Còcodimàmma 5.

Dissata

5.

Pantéixa-ta. Pantéixa-ta ara que s’és ancara an téns. A él ‘i tónan al cap las parauras de don Tonino Azzu, de quant taniva quinza ans i ancara anava a sa cunfassà. Mancu s’arracolda cosa astava cunfassant, si ‘l furto de calqui llibra pé Carmelo, si l’anju que havia dunat a Paoleto ‘l Matxoni pé quatra cigaretas cagaras, o pé las punyetas que sa feva al.lora, mínimu tres al dia. Qui sap qui fi havarà fet don Tonino Azzu, qui, don Tonino del Catsu? Sa n’era anat pé un’ascàndul. La perpètua dieva de agualdà un fil d’él. I él que no, que era ampussibra, i ella invetxe que sí i que sí, i de samana an samana sa li unfrava ‘l ventra també si taniva quasi sixant’ans i era almancu deu ans que era an menopàusa. Lu miracra de don Tonino dievan las devotas. Lu miracra de don Catsu, dievan lus que no. Al final era risultat que la dona era girara de cap i lu del ventra era un tumor gros com una síndria. L’ascàndul, però, era ascupiat.
Astà avisant a Carmelo. Ma és quasi la una de nit, i ‘l prufassor, també si no és rumit, an aquell’ora dastaca ‘l telèfono. Cosa catsu astigarà fent de així ampultant? “De la nàixita del melodramma alla nàixita de la nació”, si no arracolda mal, és lu llibra nou que astà acabant de ascriví. Angüan qui ve té ‘l concorso per assotxato. No fa res, hi pensarà de sol a na trera dels guàis aquel proba minyó.
Com sa dieva Bàrbara de conyom? Ilbonu! Entra a un bar, damana un conyac i l’elenco telefònico. Celca ‘l numero de l’hotel i avisa a ma’l telefono de salvici. Aquel que cambia continuament asqueda i númuru. La sanyora i lu sanyor Ilbonu han daixat l’albergo dasprés de txena i no han daixat ninguna indicació. Sissanyor. Lu nét era a ma ellus. No que no és a l’hotel.
Damana un café i un altru conyac, i ascriu un missaja a Carmelo. Lu para i la mara de Bàrbara sa’n són fugits a ma Tito – Màrio –. Bagassa de idea que has tangut, Carme’! Lu nom d’él no salveix.
Pantit? I de cò? A él li agraran massa aquestas situacions, l’adrenalina que munta, munta. Sap perfetament cosa té de fé. Anà an discoteca. Cunsanyà las doses i trubà Gianni La Rora. Arribaran an casa del para i de la mara de Bàrbara ancara primé d’ellus. Lus cent quilòmetros de la discoteca al país de la famíria Ilbonu, Gianni sa’ls beu an mijora. No faran mancu an téns a dabaixà de la màquina aquellus dos véls bastaldus. Pé Màrio sigarà astat un viaja divaltent.
I invetxe no. An discoteca havia fet tot lu que taniva de fé francu que trubà Gianni La Rora. A las quatra del maití n’era acabat an màquina a ma duas minyonas mancu feas que damanavan l’ascontu. Duas doses, una parhom, una pagara sancera i l’altra a ma un trabal de boca. Tria tu, qui t’agrara de més ella o iò? O totas duas? Arrés de ascontu. Preu sancer. No tanim tanta contante. Anem a un bancomat, al.lora.
L’idea era de cumprenda si aquellas duas güidavan bé, així de las amprà com autistas. Ma sabiva ja que Carmelo legu ‘l fóra arruntsat. An aqueixus contas és manasté de no sa pusà a ma gent que no sigui de bona cunfiança. I aqueixas duas qui las cuneix? Així s’ha fet dunà lu mig i un pumpí a duas llenguas. Legu, an màquina mateix, s’han asparat la dose i él sa n’és dabaixat. No era massa allunt de casa i astava pansant de prenda la moto. Ma an casa li ha pres la son. Qui culpa na té él si lu para i la mara de Bàrbara s’han són anats a ma’l fil d’ella. Dasprés de tot és lu nét. Cosa sigarà mai un mes de vacança, pé aquel dasgraciat de Màrio que no ha mai vist gròria an vira d’él. Proba minyó! An fondu an fondu, per él pot éssar sol un bé aqueixa situació. Invetxe de víura a ma una mara dasgraciara, bagassa, llarra, proba i drugara, viurà a ma dos sanyols educats, gentils i rics que ‘l trataran com un rei, pecò són cunvincits que sigui ‘l nét mai vist i cunaixut i que pansavan paldut pé sempra.
Pantéixa-ta! Ma de cosa catsu, don Toni’? Las cosas no pugarivan anà millor de així. Sa romí çalcant de sumià de Bàrbara, de com era bella tota nu-nua. Ma ‘i tóna als uls sol de quant ella l’ampragava prurant de no fé-lu. De no fé cosa? No sa n’arracolda bé. Cos’és que no vuriva ella? No vuriva afullà. No, aquella era Maria. Bàrbara, invetxe, vuriva afullà ma él s’era upost. Pé co s’era upost? No sa n’arracolda ara. Però no és pantit. No, catsu. O sí no Tito, ara, on sigariva Tito, ara?
Sa daspelta a ma las campanas del misdia, o és lu campanel.lo de casa, o és lu telefonino? Mancu él lu sap. Quant a la fi rasixi a s’aixacà veu que a la polta no hi ha ningú, qué ‘l telefonino era daspagat i qué és quasi la una. O hi ha pusat tot aquel téns pe s’aixacà o las campanas las taniva al cap.
Del telèfono li arriba un missaja: no facis arrés, deixa-ma pansà. És de Carmelo.
Él sa n’entra a la dotxa i pixa assieme a ma l’àlgua carenta que ‘i davalla del cap als peus. Lu dumenja él és sempra cuntent, quasi sempra. Arriba an casa de sanyora Tina i del maraixal a ma las pastas, menja, juga a ma’l fil i legu va a ma Carmelo al txírcolo “La mossa del caval”. Carmelo és campiò rejonal de ascacs i él li fa de assistent. No és que sigui pròpiu un campió, él també, però sa difen i ampara a jugà a qui astigui ascumançant, aspetxalment a las criaturas que no siguin fillas de calqui jugaró esperto.
Li agrara lu dumenja, sempra que no sigui com avui que sigarà ampussibra arribà primé de las duas a ma las pastas. Al.lora és quant lu para s’ancatsa i fa un ascàndul pecò arriba a ma dos, tres minutus, mijora de ritaldu.
Qui hora és? Las duas mancu un qualt. Qui sa’n futi?

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)