Còcodimàmma 6.

Dumenja

6.

Pantit? De cosa? De haver bagut massa? Aixó sí, sempra, ma pé tot lu restu, qui sa’n futi!
Él dabaixa las ascaras de pressa, no pren l’aixensor pecó és ocupat. A la fi hi pusarà lu mateix téns, però santeix que aquel muviment li fa bé a la txirculació de la sanc. An fondu té més de corant’ans, també si na damostra trenta. No fossi pé la pél així seca que té, també vint-i-cinc ni li dungarivan. De ans de garera, digariva ‘l para maraixal. Ma cosa vol, pé co no sa’n va an pinsió i a él lu deixa an pau? S’ha pusat una camisa neta, una gulbata, i la vistimenta negra que però no és negra que ‘l fa pareixar un figurino, sigarà un poc lluger pé la moto, ma no fa arrés. Avui és dumenja. La gata sa penja, lu cutxu sa mata. Així ‘i deiva sempra la salvirora quant él era patit. Sempra aquella, com si no na sabessi altras.
Li sona lu telefonino. – Txao ma’! Sí, astic arribant. Tenc ja un qualt de hora de ritaldu. Va bé, no prenc las pastas o si no faç més talt ancara. Txau, txa’.
És arribat als posto-àuto del parau. Él astà a l’últim pra. Sixanta metrus de mansarda, uficialment, an realitat quasi vuitanta asfrutant bé tots lus aspàtsios. I una vista. Bagassa de vista que té de’n casa d’él! És astat lu ragaru de sanyora Tina pel matrimoni a ma Bàrbara. Lu para i la mara d’ella no hi havian pusat arrés, qué no eran de acòldiu. Lus Ilbonu! I cosa catsu voran, ara, lus Ilbonu, que lis hi deixi Tito pé tot un mes sancer? Que s’acuntentin de Màrio! Alça ‘l sedil de la moto, agafa ‘l casco ma no rasixi a sa’l pusà. Una mà li astà agafant lu braç. Cosa catsu?
Una veu de dona li astà dient que li ha sunat lu campanel.lo ma él no ubriva, així és dabaixara al posto-màquinas del parau, ha vist la moto i és quasi duas horas que astà agualdant. Ma él no cumpren mija paraura de aquell’arraunament, pecò sa gira de cop i, mancu él lu sap com, asbatora un cop de casco a la fatxa de la dona. La mara de Màrio. Catsu, i ara?
– Oh, oh?
No raspira.
– No facis la maca, aiò, que no t’he fet arrés!
Ma la dona no raspira. Té lu nas truncat i pelt sanc també de l’urella. No n’ha mai cumprés un ràiu de quistions de sarut i de maracina, él; gracis a Déu no ha mai tangut arrés de sèriu. A palt aquella volta que s’ha truncat totas duas las ancas caient de la moto, la volta que quasi paldeva ‘l braç asquerra pé una farira de rasó dasprés de una raguella a un bar, la volta del puritsotu. Bo’, bo’ de pansà al passat, la té de acabà a m’aqueixa mania de sa santí an culpa pé tot allò que suçaeix al món. Las cosas suçaeixan pecosa suçaeixan, i bo’, sentsa ninguna raó. Qui manastè na taniva, aqueixa maca, de li arribà amaga amaga? Que vagi afanculo, ara. Més a prestu, si no sa mou ‘i tucarà arruntsara grossa de palt del maraixal. Millor que avisi.
– Ma’. Ascusa. He tangut una cosa de res a ma la moto. Manjau sentsa de mi. No, una cosa de res, però ma toca anà al pronto-socorso. No, dígui-li a babbo que no vengui. Manjau cuntents que iò quant arrip arrip.
Missaja a Carmelo: vina legu, he fet un casí. Entra diretament al parquejo sota de casa mia.
Antant fa lu que té de fé, agafa un sac gran de la ronya i hi ampitsa arrinta aquella proba dona. No pesa un catsu. Aqueixa sa mantaneva an vira a birra i a droga. Vira? Bagassa de vira la d’ella. Quasi quasi li ha fet un praié a matà-la. Però, tots lus casins a él!
Astà arribat una màquina. No és Carmelo, és u del parau.
– Tot apostu?
– Sí gràtsie.
– Vols que t’ajuri a carragà aquel pacu?
– Qui pacu? Ah, això? No, és roba vella, no pesa arrés, astic agualdant un amic que la polta an parròquia.
Ma pé co la gent sa posa sempra als catsus dels altrus? I això? No, una cosa res, una drugara molta. Mira, un problema andemancu pé la sucietat. Cosa vols, iò só fet així. M’agrara mantaní la citat neta. Ma quant arriba Carmelo?
Mi-lu.
An poca sagons ja taniva tot sota control.lo. Posa ‘l sac an terra. Pren-la a piaras. Sí, a piaras, an tot lu cos, an fatxa aspetxalment, mou-ta. Ja’l saps que jo no puc. Dai, carréga-la al poltabagal de la màquina mia i posa-ma a fatu. Arribats a un cassoneto l’han tirara arrinta i s’han són anats. Vés tu anvant a ma la moto. Tres semàforos més allunt, un àtimo primé que arribessi lu velt, Carmelo l’ha ambistit i ha fugit a tot gas.
Él an terra, la moto que li asquitxava un’anca. Sigaran astaras las tres i deu, la tres i vint al màssim, al carré no hi havia quasi ningú. A palt una iàia que havia tret lu cutxu a pixà.
– Oi aquell’ho’! I cosa li han fet?
– M’han ambistit, avisi un’ambulança.
– Agualdi que avís a mun gendra.
– No, avisi un’ambulança.
Mancu mal que s’era falmara una màquina, i legu un’altra i l’havian ajurat a sa’n trera la moto de damunt. No s’havia fet arrés, sol la vistimenta asgarrara al cozar i al janol d’esquerra i una durò de tot lus dimonis als cullons, qué caient s’era ascurit mal. La moto no taniva arrés, o quasi. Pocas aspiljuraruras.
L’ambulança i la volante són arribaras paris. Com que no hi havia ningú de dinuncià, que ningú havia vist arrés, a palt él an terra al semàforo i una màquina grossa fugint. Quí màquina grossa, tipo SUV? Bo’, grossa, alta, llonga. De qui malca. I’, malca? Bo’! Una màquina grossa, valmella, ma parèix. Iò astava passajant lu cutxo i ma só girara qué he antés una ramó, ma no és que hagi vist assai.
Mancu él ha vist assai, era felmu al semàforo i lu de rarera l’ha ambistit. No pensa que l’hagi fet aposta, ma fatostà que s’és trubat de cop an terra i mancu él pugariva dira qui maquina fossi. Més que valmella a él li és paraixura bordó, i més que un SUV una berlina de aquellas a nou postus. Com fem pé la moto?
La moto tancara i parquejara a l’àngul del semàforo i él an ambulança a l’haspital. Ma avui és dumenja, la gata sa penja… Qui culló, no era així que feva. Avui és dissata, la gata sa mata, damà és dumenja, lu cutxu sa penja.
Si de calqui cosa sa tanguessi de pantí de daveru, és de no haver amparat a cultivà la mamòria. No s’arracolda mai bé las cosas. Ha sempra fet cunfusió. A ‘scora és sempra anat abastança bé, ma mai beníssim, qué ha sempra fet un poc de cunfusió a ma noms, datas. No és que no sabessi las cosas, las sabiva, a véra si las sabiva, però feva cunfusió. I a l’universitat era pijurat. A l’esame que bastava aspiegà cuntxetas i ideas, trenta e lode, ont taniva de calcurà fòrmulas, dira datas o datos, dira lus noms de qui havia fet allò o allò l’altru, era fàcil que facessi calqui cunfusió: vint-i-vuit, vint-i-quatra, vint, tóna un’altra volta. Per aixó no havia mai acabat i era fuori-corso. Opuru no, quants ans són que no paga las tassas? Manasté que s’anfolmi dasprés de quanta téns és que ascau tot. Na palarà a ma Carmelo, él hi traballa a l’universitat.
Catsu ma no arribà ningú a medicà-lu? An aqueixa hora, sagons lu cop que has pres, pugarivas també murí. I si tanguessis una emorragía interna?
Él aqueixas cosas no las cumprén. Pé cosa té de pagà las tassas, la gent, si legu no ta donan lu salvici? Él, difati, no na paga de tàssas, él és nul.latenente. Ma cosa vol dira? Ja las paga ‘l para, però.
Ara l’avisa, ei, que vengui an divisa de maraixal, i mirem si sa dicirin a medicà-lu i a hi fé aqueix ràiu de TAC.
– Ma’? No, no. Passa-ma a babbo. No, passa-ma a babbo!

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)