Gavina di l’Ortu 16.

16.

– Iò l’he vista! L’he vista iò, a m’aqueixus uls meus, antrant al cultil de casa Cisterna. “Ont vas?”, li he dit, “no ‘l sas que tu no traballas més ananquí?”, i a rasposta ella m’ha girat l’asquena i m’ha amustrat una perra de cul. “Iò faç lu que m’agrara”, m’ha dit, “i tu ves i mata-ta”. Així m’ha dit.
Lu cutxu de caça ha acabat de baurà rabiós, ma Gavina li ha cumprés cara paraura, també si no sap de qui astiguessi palant. També lu tallacampana ha cumprés tot aquel bau bau, pecò diu a la rateta de ascrira a m’aquell’abra de uriva que té a las mans.
– Ascriu, ascriu que lu cunsallé Efisio Col.lu ha vist antrant Gavina al cultil Diàcono, ex Cisterna, a ma una criatura als braçus. Pecò taniva una criatura al braç, no és així?
– Sissanyor – baora lu cutxu.
– Sanyor juja – tiquirria lu cucumiàu, – lu que diu aqueix homa no pot éssar ascultat. Él pensa que ‘l pròpiu fil sigui molt pé culpa de Gavina.
– Qué no és ver folsis, qué no és sempra pé culpa d’ella que suçaeixan las cosas? – baora arràïurat.
– Aquesta dona és una bruixa, ja una volta he pruvat a ni li trera lu dimoni del cor, ma no hi ha arrés de fé, Gavina és una palsona malvaja – diu la curora.
– Això no l’ascrivis – diu lu tallacampana.
– No pos arrés? – damana la rateta.
– No, ascriu que don Ferrino cunfilma que és nutori que Gavina sigui una de ànimu mal.
– No és ver! No és ver, Gavina és arrastara la criatura que era de patita. És la palsona més bona de cor que iò hagi mai cunaixut – diu la cucumiàu.
– Parauras de jesuïta, tantu parauras falsas i hipòcritas pé definició – diu la curora.
– Això també ascrif? – damana la rateta.
– No, de això no posis arrés. Anem anvant. I bo’ de fè buldel.
Un curom vora acustat de Gavina. – Bruixa, bruixa sés – diu fent cuuur, cuuur. Ella celca de agafà-lu, ma no hi fa, té las mans lligaras. Cosa hi fa així lligara a ma ferrus an aqueix lloc pre de animals tots vistits de cristians? I aqueixus dos becus, pé co no la deixan alçà reta?
No va bé això, Gavina no hi pot astà ananquí, sa’n té de anà. Ara, ara mateix. Té sol de cumprenda com? Si tanguessi aquella bagura de padre Mateo, al.lora sí que sigariva fàcil. Ma també una tassa de txocolata anigariva bé. Pé co no hi ha pansat de primé? Té de raculdà cosas bellas de cara dia. La txocolata, lu manjà an branc, lu vi negra, la bagura de padre Mateo, dunà la tita a Ernestino.
Gavina és al carré a ma Ernestino al braç, astà anant a casa Cisterna, ma no pé astà a l’empòrio a ma la mara i la jalmana, mancu pé astà al cultil a ma dona Cornèlia – també si dona Cornèlia ‘i vol bé a Ernestino, no és com a Pietra que invetxe mancu hi fa cas. Avui l’empòrio és tancat, pecosa an casa Cisterna hi ha un molt, dona Cornèlia que és molta de caranturas de mal de ària; és capitat an tantas altras casas del mateix carré, aqueix mes, ma ningú sa craieva que fóra pugut tucà també a una sanyora com a dona Cornèlia.
Gavina no hi vol mancà, a ella dona Cornèlia li ha sempra vulgut bé, com a un’altra filla, quasi. Lu que li dasprau és de no trenda un altru vistit de sa pusà. Ma no fa arrés, no pot mancà an aquell’anterru.
Hi ha un muntó de gent aforas del pultó. Gent que cuneix o que almancu és una fatxa vista. Gent que ve a l’empòrio, gent que ve an casa, gent de rangu i proba cristians. I hi ha un muntó de gent al cultil, i més ancara a l’apusentu gran del primé pra ont han pusat lu baül. I de tot aqueixa gent, n’hi ha que a Gavina mancu la cunsidereja, altrus que sa diun cosa a l’urella, i altrus que hi diun de sa’n anà. – Cosa hi fas ananquí? Vés-ta-ta’n!
Ma ella no’ls antén, ella hi vol éssar a l’anterru de aquella dona, i entra. Arrinta hi són també la mara, la jalmana, lu para i lu jalmà, i ellus també hi diu de sa’n anà, també si a ma més galbu.
– Vés-ta’n!
– Cosa hi fas ananquí?
– Aió que ta polt aforas.
Ma ella no, vol dunà un bas a la proba dona Cornèlia, i vol que també Ernestino sa la basi; per això s’acosta a cavallé Cisterna que astà prurant, i també a Pietra, que pareix una criatura vistira de gran. De cos, de fatxa no però, de fatxa, pareix una vella arratxunira. I com la veu, a Gavina, la tiquírria.

[1778]
– Vés-ta’n. Vés-ta’n tu, bruixa marantranyara. T’havem tratat com una filla i tu mus has fet això? – ma diu Pietra.
Pé cosa m’astà tiquirriant? No he fet arrés, iò.
– Vés-ta’n, tu i aquel mostru que has parit. Sentsa de vusaltrus mamma mia no fóra mai molta.
Pé co ma diu així?
– Tu, tu li has cundit lu mal de ària, tu l’has feta murí! Catxàu-la, catxàu-la, que o si no la mat a ma las mans mias – òlquira.
Lu cavallé Cisterna no diu arrés, mira la filla, ma mira a mi. Legu: – Feu lu que diu – úldena a qui ‘l vol ascultà.
– Aió, camina – ma diu mun jalmà.
– No he fet arrés iò – dic, – pé cosa no vureu que dongui un bas a dona Cornèlia?
– Ixi, pelpraié, ixi – sa hi posa també man jalmana, – no ma facis pelda tambè aqueix jova nou que m’astà ixint.
Ma iò no vul, iò vul astà, dona Cornèlia ma vuriva bé, era com una mara per a mi.
– Vina a ma mi.
Qui és que m’astà agafant als codus? Padre Mateo. – Vina, vina a ma mi – ma diu.
– Cosa té Pietra, cosa li he fet? – daman.
– No hi pensis, no és culpa tua
Ix a ma padre Mateo; él vol que ‘l digui sanyor Mateo, ma iò no hi rasix. Anem allunt de aquella casa, també que iò vulguessi pusà a fatu al molt fins a l’igrésia. I és fins a l’igrésia que ma polta padre Mateo, a l’igrésia de San Benardino, ont ja hi ha gent, i ont ja astà sunant la música de l’hòrgano antic. Ma padre Mateo no vol que entri de la polta gran, ma fa anà velsu l’holt, i és de anallí que antrem, de la palt de l’holt, de la palt de arrarera, i muntem fins a las apusentetas ont m’ha curat las brusjaruras i ont ha amprat la fatxa mia pels quadrus d’él. I de anallí passem a un balcó interno que s’afatxa diretament a l’igrésia.
– De ananquí cantava lu coro de las criaturas an téns de Pàscua, quant aqueix era ancara un cunvent pre de fraras – ma diu. – Ara no hi ve més ningú, i poca gent sap com sa hi arriba.
Lu mestra musical astà sunant l’hòrgano, i a mi ma fa un efeta astranu, i no sé si sigui pecò és bella la música o sigui bel él; cara volta que l’antop ma mira a ma celtus uls.
– Quant arribi l’hòrgano nou pé l’igrésia de Sant Jusé Para Putativu, aqueixa la tancaran del tot, mancu pel paru la ubriran més – diu padre Mateo. – No ma miris així, si han trasfulmat lu coleja nostru a un qualté militar, no poran fé un matzem de un’igrésia vella? – ma damana.
– Ma aqueix és un lloc de Déu, no ‘l poran cambià – dic iò.
– Cara lloc és un lloc de Déu, Gàvi, i ara celca de fé an modu que la criatura no prori, qué astà antrant lu molt.
Lu capallà de l’igrésia de Sant Jusé, ajurat dels dos fraras vels de San Benardino, més duas criaturas vistiras de munasillu són a l’altar. Lus homans de la Misiricòldia posan lu baül al peu de l’altar i tots sa seun.
Lu capallà de Sant Jusé ascumençà la missa i, quant arriba ‘l mamentu, diu qui brava dona era dona Cornèlia i qui gran pèldita sigui astara pé Sanbenat. – Pansau – diu, – que havia uldanat tots lus volums de la Bíbia an llengua italiana de l’alquibisba de Milano i que astà arribant de Turí. Aqueixa primera Bíbia an la llengua de tots musaltrus salvirà a anfultí la fe an tots lus saldus, dieva. I ara que ‘ls llibras són a punt de arribà, ella lus lligirà astant al custat de Déu.
Ernestino astà tunquiant. Padre Mateo ma mira. Tantu ‘i donc la tita a mun fil, iò no sé com altru calmà-lu.
Lu mestra musical tóna a sunà, la missa és acabara. Si aqueixa fossi un’igrésia ancara prena de capallans, ara a la molta la pusarivan al fussà. Ma ‘l fussà ananquí no hi és, hi és l’holt al postu del fussà. Tantu la poltan al fussà de Sant Jusé an pulçassó; ananquí li han dit la missa pel conta de l’hòrgano, més que pel fet que Dona Cornèlia hi havia fet la capella de famíria.
S’astà dasburiant a poc a poc, i padre Mateo ma diu de mirà a un punt de l’altar. Ara que no hi ha més ningú veig que hi ha un quadru del cor de Jèsus que primé no havia nutat. Sa veu un Jesucrist a mal cor a mans, i arrarera d’él la muntanya de Sanbenat, la roca de Lisureta i un tros de boca de riu. Quasi pretxís al de la Madona a ma la fatxa mia.
– També aqueix – ma diu, – sés sempra tu, sol que t’he ajunit la balba. Lu cor, però, no l’he cambiat de res. És lu que has malcat tu sentsa sabé-lu.