Gavina di l’Ortu 17.

17.

– L’he vista que astava dunant la tita. Per això dic que és ella – diu un’urara a ma un mucaró negra al cap. – Era sagura als gradins de l’igrésia de San Benardino i astava titant. “Gàvi, un’altra criatura has tangut?” li he dit i ella m’ha mirat a m’aquellus uls de bou que té. No sé nimancu si m’hagi racunaixara.
– Ascriu – diu lu tallacampana a la rateta, – la txia l’ha vista de poc a ma un infant patit al braç, sagurament de mancu un mes.
– Això no’l sabariva dira a ma pretxisió – diu l’urara, – qué no ma só acustara massa. He vist que astava titant, això sí.
– La txia cunfilma, ascriu.
– Ascolti, de quanta téns no la vaieva a Gavina? – damana lu cucumiàu a l’urara.
– De téns assai, de quant sa’n era asparrumara an casa de la jalmana.
– Cumprén sanyor juja? Aqueixa dona no sap si Gavina fossi o no fossi astara pranyara, l’ha vista dunà la tita a calqui cosa, ma a qui, a una criatura o a una munyica de astratxu? Lu saban tots, a Sanbenat, que de la molt del primé i únic fil Gavina sa polta a fatu una munyica de astratxus dient que sa trata del fil d’ella – ansisti lu cucumiàu.
– Era una criatura de cal viva o una munyica de astratxu? – damana lu tallacampana negra a l’urara.
– Bo’, a mi m’és paraixura una criatura, però, ara que ma’l diu…
– Ascriu, la txia cunfima que sa tratava de un infant de cal i de os.
Tots lus animals que hi són astanan tiquirriant i sa raguellan tra ellus. Cutxus, gallinas, gatas, triribíquis tots arraganats. Tots que guerran contra tots i la paraura que li pareix de cumprenda an mig de tot aquel buldel de bau baus, miau miaus i crac cracs és ga-vi-na. Ma ella no cumprén ont tengui de anà.
– Ga’, vina!
Èia, ma a ont?
– Vina, vina Ga’!
Ont, de qui palt? Ont? Mi’lu ont, arrinta d’ella mateixa. Basta que tanqui lus uls. Natural, si tanca lus uls a tots aqueixus animals no’ls veu. No hi són més. I si sa canta una cançó mancu lus antén més tiquirriant, qué la veu d’ella interna és més folta. Anant a la funtana, pé fé la bugara, trubat havem tun para… Com és que feva? Trubat havem tun para, cantant una cançó.
Al dabaix hi ha tres criaturas, Ramundica, Tore i Gavina. Ramundica és grandeta i Gavina és patitutxa. Són vistits de festa. Ansis, Ramundica astà ajurant la jalmana a sa vistí, i Tore astà antrant tot ampudat.
– Oi o mamma mia, oi o mamma mia qui dasgràcia – diu.
– Cosa tens, calma-ta – diu la jalmana gran.
– Una dasgràcia, una dasgràcia, oi mamma.
– No ma facis assustà.
– A mamma l’ha ambistira un carru de bous…
– I?
– És moltaaaa – diu Tore prurant.
Gavina ascupía a prurà ella també a llàgrimas i moc i no hi ha manera de calmà-la.
– Ma mira que sés tontu – diu Ramundica, – una bula més alegra no ta la purivas anvantà?
– No proris Gavi’, no proris Gavina, és una bula – diu lu jalmà, – són lus Sants Anucents, avui las criaturas poran dira tot lu que voran. No és ver arrés, mamma és viva.
Ma Gavina no hi creu, és ancara assustara, i sa’n pot astà de prurà.
– Vina, Ga’, vina – diu la jalmana. I la polta al carré. – La veus a mamma?
I Anna, la mara dels tres minyons és al carré, astà tunant an casa del fol i té tres cavallutxus de ànitxe.

[1763]
Iò cór, patita com só, cór velsu mamma mia, sentsa pansà que pugui ixí un caval o un carru de bous i que m’ambisti a mi també.
– Ma’ – dic, – Ma’, mamma mia.
– I cosa hi ha? – ma diu pranint-ma an braç.
– Tore m’ha dit que éru molta.
Mamma ma posa an terra i mus mira mal, a totus tres. Iò arrest agantxara a las gunellas d’ella.
– Taniu lu cavallutxus – diu mirant-mus mal, – i que vus puguin anà de travelsu – diu anant-sa’n. A mi, que no ma vul dastacà de la gunella, ma dóna un cop a las mans. Lu cavallutxu ma cau an terra. Ma pos a prurà. Ma no pel cavallutxu. Mun jalmà agafa ‘l cavallutxu de terra, lu bufa, hi dóna un bas i ma’l tóna a dunà.
– Té, no proris – diu.
A ma muns jalmans astem anant a l’igrésia gran, aquella quasi a punta de muntanya; iò hi só antrara pocas voltas, quasi mancu ma’n arracolt. Al carré hi ha un muntó de altras criaturas que hi vanan. I totas sem vistiras de grans. Avui és lu dia de las cosas al ravés, lus grans són las criaturas i las criaturas són lus grans, i cara criatura sa pot anvantà un bula; com la de mun jalmà de la molt de mama, i iò, que só tonta, hi he cragut.
Hi pusem un bel poc pé arribà, pecò és an muntara i pecò iò só massa patita pé anà de pressa. Però arribem.
L’igrésia és la més gran que he vist, a ma totas aquellus gradins de fé pé antrà al pultó, i totas aquellas fatxa de homans i donas que astanan diventant polcs o currogas apatxigaras an fatxara; i arrinta a ma tots aquellus pirals grossus com quatra abras i alts alts, i totas aquellas capellas de una palt i de l’altra. I legu astàtuas de ànjals, de sants, de nostras sanyoras, de sants cristus, i quadrus de gent vistira, de gent nu-nua amagant-sa a sota de un abra de figa. I l’altar, que pé arribà-l’hi u té de muntà un’ascara gran de mabra branc i valmel, i vincí la por de passà anmig de dos animals mostruosus; de una palt una dona que astà diventant una muninca a ma las aras i de l’altra un homa que astà diventant un polc-crabu que al postu de la cua té lu runcu de un cutxu rabiós.
L’igrésia és prena de gent, però un furat lu trubem, tots són rets an peus, astà antrant lu bisba. Sol que invetxe de astà muts i rispetosus, tots riun, iò també, també si no cumprenc pé co, pecò no veig quasi arrés, i tantu ‘l dic: – No veig arrés.
– Dígui-ma sanyora, vol que ma la posi als codus? – ma damana un capallà vistit de negra. És padre Mateo, ve sempra an casa de Pietra.
– Sí – dic.
– Com vusté cumani, sanyora mia – diu antant que ma tira an alt.
Ara veig bé; a l’altar hi ha un bisba que no és un bisba, ma un minyó vistit de bisba que tangarà la mateixa idat de man jalmana.
– És lu fil de vegué – ma diu Padre Mateo a l’urella.
A ma’l bisba hi ha altrus capallans, i tots són criaturas, ansis, són minyunetas vistiras de capallà, i una iò la cuneix.
– L’has vista? – ma diu padre Mateo. – És Pietra.
Legu ‘l bisba ascumença a dira la missa sériu sériu, sol que an cara tant té de éssar que digui calqui astròpiu, pecò la gent riu, i ric iò també, també si no cumprenc mancu ‘l sensu del que astigui dient.
Arriba ‘l mamentu del Vangeri i de la prèrica.
– De avui sigarà dumenja cara dia, i dilluns sol lu dumenja.
– Amen.
– De avui cosa sigui bo i cosa sigui mal lu dicirirà lu gran cunsel de las criaturas.
– Amen.
– De avui és pruhibit traballà a set ans, homans i donas no pugaran ascumançà a traballà primé dels quinza.
– Amen.
– De avui homans i donas sa casaran sagons lu gustu d’ellus, i no sagons la voluntat del para i de la mara.
– Amen.
– De avui la gent de Sanbenat pugarà antra i ixí de la polta de citat a l’hora que vulgui, qué la polta sigarà sempra ubelta i també lus saldus antraran i ixiran a praié.
– Amen.
– De avui s’ascumançarà a furarà la muntanya de Jagamara, qué no és pussibra que pé anà de ananquí anallí o u té una balca opuru hi té de pusà dos dias a peu.
– Amen.
– De avui tots tangaran de amparà a lligí i a ascrira, grans i patits, homans i donas, i no sol qui vulgui fé lu capallà.
– Amen
Padre Mateo sa gira a un altru homa que té al custat i diu: – Aqueixa última no és una bula, an Prússia lu rei l’ha ja fet, i a qui no anvia lus fils a ascora fins als tretza ans li toca garera.
– No ma facis rira que no m’aguant.
– No és bula, és ver.
– Cosa és ver? – daman iò.
– Que totas las criaturas prussianas amparan a lligí i ascrira també que siguin probas i que no sa tenguin de fé capallans – ma diu.
– Iò també ampararé a lligí i a ascrira? – daman.
– Sem an Saldenya, no an Prússia.
– Com ta dius? – ma damana l’homa acustat de padre Mateo.
– Gavina – dic.
– És més fàcil que a tu ta pengin a la creu, que lu t’amparà a lligí i a ascrira. Lu món al revés dura un dia sol a l’àn.