Gavina di l’Ortu 19.

19.

Gavina és tóna a un’apusenteta negra. És de sora. Mans i peus són llibras, ma no pot anà anlloc. No hi ha una finestra. Sol una polta de nyenya a ma un patit furat an alt de ont, an cara tant, dos uls de becu la miran.
La poca llumera entra de aquel furat i de a sota de la polta. Gavina astà pansant que si tota la gent de Sanbenat s’és feta a animal, folsis ella també és un animal. Sol que no cumprén qual. Pecò sa toca lus dits de las mans i ancara ‘ls té, com també lus dits dels peus, i ‘l nas, lus cabels, las urellas, las titas. Si hi fossi un miral lu pugariva cumprenda mirant-sa. Tantu prova a fé un asperiment, si mou lus braçus com si fossin aras, i ella sa fossi feta un paldal, tangariva de vurà. I mou, mou, mou. Ma no s’aixeca de terra mancu de un pam. La veritat és que ella és l’única sana. L’única cristiana que ancara hi sigui, són tots lus altrus que sa són trasfulmats. Ma ella no na té manasté de sa trasfulmà, ella és capaça de sa’n anà de cara lloc sol vulguent-lu. Li basta cumprenda com i sa’n va, no té manasté de sa fé sagantana pé camina a las parets, catarà pé passà de sota las poltas, puntulju pé vurà al cel, a ella li basta trubà ‘l truco; i na té tants, ma tants, però. Sol que no sempra tonan a funciunà. Ha vist que lu que funciona una volta, una sagona no salveix, i al.lora na té de astribiricà un altru.
Prova a sa fé una lista de tots lus que ha ja amprat, i mentra sals rapassa camina girant an tundu, i cara giru és sempra més astret, i com que ‘ls girus lus fa muient lu peu ret primé, i cara giru és sempra més astret, al final sa troba a ma’l peu asquerra que no fa un pas i lu ret que gira sempra més de pressa. I sentsa vulgué-lu ha trubat un altru truco, pecò també si anallí sigui tot negra, veu mil curols i sa santeix com si tanguessi lu cap gira gira. I és que sa’n astà anant de anallí, de aquell’apusenteta negra.
És un’aspusentu húmira, un dabaix sentsa altra ària i llumera de la que vé de la pultalleta. Arrinta hi ha duas donas, una és culgara al llit i l’altra és sagura a una caria atuajant-la. Són duas probas donas que no cumprenan com sigui pugut suçaí que Nostru Sanyor las hagi abandunaras. Una ha paldut lu marit, lu fil, lu net i la sarut, l’altra ha paldut lu para, lu jalmà, lu para del fil. Lu fil no, per ella lu fil és sempra viu. La gran, aquella arrinta del llit és Anna, la que pultava andavant l’empòrio quasi de sora ja de almancu vint ans, ansis, de més; l’altra és Gavina. Que quasi no pala més, i que quant pala mancu ella sap lu que diu.
Astà antrant gent. Un homa i una dona. Ma la dona, una axí baixa que mancu sa té de abaixà antrant de la polta, i un homa un poc més alt, ma no assai. Són don Pepunc i dona Pietrina. Són marit i mullé. Sa són casats de poc. Ara dona Pietrina, la patitutxa que una volta avisavan sanyureta Pietra, és diventara duenya de tot. Ma tot vol dira la casa i l’empòrio mig darrutu, qué de quant cavallé Cisterna n’havia fet una maraltia de la molt de la mullé havia ascumançat a trascurà lus contas, andemés l’holt era astat abandunat i él mateix, bonànima, sa’n era vurat al Cel a la primera ucasió. Així, la filla, duenya de tot i duenya de arrés, s’havia triat un marit que fossi almancu un bon rajoniere, i era ixit aqueix Pepunc Diàcono, un genuvés, i no un piemontés, ma sempra millor de un napurità o de un saldu.
Són antrats totus dos, ma ella tota aquella uró no la supoltà, i diu al marit que no hi fa a astà anallí arrinta, que mancu lus polcs viun així; diu que ella agualdarà al carré, que hi poltin una caria. – No tu, ella ma la té de pultà – diu a Pepunc indicant a Gavina.
– Polta una caria aforas a la sanyora – diu Pepunc.
Gavina però no cumprén.
– Polta la caria al carré pé sanyureta Pietra – diu la mara sufarenta.
– Dona Pietrina só, ara – diu Pietra, que també si té una fatxeta de dona, té sempra un cos de minyona mal crixira.
– Pé co? – damana Gavina.
– Fé-lu filla mi’, fé-lu i basta.
Gavina s’aixeca de la caria, munta lus tres gradins, abaixa ‘l cap pé ixí de la polta, i posa la caria al carré. Com la duenya que és, Pietra sa seu i agualda arratxunira que ‘l marit pali. – Aió, dígui-li lu que havem dicirit.
– Com astà, Anna?
– I com vol que astigui, dasprés del que ma hi és capitat? Mal, mal astic.
– Cosa diu lu dutor?
– Arrés diu, cosa vol que digui?
Del carré, astant sagura, Pietra dóna una piara a la pultalleta, vol que lu marit digui legu las cosas i no sa peldi an txu txu txu, txu txu txu.
– Tantu, quant pugarà tunà a traballà?
– Això Déu lu pot sabé, iò no – diu la dona girant lu cap.
– Eco…

[1782]
– Gàvi, ufri calqui cosa a don Pepunc i a sanyureta Pietra.
– Cosa o ma’? – daman a mamma.
– Mira si hi ha ancara vi.
M’aixec i vaig a la credença, hi ha un’ampolla de vi bruta de pols.
– Això, ma’?
– No, aquella no, que era de tun para. Lu vi que ha pultat lu jova de Ramundica – diu mamma a ma una veu sufarenta.
Però iò no la veig l’altra ampolla, folsis no és a la credença. – No n’hi ha altras de ampollas – dic.
– Deixi astà – diu Pepunc, – no vul arrés.
– No que és valgonya, almancu una tassa de àlgua.
– Deixi astà.
– Gàvi, vés al pou i umpri una jarreta de àlgua fresca.
– Deixi, deixi astà – diu Pepunc.
A mi ma fa rira aqueix Pepunc. Pareix una bóta de vi a ma’ls peus, i un maró a ma’ls mustatxus al postu de la fatxa. Però és lu marit de Pietra, ansis, de dona Pietrina, la duenya de tot. I dona Pietrina no ma vol més pé jugà, no m’ha vulgut més de quant és nat Ernestino. Tenc de anà al véra a Ernestino. Tenc de anà a mirà si sa troba bé ont és ara.
– Ont vas? – ma diu mamma.
– Vaig a véra com astà Ernestino, ma’, que no vul que astigui massa de sol.
– Félma-ta filla mia adurara, félma-ta – ma diu mamma.
Pietra dóna altras duas piaras a la pultalleta. – Mou-ta al dira! Aió, mancu que ella sigui lu rei d’Àustria i tu papa Pio que va a trubà-lu!
– Dira cosa? – damana mamma a Pepunc fatxa de maró.
– Ramundica, ver és que sa té de casà a ma u que no és de Sanbenat?
– Sí, lus mes que entra, a l’àn de la molt del para.
– Eco… – diu sentsa dira Pepunc
– Marasolt – diu Pietra, – lus aspanyols n’han catxat lus ingresus de Mahó, i tu no sés bo a na catxà aqueixa proba vella? – diu Pietra sempra més afutara, qué ha també ascumançat a budinà.
– Lu conta – diu Pepunc, – és que sentsa gent que traballi a l’holt de l’igrésia, a ma vusté maralta, Ramundica que sa casa i sa’n va a un viraja, no té sensu que vusté astigui al dabaix.
– Ja té raó – diu mamma.
– Ma’, he trubat lu vi – dic, – era acustat del llit, de la palt de ont sa colga Ramundica.
– Deixa pelda, Gàvi, que no salveix més.
– Andemés – diu Pepunc, – lu dabaix l’amprem, qué lu matzem no mus abasta, ananquí hi pusarem vi i ori, i al matzem lu frument. Cumprangarà que no hi altru rameri…
– Vu’n taniu de anà lu dia mateix que Ramundica deixi de traballà pé musaltrus! – diu Pietra. I las parauras d’ella són alluinaras de un llamp, i legu cunfalmaras de un tro. Hi ha ascupiat un tempural.
– I ont anem? – damana mamma.
Pepunc no diu arrés.
– Ont vulgueu – diu Pietra antrant que o si no sa banya. – Ont més vusa agrari, també an garera, qué és de quant iò era patita patita que la famíria mia vus dóna de manjà i de rumí.
– Pé co ara com sés, Pie’, més greva ta sés feta? – diu mamma dunant-li de tu.
– Gent mara, gent mara són. Gent que no mareix arrés – diu Pietra a Pepunc que celca de calmà-la.
– Gàvi, éntra-na la caria i tanca la polta, qué o si no mus entra l’àlgua an casa – ma diu mamma.
Iò ix al carré. Astà pruient folt, lu raganal pareix un riu anfuriat. Ma a mi aquell’àlgua així folta m’agrara. Així tanc la pultalleta, ma sec a la caria, opr las ancas i ma tir adamunt la gunella, vul que aquell’àlgua ma ramulli la pél de las cuixas i de la natura, qué avui és u de aquellus dias que ma santeix seca a murí, i la pèl ma tira com si m’astiguéssin asgarrant de palt de arrinta.