètera. La farira era cosa de poc, diu, ma la TAC de dumenja passat ha pusat an evidença un’ombra, una cosa de res, sagurament, ma vist que sa troba ja a l’haspital, faran tota una sèrie de anàlisi pé ascludí qualsiasi suspeta.
Suspeta de cosa? I lu primàrio diu que més talt, o millor damà, lu farà acumpanyà a l’ufici d’él i li digarà cara cosa. Ara no és lu cas que sa trata de quistions palsunals.
– La veritat – diu él, – vul la veritat, ara!
– Ara no, més talt, com acap lu giru de las visitas la faç pultà-la ont és mi.
Legu tóna a antrà la mara, i él és preocupat, vol que avisi lu para, lu maraixal, que arribi an divisa i que posi olda, que na catxi a tots i que ubligui lu primàrio a dira la veritat. Qui veritat? La veritat de la TAC. La mara avisa la caposala, que avisa lu dutor, que hi fa pusà una flebo prena de maracinas que fanan calmà i rumí. Él s’abacadeja i romi. An fondu és astrac, és tota la samana que s’astà matant a cops de raqueta, i ara hi vuriva també lu cop de rasó, lu conta de Màrio asgarrat del polc-crabu i lu primàrio misteriós. La bagassa de la mara!
Però ara va tot bé, fins que no acabi l’efeto del calmante va tot tot bé.
A l’hora de las visitas hi ha dos puritsotus de guàldia que deixan antrà sol una palsona a la volta de las que tenguin de véra al. Ma no és que siguin anallí pé salvici, ansis, an palt sí que lu cumissari és de acòldiu, ma com a sanyal de amistat, que és lu cumpanyó de dobra del puritsotu tenista, i és qui realment ha pilmitit que la “Copa Pallosa” de dobra masquil ara sigui an caserma i, i folsis de més de tot, pecosa sa santeixan an culpa pé no haver sabut difendra lu campió dit Clintístud de aquella astucajara fiquira al pit durant lus festejaments.
L’amic puritsotu ‘i diu que ‘i dasprau de allò que és suçait, ma que és cuntent que an fondu no sigui arrés i ansisti pecosa digui tota la veritat al cumissari. Ningú pelt mai arrés quant sa diu la veritat.
Él ‘i diu de astà cuntent, qué él digarà tota la veritat, no té arrés de amagà, él, lu cumissari lu pot cunvucà quant vulgui, també ara mateix, si és que lu dimitin de l’haspital.
Als jornalistas, invetxe, na’ls fa catxà-lus, no vol dunà ninguna diquiaració. A palt la jormalista ossigenara, que entri, ma sentsa cameraman, sentsa registrarols, ella de sora. Quant ella s’acostà pé basà-lu, él la felma a ma una mà al batiri i li diu que si no l’havessin farit a rasó, l’altra nit sa la fóra sunara a ma praié.
Invetxe de s’ancatsà ufesa ella riu. – Iò també ta fóra sunat – diu.
Quant sa’n vanan tots, poc dasprés de las duas, damana que ‘l poltin ont és lu primàrio. I aquel ‘i fa véra las lastras; amprant paràuras que él no mai antés primé, aquel ‘i aspiega cosa sigui alló, cosa sigui aquell’altru, de cosa dipengui una cosa i ont polti aquell’altra.
Éia, i tantu?
Cancro. Al çalvel.
Manasté agualdà lu risultat de totas las anàlisis, fé calqui altra lastra més apetxifica, ma l’idea del primàrio és que él tengui lu cancro al çalvel. No ha mai tangut durols de cap an aqueixus mesus?
No. A él no ‘i pareix.
Cancro. Cancro. Cancro. No rasixi a pansà a altru. Cancro. Cancro. Cancro. I bé, damanan lus altrus de l’apusentu, lu vél de la pròstata pronta a uperà i lu jova uperat de runyons, cosa hi ha dit lu primàrio? Cancro. Com cancro? Cancro! Cancro! Cancro!
No pala més ningú a l’apusentu, lu vél i lu jova sa giran a asquena de l’altra palt. Cosa fea lu cancro. Él s’ataca al telefonino i mira lus missajas que ha racivit. Anvia la rasposta al butigué soci. “Vina a l’haspital a ma un bon avucat, tanim de fé un pata”.
L’altru raspon avisant-lu. I él cunfilma, que vengui a ma un avucat, lu millor que tengui a disposició. I que vengui més legu que pot. Cancro. Cancro. Cancro.
Més talt, quant l’avucat i lu butigué sa’n són anats él sa santeix rilassat i an pau a ma’l món, ara que ‘l cancro fassi lu que vol, él és an pau a ma la coixença.
Lu vél de la pròstata i lu jova dels runyons sa’l miran a ma amiració, són cuntents de éssar astats tastimonis de aquell’ata de curaja i amor. Él ha daixat an cap del fil Tito la quota sotxetària de la butiga “100% Sport”, currasponent a un valor efetivu de cent mil éuros i ha numinat lu butigué responsabra i aministraró de la dita quota impenyant-lu a no amprà lus beneficis ma de deposità-lus an un conta bancari an cap de Tito, que na pugarà fé lu que vol una volta majorenne. Ugualment, an cas que Tito, an qualsiasi mamentu na pugui trenda manasté, lu butiqué amprarà aquella quota pé la salvaguàrdia de la sarut i de la serenitat econòmica de Tito de aqueix mamentu an davant.
Tastimonis lu vél prostàtic i lu jova darrunyunat.
A palt de això, l’avucat havia registrat una diquiració aspontànea. Él, i él sol, havia anganyat lus Ilbonu pansant de fé-lus cuntents, però. Él no era mai anat de acòldiu a ma’ls sogras i ellus, dasprés del prutxés que n’havia treta la pàtria potestat a Bàrbara, no havian mai vulgut cunèixar a Tito. Ara, deu ans dasprés, probabilment pel daspraié de la molt de la filla Bàrbara, s’eran fets vius pratanent de cunéixar lu nét, de cunéixar a Tito. Naturalment, sanyora Tina, al mateix téns iàia i mara adotiva de Tito, no fóra atsatat mai de daixà-li Tito pé un fi de samana com ellus damanavan. Així, havia pansat de fé cunèixar als Ilbonu un altru minyó, u que ellus puguessin pansà fossi Tito. An fondu assaguravan que vurivan sol astà a ma él un fi de samana i que legu sa’n fóran dascumparits de la vira d’él pé sempra. No hi eran astats mai primé, i mai hi fóran astats dasprés. Cunaixeva Màrio Salimbeni, fil de Pina Ripamonti. Un minyó antirigent i asveltu que havia cunaixut al txírcolo de ascaquistas “La mossa del caval”. S’eran pusats de acóldiu. Calqui sou a la mara, pé él una patita vacança, i era de acòldiu que si mai hi fossi astat un problema, bastava una telefonara. An fondu sa tratava de fé un praié, de fé del bé als Ilbonu, a Ripamonti i a Salimbeni. I invetxe Pina Ripamonti l’han molta, lus Ilbonu són dascumparits i a Màrio sa l’ha manjat lu polc-crabu. Na sa’l paldunarà mai. Mai a la vira.
Lligit, filmat i tastimuniat del darrunyunat, del prostàtic i també del butigué.
Que l’avucat na facessi còpias i las dunguessi al para maraixal, al cumissari i a Carmelo l’amic d’él del cor.
Anant-sa’n, lu butigué hi havia dit que no sa’l pansava que él fossi així de bon cor. Era cuntent de li éssar diventat soci. Pecat pé allò de Clàudia i del jova, i més ancara pel vél soci que havia paldut tot jugant a caltas i ascumitint. Pijó per él, però, ningú l’havia ubligat.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)