Còcodimàmma 27.

Un dimalts qual sa sia

27.

No és pantit de haver dit de no. L’astanan dimitint de l’haspital. Han fet analisis, TAC, biopsia, la farira que té al pit és una cosa de res, la samana que ve ni l’hi treun lus punts. An aqueixus dias basta que tengui neta la farira i cambigui galzas i sarots. Lu primàrio però era del tot cuntrari, qué si la biopsia havessi rivelat lu que ningú sa augurava, a él lu tanivan de uperà de urgentsa. Apunt. Él no vuriva que l’uperessin, si cancro era, que cancro fossi. De calqui cosa tanim tots de murí. Doncs on taniva de firmà? I ha firmat.
La mara i lu para ansistivan pecosa aniguessi a astà ont és ellus, que fóra astat més guvanat, ma él que no i que no, i s’era fet daixà al pultó de la mansarda.
Són passaras de poc la sis de la talda. Ara és an casa. De sol. I és cuntent, no deu arrés a ningú, ansis, ha assatiat pel bé lu conta de Tito que, si no ha asballat lus contas, als divuit ans tangarà un capital de cent mil éuros an banca, com a mínimu, i la cumprupietat de una butiga pé altrus cent mil, almancu almancu. I si no tanguessi més gana de astudià, tangariva ja un trabal assagurat. Duenyu de una butiga de roba asportiva.
Lu que té de fé ara és gusà. Gusà de la vira fins a que pot. Tantu que vagin tots a fanculo, avui sap beníssim él cosa té de fé: ubrí lu frigo, ubrí la credentsa, ubrí lu mobra dels licols i bera fins a càra an terra dasmaiat.
Playstation, divano i birra, i conyac, i vodka, un crèquer al frumaju, i birra, i vodka.
Messagino. “Astic vanint a ta trubà, ont sés?”, Carmelo. Legu un altru. “Iò só pronta, i tu?, Marianna.
A Carmelo ascriu que és an casa i a la jornalista invetxe no raspon.
Quant arriba Carmelo sa seu al divano i beu él també. Coca-cola. Diu que él no té de fé lu macu, que allò que és capitat és una gran ucasió. Que és la volta que poran jugà gros. Ara él és un heroe asportivo, poran passà de la droga pé dasgraciatas a la droga atlètica, randeix economicament demés i ningú la considera droga ma una maracina que putència ‘ls músculs. Lu que tenan de fé és ubrí una palestra i lu joc és fet. Qui és que no s’apuntariva a la palestra de Clintístud, lu campió sentsa idat de la “Copa Pallosa”?
– Bo’, Càrme, ta tenc de dira una cosa.
– Ja’l sé, coquino: que téns un cul com un cova i has guanyat a las caltas la butiga “100% sport”. No só arrabiat que no m’hagis dit arrés.
– Tenc lu cancro.
– A ont? – damana Carmelo continuant a jugà a la play també si él ha daixat de tucà las manópolas. – Paltira mia.
Legu él també deixa de jugà i damana onti’l tengui, lu cancro.
Al cap.
Al cap ont?
No’l sap él, al cap; de lastras él no na cumprén un ràiu. Lu primàrio ha vist un’ombra i és sagur que sa trati de cancro, i també difícil de uperà. Ara és conta de agualdà la biopsia.
Carmelo diu que aquel primàrio és un culló, u antarassat sol a la carriera universitària, i cara cancro que curi són punts pé éssar cunfalmat com a prufassor.
– No ta cumprenc.
– Qué sés lu còcodimàmma de sempra. U, del cancro avui sa pot curà beníssim. Dos, aquel primàrio és un futibossas.
– Dèixa-ma an pau, Càrme, si lu que tenc és cancro iò no faré arrés.
– I iò? Iò com faré sentsa de tu?
– Tu sigaràs an Colorado, fent de prufassor.
– Culló de bèltura. Iò no ma n’anigaré mai. No puc daixà de sol al meu jalmà de sang.
– Mut, anca de plàstica.
Riun i guerran al divano com a duas criaturas. Legu tonan a jugà a la play i a bera. Birra, conyac, vodka. Coca-cola.
– Damà venc a ta prenda an téns an téns i ta polt a fé esàmes a la clínica de l’universitat. Vauràs si no és com dic iò. Aquel culló ta vol cunvincí del fet que si no ta fas operà d’él moris a l’ata. Él ta obri i, com que no téns arrés, ta tanca sentsa fè un catsu ma tu sés curat. I com que tu ara sés lu famó Clintístud, tots, gràcias a tu, palaran del gran primàrio que t’ha uperat i que t’ha salvat la vira.
– Bastaldu.
– Sí, un gran bastaldu.
– No, tu bastaldu. No ma crec una paraura del que astàs dient.
– Ma hi juc lu que vols.
– Va bé. Si vinç iò, pansaràs sol a la carriera universitària i ta preocuparàs de Tito, faràs an modu que astudigui i que no s’arruini la vira com és capitat a mi… i a tu.
Carmelo riu i, com que astava baient, ascupi un poc de coca-cola. – Més que maralt de cancro ma pareixas maralt de rinculluniment.
– No, só sèriu. Amprumiti.
– Ta’l jur, si moris de cancro pens sol a astudià i a tun fil li faré de tot pecò sa laureegi an… an cosa vols la laurea de tun fil?
– Ingenyeria o arquitetura.
– Si invetxe vinç iò i tu no sés maralt ma sol un culló cócodimàmma, ma deixas fastajà a ma Anneta.
– Ma cosa catsu dius?
– Sí, Anneta és la dona mia ideal. Riservara, hunesta, a l’antiga.
– És una vella!
– L’has vista bé? Té quatra ans de més de mi. Cosa vols que sigui? Una samana an un txentro aspetalitzat i la trasfolman an una foto-model.la, si és que a tu ampolta la dona sexy. Ma a mi no, a m’ampolta la dona antiga que ellas és.
Com que no té arrés de pelda li astrinyi la mà. També si no és mancu del tot sagur que Carmelo astigui ascalçant; quant eran an talcera média o an primera litxeo, a Anneta l’havian ubrigara fé-lis una punyeta parhom, a ma un’ascusa del catsu, leteralment: – Anne’, vina a Carmelo sa li és ancutxat lu deixò a la txerniera!
Ella era currira i s’era trubara a ma dos paldals a mans. Mancu ella havia cumprés cosa li astavan fent fé. Carmelo, invetxe, havia dit que aquella mà sa la fóra sumiara pé tota la vira.
Continuan a jugà i a bera, a ma més poca gana, però. I quant tóna a arribà un missaja de Marianna, Carmelo vol sabé qui sigui i raspon él mateix. Vina an casa i polta tres pizzas i preservativos.
Mijora dasprés Marianna Mari arriba a ma las pizzas. La polta de casa la obri Carmelo.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)