Gavina di l’Ortu 18.

18.

– La criatura no taniva mancu un mes, això és celt – diu un colbu vistit de balbé.
– I paraixeva molta de assai o de poc? – damana lu tallacampana.
– No de assai, un dia o dos, no de més.
– Ma Gavina era astara vista la nit primé de las palts del pou, tantu té de éssar un dia, no és així? – diu lu tallacampana negra.
– Pugariva éssar, i pugariva no éssar – diu lu colbu.
– Ascriu: “Ma’n pultat lu cos de un infant de un mes molt de no de més de vint-i-quatr’horas”. I la causa de la molt qual pugariva éssar: sufucat, puntxat a rasó…?
– Anagat, la criatura és anagara. Al pou és calgura ancara viva, pecosa sol un cos viu sa pot umprí lu ventra de àlgua, i a palt del ventra gros, no taniva ningun altru sanyal – diu lu colbu.
– Iò digariva que havem acabat – diu lu tallacampana, – havem ascultat tastimonis, havem ascultat dutols, havem fet cara cosa sagons justícia i ara toca anà a sentència.
– Sanyor juja – diu lu cucumiàu, – com sa pot arribà a sentència si la cosa sora que tanim és lu cos molt de una criatura? No sabem com sigui calgura al pou, i pròpiu an aquel pou, un pou arrinta de un cultil tancat ont Gavina no puriva més antrà no tanint las craus i no essent mancu més una palsona de cunfiança. No sabem qui sigui ni ont sigui la mara, la qual celtament no pot éssar Gavina, no puguent més taní fils. No tanim ninguna prova contra d’ella, sol veus de gent que no la vol bé, ansis, de gent que la vol mal.
– Com sa pot vulgué bé a una bruixa? – damana la curora. – A las bruixas sa va contra, sempra i a ma gran cunvinció. Las bruixas són fillas i amants del dimoni, i Gavina és una bruixa. Mirau qui fatxa mara que té, a ma qui uls anvaranats mus astà mirant.
– Ascriu: “Cunsideraras totas las circustàncias, totas las provas pultaras i totas las tastimuniànças, també pansant a quantas maras saldas matan lus pròpius fils a la naixita, sa diciri que Gavina no pot que éssar ella qui ha parit la criatura i qui, a un mes de la nàixita, hagi pres lu pròpiu fil i l’hagi gitat al pou de casa Diàcono, ex Cisterna pé fé un malefici a dona Pietrina que tant ha fet per ella. Tantu, dita Gavina és cundanara a molt pé impicajó, i ‘l cap d’ella vangarà dastacat del cos, anfirat a una pica i espost andavant del pultó de casa de la mara, la qual, també tangarà de pagà la aspesas de aqueix prutxés, sempra que no sa dascubreixi que Gavina taniva bens o munera de palt”.
Lus animals és com si fossin palt a festa i palt an guerra, qué di fati hi ha bau baus de cuntantesa, cu-cú de ràbia, co-co-coc de por i co-co-coc de alagria, quiquiriquí i miau miaus de sudisfació i quiquiriquí i miau miaus prens de tristó.
Sia com sa sia, a palt del buldel, Gavina cumprén que lus dos becus voran que s’aixequi de la caria i que sa mogui; pé anà a ont? No hi fa més a caminà Gavina, no hi fa.
– Beee – diun, que vulgariva dira: – aixéca-ta si no vols que t’ataquem un anju.
Ma Gavina no hi fa, és diventara un’astàtua de pérra, no rasixi a mora més ninguna palt del cos. Una que sigui una, no hi fa, és de pérra. Folsis és ja molta. No, ancara no, pecosa sa randeix conta del que astà suçaint angiru angiru d’ella. O sigarà al cuntrari, és pecosa és molta que pot cumprenda així bé las cosas. És per això que veu la gent per allò que realment és: animals travistits. Tantu, si és molta, vol dira que pot fé lu que vol, que pot daixà que ‘ls becus s’apentin a ma’l cos d’ella mentras ella sa’n va.
Són an casa del cavallé Cisterna, a la cuina, a l’últim pra. Anna, la dona de l’empòrio, la mara de Gavina, ha avisat una dona amiga d’ella que sa sap que fa sempra lu bé de la gent. Si tens una duró ella ta la sana, sempra que tu siguis una bona palsona. Dona Cornèlia s’astava llamantant, que aquella proba filla d’ella no crixi mai, té quinz’ans fets, si n’hi dons onza és pecò sas que és més gran del que cumpareix.
– Qui maraltia sigarà? Ningú ma’l sap dira.
– I si no fossi una maraltia, si calquiú l’astiguessi pranint per ul?
– No hi crec an aqueixas cosas. Li he fet fé l’oròscopo a ma filla, i tangarà una vira llonga, sana i bella, sempra que ascumenci a crixí, però.
– Dona Corne’, pruvà no costa arrés, si vusté vol iò l’avís a aqueixa dona. Iò sé que si ta’n fet una fatura, ella ta na la treu.
– I avísa-la, aió.
Així la mara de Gavina ha avisat a txa Maria, una cumpanyona d’ella gran sempra vistira de negra i l’ha feta antrà a la cuina. Arriban dona Cornèlia, la filla i Gavina. Gavina, al custat de Pietra, és com si fossi ja una dona.
– No ma digui arrés – diu la dona gran –, he ja cumprés tot. Apurríu-ma una tassa de àlgua, l’ori, la sal, un prataret i una candera.
– Gàvi – diu Anna de l’empòrio, i la filla va a prenda tot allò que ha dit la dona i ‘l posa damunt de la mesa.
La dona posa las cosas com vol ella i legu: – Vengui, sanyureta, vengui acustat meu – diu a Pietra. I Pietra, aspinyira de la mara s’acosta.
– Posi l’àlgua a la tassa.
Pietra posa l’àlgua.
– Ara bànyi-sa un dit a l’ori i fàci-na càra una gota a l’àlgua.
Pietra deixa cara duas gotas de ori. La dona tapa la tassa a ma’l prataret i dóna a Pietra la candera.
– Vagi a l’ancendra.
Pietra s’acosta al foc, ancén la candera i agualda lu de fé.
– Vengui, deixi cara una gota de cera al prataret i posi la candera. Així. Ara vusaltras dieu lu rusari i vusté digui un nom dasprés de l’altru de las palsonas que vusté cuneix, palant velsu la candera.
I Pietra diu: – Babbo, mamma, tzia, tzio Antoni, Màrio, etc. fins a que no diu Gavina, i la candera sa daspaga.

[1771]
Pé cosa ha dit així folt lu nom meu, Pietra? Pel folça que ha daspagat la candera, i ara cosa farà txa Maria, aquella amiga gran de mamma tota vistira de negra? Agafa la candera i l’alça a ma tot lu prat apatxigat a sota. Pren la tassa la gira i diu: – Miràu. No vaiéu qui ul?
Anmig anmig de la tassa hi ha una gran gota de ori que és com si mus astiguessi mirant.
– Prengui la sal i tíri-la a l’àlgua.
Pietra tira calqui gra de sal.
– Ara giri bé a ma’l dit de l’ul.
Pietra gira, gira.
– Bo’ – diu la dona. Agafa candera i prat i tóna a tapà la tassa. – Tóni a ancendra la candera.
Pietra ancén la candera.
– Tóni a dira lus noms que vol.
Aqueixa volta la candera no sa daspaga dient Gavina, ma padre Mateo.
Txa Maria dastapa la tassa i és cuntenta. – Mirau – diu, – dasfet, l’ul s’és dasfet.
– Ara crixiré? – damana Pietra a la dona. – Divantaré més alta de Gavina?
– Qui és Gavina? – damana la dona gran.
– Ella és Gavina, la que ma pren per ul – diu indicant-ma.
– Gavina la filla de Anna? No és pussibra – diu txa Maria, – pé prenda per ul manasté éssar palsona mara. I Gavina de Anna iò la cuneix de patita, no és pussibra que sigui ella.
– Gavina mia és massa tonta pé prenda per ul a qui sa sia – diu mamma.
– És ella, és ella vus dic – tiquírria Pietra, – digueu’l vos també, o ma’!
– Sí, filla mia, lu que tu vulguis – diu dona Cornèlia a la filla.
– Catxi-la, catxi-la de casa.
A la cuina astà arribant calquiú. És cavallé Cisterna a ma padre Mateo.
– Que no sa traballa an aqueixa casa? Anna, dabaixa a l’empòrio aió, corri que ta filla no vul que astigui de sora. I tu, Gavina, polta-mus duas tassas i aquell’ampolla de muscatel, qué iò i padre Mateo tanim de arraunà. I tu, bella de babbo, cosa tens?
– Gavina m’ha pres per ul.
– Ah, ah, ah – l’homa riu, – i com és que ‘l sas que és ella?
– Qué m’ha fet la maracina de l’ul aquella dona.
– Oh padre Mate’, vengui vengui – diu cavallé Cisterna.
– Bona talda a totas vusaltras – diu padre Mateo. – Dona Cornèlia, sanyureta Pietra.
– Tantu lu que fanan las donas són cosas ben fetas, dievu?
– Com las cosas dels homans, quant són cosas antirigentas.
– I iò dic que no, las cosas de las donas no són mai antirigentas, ninguna dona arraona a ma’l cap, mancu si és reina; i això que la reina deixi que lus campanyorus s’asquitin las terras dels barons sigarà una dastroça, vu’l dic iò.
– I iò dic anvetxe que sa tangariva de fé també an Saldenya, i al.lora sí que las cosas millurarivan – diu padre Mateo, i legu veu lu que hi ha a la tassa. – Qui és que s’ha fet fé la maracina de l’ul? – damana.
– Ningú, padre Mate’, ningú – diu txa Maria.
– Pietra – diu padre Mateo, – aspiega’l tu a aqueixas donas com és que funciona lu conta de l’ori.
– Essent més lluger de l’àlgua garija i las gotas sa celcan…
– Bé, no hi ha uls de ori, ni grans i ni patits, i la sal cambía la cumposició de l’àlgua, és un joc, no és una contrafatura.
– Sanyureta Pietra diu que és baixa pé culpa mia que l’he presa per ul – dic.
– Mura Gavina, no diguis arrés, mura.
– Natural que sigui baixa ma filla, com la mamma mia, com ma iàia – diu cavallé Cisterna. – Polta ‘l muscatel an sojorno, Gavi’. I tu vés a l’empòrio. I vusaltras… feu lu que vureu – diu a la mullé, a la filla i a la dona de la maracina de l’ul.
Io prenc l’ampolla del muscatel, las tassas de la credença i vaig velsu las ascaras. Ixint de la polta de la cuina Pietra ma fa la gambarita i na ruror, a ma tota l’ampolla i las tassas; lu virra ma fa un tal a la mà i a la balbeta.
– Vist l’haveu, vist l’haveu que no salveix pé arrés, catxi-la ma’, catxi-la.