Còcodimàmma 7.

Dumenja

7.

Un poc ja s’és pantit de haver avisat lu maraixal. Ma bagassa de sudisfació. Com han vist la divisa, al pronto-socorso sa són cagats a sota. Medicació, TAC i referto tot a l’àtimo. Ara és an casa de la mara. Sanyora Tina, i Anneta, la salvirora, li astà dient l’ascuredu, bé meu, l’ascuredu, antant que salveix la mesa pé la txena.
An teoria él ara tangariva de éssar a ma Carmelo, a “La mossa del caval”, lu txírcolo de ascaquistas, ma no hi anigarà, o folsis hi anigarà més talt, si és que sa santeix més bé. L’avisan al telefonino, a l’altru, aquel de salvici. Gent que té manasté de una dose de l’últim mamentu, de nit i de an dumenja. Raspón ascrivint “lu cutxu sa penja”. Bo’, mancu él su sap pé co, així, hi és vangut natural.
La mara vol sabé com sigui astat pussibra que ‘l fil na sigui calgut de la moto a un semàforo velt.
Lu para, lu maraixal, diu que no, no n’és calgut, l’ha ambistit un pirata de l’astrada.
Tito, lu fil de deu ans, damana si ‘i dolgui assai.
No, mancu sa n’abija. Una faixarura de res.
I a la TAC, arrés sa veu? Arrés de preocupant. Dimalts té de tunà a anà a l’haspital pé véra cosa diu lu primàrio.
Tomografia Assial Compiuteritzara. Ha dit Tito.
– Cosa?
– TAC: Tomografia Assial Compiuteritzara – aspiega lu minyó.
– Qui antirigent que és lu fil bel nostru – diu sanyora Tina.
Él vulgariva damanà cosa vulgui dira tomografia assial, ma no vol fé una figura de melda a ma’l fil. Més talt sa’l çalcarà al telefonino.
Menjan, él aspetxalment, qué a ma’l conta de aquella drugara de la mara de Màrio ha tangut de saltà ‘l pranzu. Menja i beu. A poc a ma’l vi, li diu la mara. – Ja’l saps que ta fa mal.
Ma cosa vols que siguin duas tassas de canonau quant astàs manjant?
La mara ansisti. Diu de no bera més i damana de cosa sigarà astara aquella telefonara de la mara de Bàrbara: – Ma vuriva tranqüil.litzà. Qué Tito fóra astat tot lu mes a ma ellus i legu lu fóran tunat. Ma de astà sagurs que si Tito no fossi astat cuntent d’ellus, lu fóran tunat a pultà an casa imediatament. Ma Tito no s’és mai mugut de’n casa! Cosa havarà vulgut dira?
– Arrés, ma’. Dasprés de la molt de la filla havarà girat de çalvel. A voltas suçaeix, dasprés de un gran daspraié.
– La filla qui sigariva, Bàrbara la mamma mia biològica?
Lus grans no diun arrés. Anneta, la salvirora, sa tolca una llàgrima i corri a la cuina.
– Iò pens que sigariva hora que ma digueu calqui cosa de Bàrbara: pé co m’ha abandunat, ont i com viviva, com és molta… Tenc deu ans, tenc dirit de sabé la veritat de la mamma mia.
– Ma la mamma tua só iò – diu sanyora Tina. – No t’abasta més l’amor que ta dunem?
– Ma no, cosa n’hi entra això? Va tot bé, iò só massa cuntent a ma vusaltrus, ma tenc deu ans, i tenc la natural curiositat dels minyons de l’idat mia. Cunèixar la pròpia identitat és un dirit, oltras que un dovere.
– Ma pareix que damà vaig a palà a ma la diretritxe de l’ascora tua – diu lu maraixal, – aqueix mestra de hastòria que taniu, a mi no m’agrara arrés arrés.
– I cosa n’hi entrà això, ara? – diu la mullé.
– Que no cumpréns, això del dirit i del dovere de trenda un’identitat és un aslogan polític que aquel culló de mestra astà amprant a ma las criaturas. Ma com sa pilmiti?
– Deixa astà, o ba’. Ja hi pens iò al mestra – diu él.
Tito, però, s’aixeca, va a l’apusentu d’él i tóna a ma’l llibra de ‘scora ubelt a la pàgina de riflessió cívica: L’identitat és un dirit i un dovere. Totas las criaturas tenan dirit a trenda garantira la pròpia identitat.
Él diu que ja va bé. Que an casa d’él çalcarà cosa hi ha arrastat que sigui de Bàrbara. Fotos, llibras, vistits, cosas així.
Un catsu de arrés. An casa d’él Bàrbara hi havarà vivit nimancu un mes i las pocas cosas que ella s’havia pultat las havia pusaras totas a una bossa que l’havia siguira de l’haspital a la comunitat. I a él las fotografias no ‘i són mai agrararas.
Sanyora Tina s’aixeca de la mesa, obri un caraix interno del mobra de la sara i na treu un gran àlbum de fotografias.
– És l’àlbum de matrimoni de tun para.
Tito fa lloc a la mesa i gira las pàginas. Racuneix a sanyora Tina, al maraixal, a Anneta, a él. – Aqueixa és Bàrbara – diu.
Bagassa de antirigentsa, és l’única vistira de branc! A él no li agrara aqueix conta, tira lu tuvallol a la mesa i s’aixeca.
– Iò ma’n vaig.
– Agualda ba’– ‘i diu Tito, – pé co no ma palas de Bàrbara. Com’era, com vus seu cunaixuts, pé co t’ha abandunat, pé co m’ha abandunat?
És la primera volta que Tito li diu babbo. No hi és habituat. No sap si és comuvit o afutat. – Un altru dia – diu, – avui no puc. Ma dol l’anca, ma dol lu braç, ma doran las custellas. Damà, o un atru dia. Txau.
Ixi qué té de recuperà la moto. S’és pròpiu pantit de no havé-la recuperara primé.
De l’aixensor avisa Carmelo. És ancara al txírcolo. Que sa felmi al pultó de casa de sanyora Tina que anviarà calquiú al prenda.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)