Gavina di l’Ortu 10.

10.

Gavina antén passus de gent a la polta. No vol que entri ningú. Ma com fa, és alligara a ma carenas als peus i als bultxus, i la crau gira sol de palt de foras; no pot ixí, no pot ampirí que entrin. Sa’n té de anà, sa’n té de anà primé que entrin. Sa’n té de anà ara, ara mateix. Astrinyi folt folt las mans. U, dos, tres… no, l’ha ja fet, no val més. Urella i nas! U, do, tres… Nimancu. Pista ‘ls peus. Tum tum tum tum! No, mancu això. La taranyina! I ont la troba un’altra? Lu cap a la paret! Sí, lu cap a la paret, ma no de batiri, de fatxa.
Gavina s’aixeca i corri velsu la polta de nyenya. Així com pot, als passus cults que li pilmiti la carena. I com és a la polta, sentsa mancu pruvà a sa parà a ma las mans ascuri folt de cap. Pum! Cau an terra pé la durò ma és ancara anallí, an aquella apusenteta negra, umira, i prena de catarans que li caminan adamunt. Mi’-lu, si sa deixa tapà dels catarans, si deixa que li caminin adamunt, de la fatxa als peus, ella daixarà aquel lloc, i folsis aqueixa volta pé sempra. Vulguessi tiquirrià pé la durò a la front i pé l’asquifu dels catarans que li caminan arrinta del nas i de las urellas. Ma no fa arrés, no sa mou de un pèl. Mancu raspira, quasi. No santeix arrés, no és més anallí. La gent astà girant la crau de la polta de la prasó negra, ma ella no hi és. Sa’n és anara.
Ont n’és arribara? Aquel lloc Gavina no l’ha vist mai, i mancu la gent que hi és cuneix, ma, de més de tot, no hi és ella, no hi és Gavina. Com és pussibra això?
Són an un’apusentu de una casa proba, a principis de santandría. Fa ja fret i duas criaturas sa carentan a un brasjé. Ella no tangarà més de cinc ans i él més de dos. Hi ha una mesa arrimbara a una paret a ma tres carias. Una finestra patita un baül pé la roba i un llit a ma duas palsonas arrinta, una criatura de un tres ans a ma la carantura i una dona pranyara grossa. A l’aspusentu astanan antrant duas donas grans. Mancu a ellas cuneix.
– Lu dutor, trubat l’haveu lu dutor? – damana la dona pranyara al llit. I Gavina ara que li ha antés la veu, la racuneix aquella dona, és la mara de jova, quant ella i lus jalmans eran patits. I difati lus dos al brasjé tenan de éssar Ramundica i Tore. I si és així, qui és lu minyó al llit?
– No Anna, no l’havem trubat – diu una de las duas.
– I al.lora qui ‘l salva a Gaví meu? Qui ‘l salva al fil meu del cor?
– Astà calma, Anna, pensa a l’altru fil també, al que t’astà naixent ara.
– Pé aqueix, invetxe – diu l’altra, – més que un dutor hi vol un capallà.
– Salvàu’l, salvàu’l a Gaví meu, com faç iò sentsa a Gaví.
– No ta prenguis ampodas Anna. Celca de ta fé folça que o si no sigarà un dan pé la criatura que astà naixent.
– No la vul, no la vul aqueix’altra, vul a Gaví, a Gaví meu – diu la dona pranyara.
A qui és que no vol, qual’és la criatura que no vol? Ella vol a Gaví, ma ella sa diu Gavina, és dona ella, no és mascra.
– Anau a jugà aforas vosultrus dos – diu la més vella de las duas donas.
– Ma fa fret, i és de nit! – diu Ramundica patita. – Tore té por de nit.
– Deixa’ls astà – diu la dona al llit.
– Com vols tu o A’.– Lu sabeu lu conta del rei? – damana la més jova de las duas donas a las criaturas.
– Qui conta?
– Lu conta del rei nou de Inguilterra.
– Cos’és l’Inguilterra?
– Un lloc fret allunt allunt.
– I però de ingresus n’hi vénan cara dia al polt de Sanbenat – diu l’altra dona.
– I bé, aqueix rei de Inguilterra, quant és nat, pareix que tanguessi de murí al mateix dia, i l’han fet batià de un gran Bisba. Invetxe, no és molt, i al.lora l’han tunat a batià de tres grans reis. I sabeu com és acabat?
– No!
– Que la samana passara l’han fet rei, i sicom l’havian batiat tres reis, l’han avisat Jordi lu de tres.
– Ma mun jalmà no diventa rei, o sí? – damana Ramundica.
– I qui és que ‘l pot dira això. Sas quanta gent proba hi ha al món que és divantarà rei?
– Quanta?
– Ninguna. Ninguna – diu Anna sufarenta. – No hi matau lu cap an aquellas probas criaturas i vaniu a m’ajurà. Diu-ma com astà Gaví.
Las duas donas s’acostan, una mira la criatura i fa que no a ma’l cap i legu lu sanyal de la creu. L’altra mira ‘l ventra de la dona pranyara grossa. – És a punt de ixí – diu.
La dona pranyara, a ma tota la duró que té, s’és abijara que Gaví folsis és molt, i així ha çalcat de sa tirà analt pé sa’l prenda al braç. Ma és tota adururira i cara sfolçu li costa com si tanguessi de sumà una muntanya. – Pusàu-ma’l al braç – diu, – dunàu-ma’l que ‘vul dunà-li la tita.
I las duas donas fanan lu que diu. Ma la criatura no txutxa, que és ja molta, proba animutxa.
– A la sabeu l’Ave Maria? – damana la més gran a las criaturas que fanan de sí a ma’l cap. – I al.lora ascumançau, i tunàu-la a dira fins a que no vus daman de vus falmà.
– Ave Maria…
– Aió A’, no facis arrés, no ta moguis, pensa sol a aspinyí que astà ixint.
– Ara i a-r’hora de la molt nostra. Amen.
– Tòna, dieu-la tóna, no vus falmau.
– Ave Maria…
– Aspinyi Annutxe’, aspinyi.
Ma la dona no té més folça, s’astà prurant a Gaví. I las duas donas txumpullan i furrogan a la natura d’ella, pé véra si rasixin a agafà calqui cosa. I finalment una agafa calqui cosa.
– Aspinyi Annutxe’, fes-ta folça, no donguis més la tita al molt, pensa al viu.
Ma la dona pranyara no hi rasixi, santeix sol una gran duró que no sap si sigui pel fil molt o pel fil que no vol ixí.
– Mi’-lu ja he ancutxat calqui cosa.
– Asparem que no sigui un peu.
– No, és lu cap.
– Tira, tira bé.
– Aspinyi, Anna, aspinyi
I finalment l’altra criatura és aforas. Li tallan lu culdó del llimbrigul. Ma no tiquirria. No raspira.
– Annutxe’, dos al mateix dia ta’n són vurats.
– Pragau, vusaltrus dos, pragau.
– Ave Maria…
La dona que era pranyara tira un tiquírriu que talla las urellas. Ma ningú li diu de sa calmà. Que prori, que prori totas las llàgrimas que té. La més gran de las altras duas donas amburica la criatura i la polta al carré. Qué no és arrés aquella cosa. No ha mai raspirat, ningú l’ha batiara. No és arrés, no asisti.
A l’apusentu la gent prega i prora. Las criaturas diun l’Ave Maria i Tore patitutxu treu també llàgrimas i moc. Las duas donas diun l’Ave Maria i la que era pranyara sa prega a Gaví, Gaví, Gaví… Dura així pé folsis una mijora, fins a que a l’apusentu entra un homa. U que pareix lu para de Gavina però més jova. Té una cosa a mans que astà ninant. Una cosa que prora. Una criatura.

[1760]
No sé lu que veig, cosas que ancara lu çalvel meu no cumprén cosa siguin. Però na veig divelsas, que s’acostan a mi i palan, diun raons com aquellas que antaneva del ventra de mamma, sol que ara las antenc més bé. I aquellas cosas que veig tangarivan de éssar uls, nasus i bocas. I és de las bocas que ixin las veus. Diun cosas que no sé cosa vulguin dira.
Miracra. Miracra.
Gaví tunat an vira.
No Gaví. Gavina.
A l’ascur com era pansava fossi una gata. Só anat a mirà i era això. Una criatura.
Era molta, ta’l jur. Ma molta del tot.
Miracra. Miracra.
Ave Maria.
He trubat un trabal.
Cavallé Cisterna.
Tots. Tu, iò las criaturas.
Manasté avisà al capallà.
Pé un batià i pé un anterru.