Gavina di l’Ortu 12.

12.

Cos’és tota aqueixa llumera? I tota aqueixa gent que pala, que diu sentsa sabé. No hi fa a ubrí lus uls, entra massa llumera. Prova a sa pusà una mà als uls, ma no pot, las té totas duas lligaras a ma ferrus. Al.lora celca de ubrí a poc a poc, un ul a la volta, pé s’habituà. L’han culgara, i l’astanan furrugant. Ma no són gent, són bèstias asquifosas. Una curora vistira de capallà, dos becus vistits de guàldia, un cucumiàu vistit de dutor, duas gallinas vistiras de donas de igrésia, lu tallacampana negra, la rateta que ascriu a ma l’abra.
Cosa voran d’ella? Pé cosa la tonan sempra a agafà, pé cosa no la deixan ont era? Ont era, a la marina, a peus a banyu, txatxarant a ma l’ingrés de balbeta valmella i dunant la tita a Ernestino. Pé cosa no l’han daixara anallí. L’havessin daixara a un ascol manjant bogamarí a ma Ernestino d’ella. Qui l’atueja a Ernestino ara? És massa patit pel daixà de sol.
Las gallinas li astanan alçant las gunellas. Cosa voran fé?
– Vist, vus-l’havia dit, és ampussibra que pugui ixí o antrà calquicosa de una natura així astreta – diu lu cucumiàu.
– Ara sí, la cosa no sa posa an dùbiu, ma de quant s’és tancara de aquesta manera, primé o dasprés? – diu la curora.
– Primé, assai primé, me n’he pres cura iò palsunalment – assagura lu cucumiàu.
– Cosa na dieu, vusaltras? – damana lu tallacampana a las gallinas.
– Que tot és pussibra – diu una.
– Sissanyor – diu l’altra.
– Aqueixa dona ja l’ha tangut un fil – aspiega la primera.
– Ernestino, lu fil de Sisino, bonànima, una bella criatura molta l’han de la tos.
Cosa astanan dient? Sisino sí que és molt, ma Ernestino no, Ernestino és sempra viu, sol que ni li han tret a m’aquella fatura fea que li ha fet don Farrino.
– Celtament – diu lu cucumiàu, – dasprés de la brusjarura la minyona ha sempra sufelt, que la pél sa li és feta com un vel lluger lluger i sutíl sutíl, i primé la brutal violença de Sisino, legu lu palt difícil l’han acabara de arruïnà. He tangut de cusí tot pé salvà-la.
Cos’ha cusit lu cucumiàu? Qui curava a ella era padre Mateo, una palsona.
– Tantu? – damana lu tallacampana.
– Iò dic que això pot éssar sigui lu risultat del primé com sigui del sagons palt – diu la curora.
– I no hi ha manera de aviriguà-lu? – damana lu tallacampana.
– La tangarivam de dascusí.
– I sa pot fé ara?
– No, na pugariva murí – diu lu cucumiàu.
– Cosa fem? – damana lu tallacamapana.
– No hi ha manasté de tallà-la, també així cusira i tot, un homa, si vol ja hi entra, i així com entra una cosa, na ixi un’altra. A ma duró, sa cumprén. Miri – i així dient la gallina agafa ‘l troc de la rateta i l’ampitsa a la natura de Gavina.
La duró és ansupultabra, i Gavina s’aixeca de pressa i corri velsu la llum com si no tanguessi més carenas, ansis, no na té, i és una criatura patita patita an casa de dona Cornèlia. Pel folça que és ella, no veus qui tritxa de cabels que té, i qui bella minyuneta cuntenta que és! Cosa tangarà, dos, tres ans? No de més.
A ma ella hi ha un’altra criatura una que pareix de la mateixa idat, sol que mentras la Gavina patita pala com una criatura que ha amparat de poc, l’altra pala com una minyona gran. Tantu té de éssar Pietra. Astanan jugant al sojorno de casa Cisterna, la mubíria és sempra la mateixa, però a ma cosa astanan jugant? No sa veun jocàtolos! Mi’lu. Un anjunedu. Un anjunedu tot branc que fa mee, mee. L’avisan Elisabeta, com la reina de Rússia molta pròpiu la samana que li han ragarat l’animarutxu.
– Vina ‘beta – diu Gavina que no rasixi a dira bé tot lu nom.
– Vinaaa, Elisabeeeeeta – diu Pietra jugant a fé l’uvella.
Sa divalteixan així, com las duas criaturas que són.

[1762]
No cumprenc bé cosa m’astigui dient. Iò també só un anjunedu. Iò só l’anjunedu Gaviiiiinaaa i ella és l’anjunedu Elisabeeeeetaaa. Quant Pietra avisa Gaviiiiina vaig iò caminant an quatra i dient meee, meee. Quant Pietra avisa Elisabeeetaa va l’anjunedu veru, i si no hi va iò lu tenc de aspinyí. He cumprés.
– Tantu iò só la pastureta del bosc i vusaltras seu lu masoni meu. Ara és de nit i tanim de tunà al cuïri. Ma vusaltras duas vus seu palduras. Dai, corri a t’amagà, que iò venc a ta çalcà.
Vaig a ma pusà arrarera del sufà. A mi m’agrara de jugà a ma Pietra, de més que a ma mun jalmà Tore, qué no ma vol mai, i de més que a ma man jalmana Ramundica, qué ma vol ancara més poc. Pietra, invetxe, juga sempra a ma mi. I ma dóna la súcura i las garetinas.
– Gaviiiinaaaa, ont sés?
– So ananquiiii – dic ixint i fent finta de éssar un anjunedu.
– No – ma diu, – no tens de ixí, ta tenc de trubà iò. Amàga-ta bé.
Ma pos a sota de la mesa, hi ha una tuvalla gran i és com si fossi arrinta de una caseta. Ananquí no ma veu. Iò no la veig, ella no ma veu.
– Elisabeeetaa, Elisabeeetaa.
Pietra sa mou, astà çalcant l’anjunedu i no’l troba.
– Ont sés Elisabeta, ixi, és la pastora tua que t’astà avisant.
Pietra mou carias, vasus, fa lu giru del sufà. No la troba.
– Elisabeta, ixi aforas, no ma facis assustà.
No la troba. Mancu a mi ma troba, i quant ma veu a mi? Si no la veig iò, ella no ma veu a mi.
– Elisabeta, mira que ma pos a prurà.
No na puc més, ara ix.
– Meee, meee, só ananquí – dic traient lu cap de sota de la tuvalla.
– No ta vul a tu, amàga-ta, vul a Elisabeta, i no la trop de daveru – diu Pietra més arrabiara que assustara.
Ma tón a amagà, però ara ‘l sap ont só, millor si ma trop un altru postu. Ix a poc a poc, faç lu giru de la mesa. Ont ma pos, arrarera del sufà? Arrarera de la tenda? Arrinta de la tximinera no, qué m’ambuig. Ix a las ascaras, munt a la cuina.
Munt a poc a poc, an quatra, que só l’anjunedu més patit. Ma a la polta hi és ja Pietra. Felma. Cosa astà fent? Ont m’amac? Arrarera de un sac. I agualt. Agualt. Agualt. Pé co no ve a ma çalcà.
Bo’, iò ix, ma só astracara de aqueix joc. Ma pos reta i vaig a çalcà a Pietra. És sempra anallí, felma a la polta de la cuina. Ma pos acustat d’ella. Sem quasi altas paris. Ansis, iò folsis calqui cosa de més.
– Pieeetraa – dic.
I Pietra tira un tiquírriu. I legu, a òlquirus, diu: – Pé cosa no haveu molt a ella? Pé cosa no haveu molt a Gavina? Ella també és l’anjunedu meu.
– Pietra, cosa fas anallí? – diu la mara. – És Pàscua, ta l’havem dunat pé hi jugà fins a Pàsqua, dumenja mu’l manjem tots assieme.
– No, a Gavina tanivas de matà, a l’anjunedu Gavina, no a Elisabeta mia bella – diu Pietra prurant.
– No proris, Pietra, ja mor iò també – dic abraçant-la.
Ara cumprenc pecosa Elisabeta no sa feva trubà i mancu raspuneva. Pecosa dona Cornèlia l’astà aguantant péls peus d’enrera mentras las últimas gotas de sanc caun a un ribel. Mamma mia li ha tallat la gora i ara l’astà asculjant.
– Vés-ta’n, no ta vul – ma diu Pietra dunant-ma un’aspenta.
– Pietra, no facis així, és Pàsqua, és normal matà un anjunedu a Pàsqua – diu dona Cornèlia a la filla. I legu a mi: – Vina Gavina, vina.
I iò vaig.
– Té – ma diu, – ajurà-la tu a ta mara.
Ma fa muntà a una caria i ma dóna lus peus de l’anjunedu. Ma iò no só així folta, las manutxas mias no hi fanan a aguantà aquel pes. Ma a dona Cornèlia no li ampolta, ella té sol de cunsurà la filla que astà prurant i que diu que no la vol més com a mamma, i que si ella era una vera mamma ma taniva de matà a mi, a Gavina.
Mamma mia ma diu de las daixà-las pelda. Que lus duenyus són tots així, maniosus. I com que lu cumprén bé que iò no hi faç a aguantà aquell’animarutxu molt, l’agafa ella, i a ma l’altra mà bruta de sang ma fa un sanyal al bic del nas.
– Vés ont és tan jalmana, corri, dígui-li de muntà, que ma salveix ajut.
Dabaix de la caria, ma só patita, i pos un peu al ribel pre de sanc. Oi cos’he fet! Ma és massa talt, cór aforas, i com m’abig que a la cuina astic daixant amprontas de sanc, salt a un peu. Ma so massa patita, no hi fas. Així ma sec i prof a ma trera la sanc del peu, i també las manutxas mias sa umprin de sanc.