Gavina di l’Ortu 13.

13.

– Gavina – damana lu tallacampana, – ma cumprens si ta dic de t’aixacà i de vaní a ma musaltrus?
Com fa un tallacampana a éssar axí gran, i així negra?
– Gavina, ma cumprens?
– Gavina, só iò – diu lu cucumiàu, – padre Mateo, no ma racuneixas?
No, padre Mateo era un homa, no un paldal fèu. No veus qui bic que té!
Gavina és com si s’astiguessi daspaltant ara, com si havessi rumit tot un dia. Ma és ampussibra, és de quant és nat Ernestino que ella no romi més. Així que rumiva de patita, ma de quant és nat Ernestino, bo’, no ha rumit més, qué lu minyó prurava a cara mamentu i vuriva sempra la tita. És per això que ‘i dóna ancara, proba minyó, la jòia d’ella és, Ernestino bel de Gavina.
– Gavina, Gavina. Diu calqui cosa, si no sa cunvincin que dasprés del primé no has mai tangut altrus fils, aqueixus ta cundenan – diu lu cucumiàu.
– Sanyor juja, vusté no pot pilmití que aqueix mig ascuminigat digui a n’aqueixa bruixa lu que tengui de dira – diu la curora vistira de capallà. – És que ‘l bisba ha dit que no, o si no fóras vist. Com a bruixa sa taniva de prutxassà, no com una proba maca que ha molt un fil sentsa mancu sa’n abijà.
– Gavina no és una bruixa – diu una de las duas gallinas, – ha fet del bé a un muntó de gent. I això de la criatura, també si l’havessi gitara ella al pou, qui ‘l diu que l’hagi molta? Las criaturas naixan i morin així, i si no són ancara batiaras, no són arrés. Mancu ànima tenan ancara.
– Ma mira qui ma té de fé una llició de teologia, a mi: una llavarora que la gent ascama més de la melda – diu la curora.
– Llavarora o no, lu que diu té sensu, don Farrino, i vusté lu sap perfetament – la difén lu cucumiàu.
– Basta, iò no na vul sabé de contas de igrésia, lu que vuriva sabé de vusaltrus ja ma l’haveu dit, anà-vu’n! – diu lu tallacampana.
Aquellus sa’n ixin i restan lus becus, Gavina i lu tallacampana, que s’acosta a ma la fatxa a la fatxa de Gavina.
– Gavina, si ma cumprens, ara t’aixecas i vens a ma musaltrus.
I Gavina sa gira a mirà-lu, i s’abija que ‘l tallacampana té com una balbeta culta, a sota de aquella boca fea, ma no sa cumprén si siguin pèls, o ascatas. Per això tira un mos, pé sabé de cosa sa trati.
Lu tallacampana tiquírria i lus becus agafan la fatxa d’ella pecosa obri la boca. Tots aquellus dits a la fatxa a Gavina li diu que sa trata del sanyal. Éia, si astrinyi de més, lus dits fanan més folça i ella tangarà més téns pé dicirí ont anà. Vol anà a un postu bel, de quant era sempra cuntenta.
És una taldeta de sol. Tots han ja manjat. A la praceta davant de l’empòrio Cisterna hi ha pocas criaturas que jugan a campana, tangaran de sis ans andamunt, són tres minyonas i un minyó. Lu minyó és Tore, una de las minyonas és Gavina, la més bellutxa, la més ben vistira, que té robas vellas de dona Cornèlia que la mara li ha astrinyit. Pietra no hi és. Ansis sí, ma és an casa i astà mirant de la finestra. Don Mateo li ha dit que és millor que s’astigui culgara an aqueixus dias, que és acustipara.
Al joc astà vincint Tore. És lu més anvant de tots, si no asballa ‘l tir vinci. Gavina astà dient: – Asballa, asballa, asballa.

[1765]
– Astà-ta-ta mura, bruixa fea! – ma diu mun jalmà.
– Iò no só fea. Tu sés fèu – dic, – no és ver que és él lu fèu? – daman a las cumpanyonas mias.
– No que no és fèu – diu una.
– Ma mancu tu sés fea – diu l’altra.
– Sí, ma él és més fèu de mi. Fèu, fèu, fèu – dic befant-lu.
Mun jalmà tira i la pérra d’él ixi aforas de poc.
– M’has fet asballà. Fea que no sés altra – diu vanint a m’ascurí.
– Ma’, ma’, Tore ma vol ascurí!
– Astau quiets – mus diu mamma ixint un mamentu de l’empòrio.
– M’ha fet pelda, ma’ – diu Tore.
– Mira de anà a l’holt a ajurà tun para, invetxe de astà ananquí a jugà com una criatura patita.
– No só patit, tenc vuit ans, quasi nou i trabal quant a babbo.
– I al.lora vés, que iò no só Maria Teresa d’Àustria i si mori tun para a tu no ta faç imperaró.
– Acap la paltira i vaig, ma’.
– Basta que no vus barallau que o si no vus atac anju a totus dos.
Ma toca a mi, só un giru arrarera de mun jalmà; si no asbal lu jump i vins. Tenc de arribà a la casel.la sis. Tir. Sis. Dos peus, un peu, un peu, dos peus, un peu, presa, un peu, un peu, dos peus. Aforas. I ara l’última. Tir. Aforas. Aquella maca de la cumpanyona mia m’ha aspinyit aposta. No’l puc supultà i ma hi tir adamunt i l’agaf a txufus i la rap i la mussic. Ma ella també ma rapa, ma mussiga, ma tira lus cabels. Mus astem rururant an terra com a duas gatas furiosas.
– Matà-la Gavi’! – diu mun jalmà.
– No ta facis vincí, Mari’, qué tu sés més gran – diu l’altra cumpanyona.
– L’has fet aposta a m’aspinyí, damana paldó i ta deix – dic.
– No he fet arrés iò, i tu sés qui sa té de fé paldunà – diu l’altra prurant i garrant.
An giru nostru s’astà fent un roru de criaturas i grans. Fins a que no arriba mamma i m’ataca un anju de ascavanaras.
– Mira com ta sés feta, t’has arruïnat lu vistit bel que tanivas – i a l’altra, – i tu, fés véra cosa t’ha fet? Arrés, no és arrés això, un poc de àlgua de la funtaneta i passa tot. Tu – diu a mun jalmà, – corri a l’holt i si capita un’altra volta, t’ascut a tu també, qué sés lu jalmà gran. I vusaltras duas, anau a vus rantà i si feu las paus vus ragar una cosa bona. Curriu.
Mun jalmà sa’n va velsu l’igrésia de San Benardino; arrarera hi és l’holt de cavallé Cisterna. I iò i las duas minyonas anem a la funaneta.
– A ta dol, Mari’? – daman.
– Pel folça que ma dol, no veus qui mos que m’has dunat!
– Tu també, però, mira qui rap que tenc!
– Però taniva raó iò!
– I de qui palt? Iò astava tirant i tu no ma tanivas de tucà.
– Com has fet tu a ma tun jalmà.
– I cosa n’hi entra això?
– Gavi’, ma mira que sés tonta, mi’ – diu l’altra, – no l’has cumprés que a ella li agrara tun jalmà?
– An qui sensu li agrara, també a mi m’agrara: és mun jalmà!
– Tot ta tenan de dira a tu. Al sensu que sa puguessin afidantsà, i da que són un poc més grans casà.
Sem arribaras a la funtaneta. Primé mus aixuquem a ma l’àlgua al patit txafareig i legu, la que no té arrés mus pompa àlgua neta pé totas duas. Iò però no só sagura de haver cumprés massa bé, així daman ancara.
– Ma no seu massa patits tu i mun jalmà?
– Tun jalmà sí, ma iò no massa. Una cusina de la mamma l’han casara a l’idat mia a ma un homa de trenta.
– I ja sa pot fé? – daman.
– Si ningú ta dinúncia sí que sa pot fé.
– I si ta dinúncian?
– Basta dira que és la salvirora i no la mullé.
– I ja sa pot? – daman.
– Si t’he dit de la cusina de mamma. Ara té dotza ans i agualda una criatura.
Presas com eran de l’arraunament no mus sem abijaras que a la funtaneta és arribat un homa a caval. És dabaixat i mus astà mirant.
– Qui és que vus ha ascurit? – damana.
– Ningú – diu Maria.
És ben vistit, pareix un sanyor. Ma pareix que l’he vist calqui volta a casa de cavallé Cisterna.
– Feu-ma véra.
S’acosta i mus toca lus braçus, pé véra si hi ha calqui cosa de tallat, diu. I legu mus toca las ancas, mus alça las gunellas.
– No tenc arrés – dic, – no ma dol arrés.
– Só un dutor – diu, – vus taniu de fià de mi.
I ma toca, i legu toca a Maria, que és més gran de mi i apena més alta, també. És una bella minyona, Maria. Té bellus uls i cabels curó de castanya.
– Com ta dius? – damana l’homa.
– Maria.
– Maria, és manasté que venguis a ma mi, ta polt a l’aputicaria, qué anallí trubarem un rameri pé falmà aqueixa sanc.
– Ma no ma dol més arrés – diu Maria.
– I és pròpiu això lu mal – diu l’homa, – quant no dol.
És un homa ben vistit, un dutor, té lu caval, musaltras tres sem patitas i lu tanim de crera, i Maria munta a caval. – No digueu arrés an casa – diu, – i tu no diguis arrés a Tore – ma diu a mi.