Gavina di l’Ortu 15.

15.

– Qui és vusté?
Un tiringoni, no sa veu?
– Rinaldo Deledda, magatziné de don Peppunc.
Com fa a palà aquel tiringoni, i pé co és vistit com si fossi un homa?
– Don Pepunc sigariva don Giuseppe Diàcono, marit de dona Pietra Cisterna – aspiega la rateta al tallacampana negra que sa l’astà mirant.
– Tantu – diu lu tallacampana, – vusté traballa a l’empòrio ex Cisterna atualment Diàcono, i ha pres lu postu de la mara de Gavina?
– Sissanyor – diu lu tiringoni.
Ma ont la té la boca? Ont té lus uls?
– Faç tot allò que don Pepunc i dona Pietrina ma diguin de fé.
Gavina riu, aqueixa cosa que fent-sa gran sanyureta Pietra sigui diventara dona Pietrina la fa rira. Fóra tangut de éssar lu cuntrarí, Pietrina de sanyureta i Pietra a dona feta. Sol que Pietra no és mai crixira, té sempra l’altària de una criatura; Pepunc, lu marit, que él també és baix, és sempra més alt d’ella de almancu un pam. Sigarà per això que sa són casats, qué són patits de astatura, i sigarà per això que n’han catxat la mara i han pres un tiringoni.
– Don Pepunc m’havia dit de anà a prenda l’àlgua del pou i de ascumançà a fé viajas, qué dona Pietrina sa vuriva fé lu ban del mes, ma quant he daixat anà ‘l pual, he antés que no havia tucat l’àlgua, ma calqui altra cosa.
– Qui cosa? – damana lu tallacampana.
– Una criatura, una criatureta, una cusutxa de res, proba animutxa.
– I cosa ha fet?
– He avisat a don Pepunc…
– I?
– M’ha dit de sumà-lu…
– I?
– Vuriva que ‘l pultessi al fussà de San Benardino, que hi pansessin lus fraras.
– I l’ha fet?
– No, pecò s’és afatxara dona Pietrina de la finestra i ha tiquirriat de avisà las guàldias, qué aquel era sagurament un altru bolt de Gavina.
– Coc coc coc baacocogaacocossaacoco!
– Quiquiribruuuixaaa!
– Bau dasgrabauciarabau!
A qui l’astanan dient tot alló aquellus animals? Gavina no hi fa més a astà anallí. Si no tanguessi las mans així alligaras astretas, pugariva fé calqui cosa, calqui sanyal que sap sol ella i fugí. Ma ella és fulba, si no pot mora las mans, pot mora altras palts del cos, palts que no sa veun. Com lus prumonis. Pot fé anà l’ària a un velsu o a un altru. La pot falmà al ventra. La pot falmà al pit. Al ventra, la falmarà al ventra fins a que no sa’n vagi de anallí. Cuntarà a ment cinc pé tres voltas i sa’n anigarà. U, dos, … cinc. I una. U… I duas. … cinc. I tres.
Un lloc patit, feu i fret també si és maig. Un’apusenteta patita que però no és una prasó ma l’apusentu de u dels fraras de l’antic cunvent de San Benardino. Són arrastats an dos, totus dos grans assai, i quant morin ellus, sigarà molt del tot també ‘l cunvent. De apusentetas així n’hi ha una vintena, totas abandunaras. An una hi són padre Mateo, que però no és més vistit de capallà, i Gavina, que pareix ja una dona ma no és una dona, ma una minyona de una quinzena de ans, no de més.
Hi són ellus dos de sols. De l’holt que hi és adabaix arriban ramols i veus, són Antoni i Tore traballant, lu para i lu jalmà de Gavina. Tantu, ella no és que sigui pròpiu de sóra a ma un homa gran que primé era un capallà jesuïta i ara no sa cumprén si sigui un mestra de filosofia, un dutor o un magu, difati, si vulguessi puguariva tiquirrià i lu para i lu jalmà muntarívan pé ajurà-la. Invetxe Gavina no tiquírria, no diu arrés mentras aquell’homa la furroga anallí. Ansis, ella mateixa s’ha tirat la gunella al ventra i s’és pusara a ancas aspanparriaras. Ma no és una bagassa, arrés de tot això. És que l’àn passat s’és brusjara pròpiu anallí, i fóra molta si padre Mateo no l’havessi salvara an téns. Dasprés que li havia daspagat lu foc de las gunellas, li havia dit de sa pixà adamunt, an modu de fé anà lu pixat a las cuixas. I als homans que hi eran havia damanat de pixà ellus també a una mateixa ampolla, antant que él praniva lu branc de sis ous. Legu l’havia tunara a banyà a ma’l pixat de l’ampolla i dasprés li havia passat lu branc de l’ou an tots lus punts. Antantu havia uldanat a dona Cornèlia de asgarrà un llançól net de llí am modu de na fé tels que sa puguessin pusà adamunt de las cuixas i de la natura d’ella.
Gavina fóra tangura de astà així pé dias i dias, felma, sempra a la mateixa pusició, i a ma calquiú que l’atuagessi. Tantu taniva de astà a una de las apusentus de casa Cisterna. Ma no era pussibra. An qui apusentu? I qui l’atueja? Pietra i dona Cornèlia mancu a na palà. Ramundica i la mara tanivan de traballà. No no, que la pultessin a l’haspital.
– Pé co la deixin murí? – havia dit padre Mateo, i sa l’havia carragara als braçus i l’havia pultara anallí. Nit i dia, o él o u dels pocs astudent de jesuïtas que ancara no sa’n eran tunats al viraja d’ellus, calquiú l’atujava, li cambiava ‘ls tels, li pusava ‘ls ampacus, li dunava de manjà i li dunavan una bagura dolça dolça que dasprés que la baieva ella sa santiva més bé, no taniva més durols i taniva lu cap lluger lluger i era com si vuressi, com si sa’n puguessi fugí del cos d’ella mateix. Sa vaieva anà angiru de un lloc a l’altru, de un téns a l’altru. Tot allò que li astava suçaïnt era com si fossi un joc. Així pé una vintena de dias, legu havia ascumançat a astà més bé. Padre Mateo li pultava un amprastu velt i valmel que apriviniva él, ella mateixa sa’l pusava i legu s’amburicava a ma’l tels de llí. Ella damanava també aquella bagura que li feva passà la duró, ma padre Mateo aquella l’hi dunava sol an cara tant, sol quant ella sa santiva pròpiu mal.
Al mes era tunara an casa i també a traballà. Anallí, a l’apusenteta del cunvent mig abandunat, hi tunava quant l’avisava padre Mateo pé cuntrulà si astiguessi curant bé. Andemés, aquellus vuit tels que una volta eran astats lu llançol de llí de dona Cornèlia, i que cavaller Cisterna s’havia fet pagà de Ramundica i de Antoni, no tunavan mai brancs, ansis, a cara rantara sa umprivan de racams rosas i velts. Com una taranyina que vulguessi amagà un segret opuru, al ravés, dira un segret. I al mig de aquella taranyina no hi havia un’aranya, ma lu malc de la natura de Gavina, duas tacas pretxisas, com si dos petals de rosa de maig sa hi fossin apatxigats.
Gavina no sabiva com fé pé fé tunà brancs aquellus tels, almancu sa fóran puguts amprà pé altru; i padre Mateo l’havia trubat, l’altru. Havia apatxigat caraú de aquellus tels an vuit tauras i lus havia pintats trasfulmant aquellas taranyinas i aquellus petals an altru. Altru que Gavina ancara no sap. Cara volta que sa veun al cunvent él la cuntrola, li dóna l’amprastu i aquella bagura i, com que té de astà felma agualdant que l’amprastu s’aixugui, él li diu de astà felma culgara an terra, a ancas ubeltas i de no sa mora, i antant él, a ma una de aquellas tàuras a mans, pinta. Pinta a ella.

[1774]
Avui padre Mateo ha dit que ma farà véra lu que astà pintant. M’ha dit que só praticament curarà, que bastarà que an cara tant ma posi iò mateixa l’amprastu, ma sol quant ma dolgui massa, i que pel restu só curara. Celt, no ma hi crixirà més un pèl, la pél ma tirarà i m’arrastarà com una llugera taranyina de secatritxes, ma millor això que molta.
M’ha dit també que ma dulgarà sempra cara volta que ma toqui de fé lu dovere de la mullé. Ma tantu iò no ma cas. Si ma cas ont la trop una famíria bona com lus Cisterna? Qui ma vulgarà més bé de Pietra? Sem com jalmanas iò i ella.
– Felma, no riguis – ma diu padre Mateo, – no cambiguis espressió. Eco, arresta així.
– Cosa astà pintant, padre Mate’?
– No só més padre, ara só sol sanyor Mateo.
– Per a mi vusté sigarà sempra un padre, i lu que m’ha curat de la busjaura. Tantu, cosa astà pintant?
– Ja ‘l vauràs, agualda que l’amprastu s’aixugui del tot, i legu lu vauràs.
Padre Mateo s’és pusat arrarera meu. Velsu la finestreta, de modu de trenda la millor llumera pussibra pé mirà lu quadru que ha fet, iò, antantu, santeix que alló s’és ben sacat i que sa’n pot trera.
– Ajúri-ma, padre Mate’, de sora no só ancara bona.
– No, tens de fé de sora. Agàfa-na a poc a poc l’última punta i tira, a poc a poc.
– Ajúri-ma, pé un’última volta.
– No, fés de sora.
I iò ascumenç del ventra, çalcant de tirà aqueixa cosa a poc a poc i que sa dastaca com una sagona pél. Hi só rasixira. Me l’he dastacara tota de sora. Ma puc aixacà.
– Puc mirà, ara?
– Vina.
Lu que m’amostra és una Nostra Sanyora de las set aspadas que obri ‘l cor pre de sanc a las puntas. Arrarera té una muntanya que és Sanbenat i un riu que és Riualbu. Ma la cosa que de més ma surprén, és la fatxa de aquella Vèlgina, pecò a n’aquella iò la cuneix, aquella só iò.
– T’agrara?
– Com ha fet a ma fé així?
– No só astat iò, són lus racams naturals que la pél tua ha fet al llí que m’han pultat la mà.
– I lus altrus, lus altrus com són?
– Lus altrus són meus i no’ls vauràs, mentras aqueix és per a tu.
– Per a mi?
– Sí, per a tu.
– Gràtsie, lu ragararé a Pietra.
– Fes lu que vols.
– I ‘ls altrus, no’ls puc véra ‘ls altrus?
– No, lus altrus són pel marit de la filla de la reina d’Àustria, qué la samana passara és diventat rei de França.