Gavina di l’Ortu 14.

14.

A Gavina l’astanan fent anà pè un curriró. Lu tallacampana negra i la rateta andavant i lus dos becus que l’agafan astreta astreta i la ubrigan a caminà.
A las parets del curriró llonc i astret és pre de uls i de bocas. Lus uls la miran de qual sa sia palt ella sa giri i las bocas diun cosas que ella no cumprén, pecò no és ni itarià, ni saldu, ni sanbenatí, i mancu llatí. Són altras llenguas astrambas. Però las bocas palan a folt i a ella li fanan mal las urellas. Arrinta del cap Gavina sa ripiti “cosa vureu, cosa vureu?”. I ella, Gavina, cos’és que vol? Pé co no ‘i diu al tallacampana lu que vol sabé? Celtament que era pranyara, de Ernestino, o si no com naixeva lu fil bel d’ella?
Lu curriró és acabat, ara tenan de ixí tots de una mateixa polta. Gavina no vol antrà, és pre de animals. Curoms que voran de una palt a l’altra, triribíquis gigants, cutxus i gatas an braçetu, saldinas que fuman lu cigarru, gals, gallinas, pullets. I tots que diu Mi’-la. Mi’ Gavina l’assassina. No, és Gavina la santa. Toca-ma, toca-ma. Gavina la bruixa, ma digaràs. No fossi astat pel bisba, a horas de ara.
La rateta diu de astà muts.
– Muts, astau muts.
– I quiets – ajuni lu tallacampana. – Feu antrà las donas.
Ma qui entra no és una dona, ma una dona de muru a ma un mucaró al cap.
– Sap qui sigui aquella dona? – damana lu tallacampana indicant a ella.
– Gavina, la que ha parit lu fil de Sisino, bonànima, lu jalmà de mun marit.
– I vusté ha vist aqueixa dona pranyara de poc?
– Éia, sigarà poca mesus ara, l’he antupara i mus sem palaras, ella era sagura a la polta del dabaix de la mara.
– I l’ha vista pranyara?
– M’és paraixura grossa. I ella m’ha dit que astava agualdant.
– Ascriu – diu lu tallacampana a la rateta, – la cunyara de Gavina cunfilma que de poc era pranyara grossa.
– Ma no és ver – diu lu cucumiàu, – Gavina ha dit que astava agualdant! Agualdant una cosa o una palsona qual sa sia, la mara, la jalmana, lu sendedamà. Gavina ha paldut lu bé de la raó, lu sabeu tots, no’l sap mancu ella lu que fa o ‘l que diu.
– Tantu – damana lu tallacampana a la dona de muru, – an qui sensu l’ha dit que agualdava, an sensu general o an aquel sensu?
– An aquel sensu.
– Ascriu: cunfilma que la cunyara era pranyara grossa de poc. Que vengui l’altra.
I si praguessi? I si sa facessi lu sanyal de la creu? Té las mans lligaras, com fa? Pot fé la creu an terra, a ma’l peu. Éia, a ma’l peu, així no sa’n abija ningú. I legu diu lu Para nostru.
Gavina mou lu peu ret de modu de sanyà una creu. I ara pot ascumançà a pragà, ma lu té de fé de modu que no la notin, o si no no funciona.
Para nostru que sés al Cel… Amen.
Mancu és arribara a dira amen, que com un llamp és antrara a un dia de maig. Un dia pre de sol, de llumera, de urols de primavera, de helba, de frols, de rosas de maig.
Gavina és a l’apusentu de Pietra, oltras a ella hi són dona Cornèlia i Pietra, naturalment. La duenya de casa és sagura a la pultrona i astà mirant la roba que la filla posa adamunt del llit i que sa prova mirant-sa al miral. Damana si li astigui més bé això, o això, o allò. I cara cosa que sa posa acustat de la fatxa legu la dona a Gavina pecosa la posi de palt fent atanció a divirí la roba que “no” de la roba que “folsis”. La que no la tóna a tancà al guardaroba, i la que folsis la deixa adamunt del llit.

[1770]
Quanta vistits que té Pietra, almancu deu, i u més bel de l’altru. Arantxones, txelestes, atzurros, velts. I quantas camisas prenas de racams. Na té així assai que no sap cosa sa pusà. Al final na deixa aforas tres, u arantxone, u atzurro i u txeleste.
– Ajúra-ma a ma daspullà – ma diu.
I iò dasllic i dasputon i legu l’ajut a sa pusà primé la camisa branca racamara i legu lu vistit arantxone.
A mi Pietra m’és simpàtica, i legu és la duenya mia, ma és pròpiu fea, l’ascureda. Magra magra, patita patita, sentsa mancu un sanyal de pits també si és dos ans més gran de mi. I iò, que tenc sol onz’ans, tenc ja duas bellas titutxas i só més alta d’ella. Pietra no’l pot sufrí.
Sa mira al miral. Lu vistit és massa bel, i ella és tot vistit. Vira astreta, fiancus bellus grans. Ma sentsa titas, sentsa altària, i a ma’ls mustatxets.
– T’astà massa bé Pietra mia – diu la mara.
– Cosa tens de rira, tu? Bruxa! – ma diu a mi Pietra.
– No astic rient.
– I al.lora ixi-ta’n de’l miral que ma l’arruïnas.
– I com sa fa a ixí del miral?
– No facis la maca, aspòsta-ta.
Pietra sa mira i sa tóna a mirà, ma no és tonta, lu veu ella també que és una minyona fea i mal feta.
– Ma prof l’altru, aió, ajúra-ma.
M’acost, la dasllic la dasbuton, la daspul. La camisa no, la camisa sa la deixa. Vol pruvà lu txeleste.
Lu vistit és pròpiu bel i fariva pareixar bella qual sa sia dona. Ma no ella, no Pietra, l’ascureda.
– Cosa dieu, mamma?
– Bel.líssima filla mia, i a ma un froc al cap i un altru pretxís al col sigaràs com una reina.
No és ver, ma lu conta és que si no sa diciri sa farà talt. De un mamentu a l’altru arribarà a las trubà lu contino de Montepino a ma la jalmana. És la primera volta que vé an Saldenya. Són mijus parents de dona Cornèlia i és de l’últim viaja que ella ha fet a Turí que no sa veun. Lu contino era un minyó de set o vuit ans i la jalmana un a criatura patita. Són passats deus ans… Dona Cornèlia l’havia dit fent finta de fé un càlcul a ma’ls dits i n’era ixira dient que la contessina té la mateixa idat de Pietra i que per això sa faran grans cumpanyonas.
– Són astats a Parigi de poc; saban tot del matrimoni del fil del rei de França a ma la filla de la reina d’Àustria. No veig l’hora de ma fé dira cara cosa – diu Pietra a la mara.
– I tu, Gavina, ma racuman, déixa-ta sempra las sabatas als peus, avui no ta vul véra mai dascalça.
Ma iò no hi faç a caminà a m’aquellas sabatas. M’astrinyin, ma són patitas, tenan un tacó que ma fa càra. – Iò no hi só bona a caminà a m’aqueixas cosas, no anavan bé lus tròcurus?
– T’he dit que no. Camina a poc a poc, si no sés bona, ma no ta las treguis.
– Com vol vusté.
– I ara munta a la cuina i ascumença a apriviní pé la txocolata.
Mara i filla vanan a sa sera al sojorno i iò vaig a la cuina. Pos a carantà l’àlgua, aprivin quatra tassas del salvici, lu bòtul del cacao, lu bòtul de la súcura i agualt que m’avisin.
Antenc veus i dabaix al sojorno. Hi són sol mara i filla. – Avisat m’haveu?
– No, astà a la cuina i agualda – ma diu Pietra.
No sé cosa fé, l’àlgua és carenta; ma faç un poc de txocolata per a mi. Si sa’n abijan dic que l’astava assajant pé véra si fossi ben feta. Però no sa’n abijan. I mancu m’avisan. Iò só astraca de agualdà, i a m’aqueixas sabatas astretas, legu. Ma faç dascalça i ma pos a ballà, a la fi del mes qui entra sigarà San Giuàn i vul fé bella figura ballant lu bal ruró an praça.
– Gavinaaa!
M’astanan avisant.
– Si sanyora!
– Pé co sés dascalça? – ma damana Pietra.
– Gavina, t’havia dit de no ta’n trera las sabatas pé ningun mutivu.
– M’astrinyivan massa, i com que no hi havia ancara ningú.
– Cos’és alló? Cosa tens an fatxa? Txocolata. T’has fet la txocolata per a tu – ma tiquírria Pietra.
– Apena apena, pé véra si ixiva bé.
– Haveu vist, vu’-l’havia dit iò – diu Pietra a la mara. – És culpa d’ella, és sempra culpa d’ella.
– Ara ma las pos la sabatas. Eco, i ara vaig a ma rantà la fatxa.
– És massa talt, ara; massa talt, i és tota culpa tua.
– No és talt – dic, – no ha ancara tucat la campana de las sis.
– I invetxe és talt. Té, lligi tu mateixa – ma diu Pietra passant-ma un billet.
– Cosa hi ha ascrit? – daman.
– Mancu bona a lligí sés. No salveixas an arrés.
– Iò no he fet arrés. I cosa tenc de fé a m’aqueix billet?
– Arrés, gita’l al foc – diu la mara.
– És culpa de Gavina si no venan més. Pecò s’ha tret las sabatas. Si no sa traieva las sabatas lu contino vaniva a trubà musaltrus. I si Gavina no baieva la txocolata la contessina diventava amiga mia.
Dona Cornèlia ma fa sanyal de anà, antant que celca de cunsurà a la filla a janols an terra i fatxa al ventra de la mara. Ma iò no ix, vul cunsurà-la a la proba Pietra que prora. I m’acost a ella, celc de carinyà-li la fatxa, de aixugà-li una llàgrima.
– No proris – dic, – no proris, si no són vanguts avui vangaran damà – dic çalcant de éssar iò la jalmana que ella no tè. I Pietra ma mussiga la mà. A folt, a folt. Fins a que no s’astraca i a mi ma ixi la sanc.
– M’has ambujat lu vistit nou. Bruixa, bruixa, sés una bruixa – ma diu tiquirriant i ascurint.