Gavina di l’Ortu 11.

11.

Gavina hi és i no hi és. Folsis tot allò astà fent efeta i no tunarà més del pròssim viaja. Quant rasixirà a sa tunà aixacà, lu que té de fé és ascuri ancara més folt lu cop, de modu que sa pugui falmà a un postu sol. A un altru. No an aqueix. No la vol ningú a ella. Ma mancu ella vol a ningú. Sol de Ernestino té manasté i Ernestino té manasté d’ella. Pé co ni li han tret? Cosa lis hi feva a ellus? La gent és jarosa de la felitxitat dels altrus. I ella i Ernestino eran lu quadru de la felitxitat. Ma ella sa’n va. No hi vol astà més an aqueixa prasó de país.
Però ara Gavina no pot fé pròpiu arrés, no té més folças, i si també na tanguessi no pugariva astribiricà ningun truco, péco astà antrant calquiú. I com obri la polta, un’undara de llumera li cau adamunt. I és com si l’astiguessin sufucant. Massa ària i massa llumera tota an una volta. Gavina pelt lu raspiru i legu sa ‘i fanan tètarus braçus i ancas, i ascumença a sa tramurà. A sa tramurà.
Avui és l’Assunta. Un dia de agost de aquellus que moris de la caró. Lu para i lu jalmà han dunat un’ullara a l’holt. La mara i la jalmana han assatiat empòrio i matzem. I ella és tot lu maití que traballa a la cuina; no sempra de sora, però, que apena han acabat aforas la mara i la jalmana són curriras a l’ajurà. Astanan aprivinint un pranzu pé un muntó de gent, una quinzena de palsonas de gran ampultança i tot sa tangarà de pultà an carru a Lisureta, al tros de marina que lu para i lu jalmà han rasalvat pel cavallé Cisterna i ara Antoni astà atuajant. Han també aprivinit un foc pé arrustí ‘l pulquedu i també las llagostas que pultaran lus francesus.
Quant és tot pront, lus Cisterna palteixan a ma’l carrucí mig tancat; dona Cornèlia i Pietra saguras arrarera i cavallé Cisterna a la guida a ma Gavina sagura al custat, i lu restu de la famíria d’ella a ma tota l’altra roba de manjà i tot lu que faci manasté, a un carru tirat de un bou pultat de Tore. Anna, la mara, és ancara una dona que sa manten, Ramundica, la jalmana, és una bella jova que no tangarà ancara vint ans, i Tore, lu jalmà, és pròpiu un bel minyó. Ancara no té balba, ma sa veu que sa farà un bell’homa. Ella, Gavina, és més patita de allò que cumpareix, ma és sempra astat així, ella és patita i pareix més gran, Pietra és més gran i pareix més patita. Gavina no hi fariva mancu cas an això, ma Pietra sí, i de quant s’és vist que més passa ‘l téns i més sa nota, a Gavina la trata sempra més mal. No vol que la catxin, ma nimancu la vol trenda acustat. Gavina no ‘l cumprén això, ma és que Pietra sa vulgariva antirigenta i astruïra així com és, ma bella i ben feta així com és ella. I invetxe una és bella i tonta i l’altra antirigenta i fea. Ma no és ver, Gavina no és tonta, i Pietra no és fea, és sol que no s’acuntenta. Vulgariva tot per ella mateixa, Pietra, mentras a Gavina basta poc. Si legu és un bel dia de istiu com lu de avui, no té manasté de altru.
Han daixat la polta de Sanbenat i ara són anant velsu Lisureta. Una passajara massa bella, qué veus lu riu, veus la marina, veus lu cel, veus l’astan, veus las balcas. Gavina és pròpiu cuntenta. Legu, a ella li agrara massa passà de la muntanya de Sanbenat a la roca de Lisureta, pecò Lisureta no és atacara a la terra, i mancu hi ha un pont, ma un muntunalju de palla marina que l’istiu s’aixugà i fa com una caminera que a peu és massa bella de fé, qué ta pareix de éssar anant adamunt de un mataraf de crino; pels carrus, naturalment no és la mateixa cosa, tantu sa posan taurons de una palt i de l’altra de modu que las roras no afondin. I és manasté de anà a poc a poc, a poc a poc. I de una palt veus la marina, i de l’altra veus la marina, i a poc a poc, qué si ‘l caval ol bou posa un peu mal lu carru sa cabossa. Difati, dona Cornèlia és tota assustara, i ‘l marit li diu de dabaixà i de anà a peu, ma ella no vol, qué no hi fa, no’l sap lu marit que és tota prena de durols? Pietra tiquírria fent finta de trenda por, o folsis té por de daveru. Gavina riu, pecò a ella allò li agrara massa. Pietra s’arrabia i li astiratxa la tritxa dasfent-li la pantinarura. Pacència, invetxe del txontxu ara Gavina té una tritxa sora. Són passats, tiran a mà asquerra i vanan velsu ‘l tros de praja i roca que Antoni i Tore han mig tancat pels Cisterna i lus cumpanyons d’ellus, i que ‘l para ha atuajat pecò ningú altru sa hi pusessi.
Lu babbu, la mamma, lu jalmà i la jalmana dascarregan lu carru i alman mesa i carias, tot lu restu acustat del foc si és roba cuita, i al fresc si és vi, àlgua, fruita i valdura. Gavina vulguessi anà a ajurà, ma Pietra no vol, vol que astigui acustat d’ella que la tè de ajurà a caminà a peus a banyu caminant vora vora.
Antant arriba altra gent, sigui de palt de terra que de palt de banyu. A peu astà vanint padre Mateo i altrus dos jovas capallans com él. I an balca dos bellus jovas elegantes, u de cabels negras i arritxats, i l’altru de cabels valmels. Lu valmel és un suldat, un tinent de vaixel ret an balca mentras quatra homans vogan. L’altru és an bulgués i té un homa sol que voga. U és de la real marina ingresa, i l’altru un cural.laru marsillés, tangarivan de éssar an guerra, ma basta que sa pagui ‘l dàtsiu i u no pruvòqui l’altru; i legu avui és festa pé tota la gent que crequi que Nostra Sanyora sa’n és vurara an Cel un dia de mig istiu, invetxe de murí com tota la gent proba gent. A peu, a ma calqui suldat arrarera, astà arribant també un uficial piemuntés.

[1772]
Pietra és agafara a ma una mà al braç meu i mira ont té de pusà ‘ls peus. A ma l’altra mà s’agafa ‘l boldu de la gunella pecò no sa banyi. Iò no na tenc manasté, pecó m’he fet un nu a la gunell anmig de las ancas, i així las tenc nu-nuas del janol andabaix. No cumprenc de cosa tengui por Pietra, de aqueixa arena feta de perrúscuras que donan cunsiguellas als peus? Bo’, a mi m’agrara massa. Lu fresc de l’àlgua, la carantó del sol. Massa bel, massa bel.
– Bonjour Mesdames – mus diu un homa arritxat que arriba a ma una balqueta pultara de un mariné.
– Bonjour à vous – diu Pietra.
– Vous êtes Pietrà. N’est-ce pas? – ma damana a mi.
– Non, je suis Pietra, elle est ma bonne – diu Pietra.
– Cosa ha dit? – li daman a l’urella.
– Que t’astiguis mura i que no palis mai.
– Vous parlez très bien le français – diu él dabaixant de la balca.
– Merci. Et vous êtes le capitaine du corail. N’est-ce pas? Mon père a servi là – diu ella indicant ont són lus altrus.
– Good morning ladies. Are you Cisterna’s? – damana un jova de cabels i balba valmella vistit de suldat dabaixant de una balca vugara de quatra marinels.
– Good morning to you. My father is there – diu Pietra amustrant ont són lus altrus.
– Cosa vus haveu dit, cosa vus haveu dit? – daman.
– Que sés tonta, fea i que ta tens de astà mura.
Ma iò no hi crec que hagin dit això i ma pos a rira. Lus marinels que astanan tirant las duas balcas an terra mus miran i a mi ma diun cosas an aqueixas duas llenguas que no cumprenc.
– Come here, baby, and look how big is my…
Legu tunem anrera, Ramundica mus astà fent sanyal de tunà. Quant passem tóna andavant, lus quatra marinels tiquirrian a veu alta, i sa cumprén que ma diun cosa a mi.
– We could share her as Poland.
– I want the part of Austria, the most south.
– Cosa m’astanan dient? – daman a Pietra.
– Que sés fea com una gallina i que ta farivan a trossus pé ta manjà.
– No hi crec. Tu ta’n rius de mi pé co ningú m’ha amparat ni a lligí ni a ascrira. Ma ja vauràs da que ampar.
– Tonta sés i tonta arrestas.
Sem arribaras al lloc d’ellus. Com lu racó dels Cisterna n’hi ha també altrus, i he racunaixut altras salviroras que astanan atuajant lu de altrus sanyols Sanbenatins. Cavallé Cisterna vol que la filla sa segui acustat d’él que tenan de palà de contas sigui a ma’ls ingresus i sigui a ma’l francesus. I padre Mateo de sol no aquipi a traduí tot. – Legu – diu, – a m’aqueix conta que na voran catxà lus jesuïtas, padre Mateo és sempra asbaït.
– Asbaït no, preocupat sí – diu, – i no per a mi, iò só gran, la vira mia ja l’he feta, pé aqueixus jovas que ancara no havian acabat l’astúdiu – diu indicant lus dos minyons farals de man jalmana que són a ma él.
– Culpa vostra – diu an un itarià mig astrupiant lu francés, – a m’aqueixa idea que taniu de amparà tot a tots, també als fils dels probas, “basta que siguin antirigents”, i també a las donas. Ma com sa pot pratenda que las donas amparin com un homa? Noé pròpiu pussibra pé natura! Cumprenc que cantin, que cusin, que lligin llibras de amor, ma arrés de més de això i sol a las madamas. Que las donas antirigentas, lu bon Déu, ancara no las ha criaras.
– No amprariva las mateixas parauras – diu lu capità piemontés de l’esèrtxit del renyu saldu, – ma na cumpalteix del tot la sustància.
– I ma filla al.lora, que pala francés, ingrés, itarià, llatí, saldu, sanbenatí i sap de filosofia i de matemàtica, cos’és, un homa travistit? – diu lu para de Pietra mig rient.
– Vous l’avez dit – diu lu francés baient una tassa de vi.
L’ingrés s’aixeca i a un itarià assai difícil de cumprenda diu que lu francés és un polc i que si no fossi un hòspite ara lu prangariva a ascavanaras.
– Pelpraié, sanyols meus, avui és dia de festa i no purem ragallà a ma ningú, figuremus a una mesa no nostra – prova a calmàlus lu capità piemontés.
– Apurríu-ma las tassas, aió, que aqueix vi és massa bo – sa posa anmig cavallé Cisterna.
– Sí, sí, baiem, que avui és festa – ajuni padre Mateo.
Ma lu francés ansistí, las donas no són homans.
– Just, las donas no són homans, a la sarut – diu cavallé Cisterna.
A mi m’avisa mamma, vol que vagi a prenda la roba cuita i que la polti a tota la gent cunvirara dels Cisterna. Pens que si tón a nàixar ma fariva filla de gent rica, però no fea i marantranyara com a Pietra i mancu maralta com a dona Cornèlia. Ara que ma toca de astà atentà a no fé cara la roba, aqueixas perruscuras que fanan cunsiguellas als peus no m’agraran més.
Lu francés fa un sanyal al mariné d’él, que na vé a ma un sac pre de llagostas vivas. Aprivini una griella al foc. Dasbuïra ‘l sac i com si per él fossi la cosa més fàcil del món agafa una llagosta la felma a una roca i a ma un rasó de masal.làiu li talla ‘l cap i legu a ma un altru cop la obri an duas i la posa al foc de la palt de la polpa. Una, duas, tres, quatra, cinc, sis, set, dotza. A mi m’ha fet impressió aquella cosa. I la llagosta mancu m’agrara. Però voran que las posi a una sofata i las polti a la mesa da que són cuitas. Ma a mi ma fa impressió aquella cosa. I astramboc, i ma cau tot a l’arena i als ascols. Lu cavallé Cisterna s’arrabía. Padre Mateo diu que no és arrés. Lu francés diu que de las donas no sa hi pot fià. L’ingrés diu “scit” i ‘l piemontés “bástalà”. Legu lu francés ajuni que però no és arrés, bastà tirà las llagostas un mamentu a banyu i són ancara més bonas. Lu cavallé però és massa arrabiat, i vé pé mascurí, i ma dóna u, dos, tres cops de bastó de passajà a l’asquena. Lu de quatra no, pecó és currit l’ingrés a falmà-lu. Ma no antenc lu que sa diun. Pecò ma só dasmaiara de la durò.