Còcodimàmma 9.

Dilluns

9.

No sa panteix mai quant acumpanya Tito a ‘scora. Al fil li agrara sempra de arribà al catxel.lo a ma’l casco sagut al set i cinquanta del para (jalmà). Als cumpanyons Tito no ‘l diu que él és lu para, diu que és lu jalmà gran.
– Ma si és més vél de mun para? – ‘i diu calqui cumpanyó.
– Podarsi. Ma él no té trent’ans, iò na tenc quasi onza, i mamma na taniva poc de més de coranta quant só nat iò.
Lus cumpanyons de Tito sa pusavan a pansà, a cuntà a ma’ls dits, multiplicavan pé la txilindrara de la moto i fevan que sí a ma’l cap. Ja era pussibra.
Dasprés de haver pultat lu fil a ‘scora él s’era falmat a muscajà a ma la vigilessa. Una tipa alta, cabels negras, físic de fotomodel.la. Astavan pé anà a sa prenda un café assieme quant és tangura de currí an comando pé un’emergença. Tanivan de tancà tot un carraró i hi havia manasté de guàldias assai pé falmà ‘l tràfic tot angiru angiru. Així él era anat a sa culgà, ma no an casa d’él, an casa de la mara, sanyora Tina. Astirat al divano de la sara antant que Anneta feva las cosas de casa a poc a poc, pé no daspalta-lu, proba minyó.
A las duas mancu vint l’havia daspaltat Tito, tot cuntent, tiquirriant: – Un cadàvere, han trubat un cadàvere. Sí, un cadàvere de dona tancat a un sac de la ronya! – legu sa pusava a fé la música de Twin Peaks: – Misteru. Una jova dona molta a cops de bastó – tóna Twin Peaks, – sigarà ‘l dimoni, sigarà un serial killer?
Quant és que Tito havia vist Twin Peaks? No és massa patit pé véra aqueixas cosas?
– Mut, Tito, mut que hi és tun para rumit! – dieva sanyora Tina.
– Quant és que has vist Twin Peaks, tu? – damana él al fil.
– M’has ragarat tu lu DVD, no t’arracoldas?
– …
– Misteru, qui sigarà l’assassí, un serial killer, lu dimoni, lu marit?
– Bo’ Tito, renta-ta las mans i vina a manjà – diu sanyora Tina.
Antant és arribat també lu maraixal. Que diu a tots de astà muts que vol ascultà bé lu que diun al telejornale lucal. Dasburiant un cassoneto, lus ascumbrarols an antés com un túnquiu, un llament, i han legu falmat lu mecanismo de cumpatació. Pansavan que sa tratessi de un cutxu o de una gata, i invetxe era una dona de una corantena de ans, pistara i matxulara, horamai sentsa més vira. No sa cumpén com pugui éssar antrara al cassoneto. Ma celtament no pé voruntat pròpia, vist que la dona era tancara arrinta de un sac de plàstica. Las indàgines són ubeltas a tres-cents sixanta graus.
Lu maraixal no s’acuntenta, la nutícia és de aquelles que fànan lu giru d’Itàlia i doncs gira tots lus canals a ont la donguin. I difati, a un canal de aquellus a difusió astatal, saban ja qui fossi la dona, i no és que hi vulguessi mancu assai, bastava de çalca-li lu portafollo. Pina Ripamonti, de ans trenta-vuit, segretaria.
– Mai antesa – diu sanyora Tina.
Anneta fa de no a ma’l cap.
Tito ripiti: – Ripamonti, Ripamonti. A ascora mia ni ha dos de Ripamonti, damà ja daman.
– I tu, no la cunaixevas, tu? Seu quasi farals – diu lu maraixal.
– Mai cagara – diu él.
Anneta sa fa ‘l sanyal de la creu. Él no és sempra astat així, de patit era un bon minyó, cara dumenja a l’igrèsia. No mancava mai de rutina. Sempra educat i gentíl. Quant és que ha ascumançat a cambià? A las mèdias, quan lu para és tunat fissu an casa. Oi, aquell’homa no’l sap pròpiu prenda al fil. Nos és que la salvirora ara astigui ni palant ni pansant an veu alta, ma és que aqueixas cosas sa las han ditas així tantas voltas, ella i sanyora Tina, sanyora Tina i ‘l marit, totas duas las donas, mara i salvirora a ma él, qué és com si tiquirriessi fent aquel patit gestu de catòlica devota.
Lu maraixal no diu més arrés, menja mut.
Sanyora Tina vol daspagà la televisió, o almancu que posin un programa de alagria.
Tito murrunja la música de Twin Peaks mastullant la pumereterra frigira i la fetina ampanara.
Él no veu l’hora de sa n’anà. No té gana de cumbatà a m’aquella fatxa de catsu del para.
Astà prueient i és ixit an moto. No sap si agualdà o si anà an casa “singing in the rain”. Basta que astigui atentu an curva i an poca minutus és arribat. Així fa. Entra an casa tritxi tritxi. Sa daspulla, sa posa a sota de la dotxa i quant acaba sa posa una tuta. Aquella de l’asquadra de caltxeto. I no acabarà aqueix catsu de asqualífica?
Prova a avisà Carmelo ma és sempra non rajungíbile. Qui sa’n futi? Cosa pot fé? Agafà un jornalino, ascultà música, mirà la televisió, avisà calquiú? Pareix que la pruja fossi una núvura de res, lu cel s’és ubelt. Abisumeu que sa’n va a currí.
És tot banyat. Mancu un qualt de hora que astava currint ha tunat a alguà. No ha trubat altru rameri de s’ampitsà a un bar. De sa pultà un ascatxa-àqua no hi havia pansat. Damana un café, un conyac i una birra. La camarera, una rumena, o una polaca, comúnqüe aslava, ‘i polta una manara de aixugamanets de papé.
– Gràtsie, massa gentil.
Lu bar no és gran i s’astà umprint de gent. Él és sagut an fondu, a sota de la televisió que és pusara a una níquia an alt an alt, mancu fossi l’edícola de calqui sant o madonna. Calquiú damana gentilment si pugui agafa una de las carias que té an giru del tavolino. Él és de sol, aquellus són an tres.
Lu lucal s’és fet buldallós. Lu guven que no fa lu dovére. Són tots llarras. La paltira futira pé culpa de l’àrbitro. Aquel bastaldu que ha molt la mullé. Proba dona, l’ha pistara a sanc i legu l’ha tirara al cassoneto a prop de casa. Brut culló. Almancu amàga-la allunt de casa tua. No, mal, bastaldu i culló.
– Ma tu ja hi creus al que astas dient?
– Iò no dic arrés, ripit lu que he antés.
– I a tu ta pareix normal que un homa de sensu giti ‘l cadàvere de la mullé al primé cassoneto sota de casa? És com si diguessi vaniu a ma prenda, l’he molta iò!
– És lu que dic: bastaldu i culló.
– Bo’ bo’. A mi ma pareix ampussibra.
Hi ha antrat un altru cumpanyó de aquellus dos que astanan txatxarant de donas moltas i assassins com si fossi la cosa més normal del món. Sentsa damana ‘l permesso agafa una de las duas cairia burias que hi ha an giru de la mesa d’él.
– Dèixa-la – diu.
– Com?
– Dèixa-la.
– O si no?
Sentsa dunà-li ‘l téns de cumprenda cosa astà suçaint él li asbatora lu perontxino a las barras. Al’àtimo, a n’aquel jova a ma la fatxa de catsu que era apena antrat, sa li umpri lu nas, lus morrus i las dents de sanc. La camarera rumena, o polaca, comúnqüe de un país de l’est, deixa càra la sofata que taniva an mans i tiquírria. Tot s’és falmat al bar. Él s’aixeca, deixa un billet de vint éuros a la meseta i sa n’ixi “singing in the rain”. Ningú ‘l felma. I que sa provin.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)