Gavina di l’Ortu 20.

20.

A l’aspusenteta negra hi ha una dona an terra. No és molta i no és mancu rumira, és dasmaiara. És Gavina, una dona de una trentena de ans que no menja i no beu ja de dias. De quant l’han arrastara i l’astanan prutxessant, ningú atueja cosa na faci del manjà i de l’àlgua que li apurrin. No lis hi fa arrés si deixa tot o si li’aboca an terra. Pijó per ella.
Així ara és dasmaiara, sentsa més folça, sentsa la pussibiritat de avisà ningú, qué no té veu, sentsa la pussibiritat que la vegin, qué no hi ha ningú a ma ella a l’apusenteta. Legu, ningú ningú no és ver del tot, qué an terra és pre de catarans i de ratetas i a las parets de asculpins i aranyas.
Sagurament murirà, si de aquí a calqui hora no hi donan de bera calqui gota de àlgua. Ma no fa arrés, tantu damà o dasprés de damà la justícian, qué no hi ha ningú que damani la gràcia per ella. Ma no fa arrés, pé Gavina va bé qual sa sia cosa la pugui pultà allunt de anallí. També murí va bé, basta que legu no tengui de tunà a Sanbenat. I dira que de patita li agrarava així assai lu país d’ella! Un país de melda, hi és qui diu. Ma no pé modu de dira, pecò sigariva nat de una massirara de un gigant. Qui ‘l dieva? No padre Mateo, un altru jesuïta que legu no era més vangut a trubà dona Cornèlia; era quant Pietra astava amparant a lligí i havia pultat un llibra, “Sanbenat a l’hastòria”. Sagons lu que Pietra lligiva a veu alta, Sanbenat sigariva un lloc crixit angiru angiru de la boca de un riu, però també an una muntanyeta damunt del mar i un’isureta que un pont de diposits de palla marina lliga a la terra. Tantu Sanbenat és un lloc de mar, un lloc de riu, un lloc de muntanya i un’ísura tot a l’hora.
Com lloc de riu és sec i a punt de brujà a cara istiu, i a punt de éssar dasfet de las alguàras als hinvels de pruja. Com lloc de muntanya és difícil de hi víura an cara astajò. Com ísura és massa patita pé pugué sambrà i també pasturà, i sol de u o sol de l’altru no sa viu. Com a lloc de mar és ubelt als anteressus i a las manias de qui cumani, quant cumani i si cumani.
Sagons la rundalla, Sanbenat na vangariva de una pixarara de Èrcole. Difati, Èrcole, vanint an Saldenya de l’Àfrica pé anà an França o an Aspanya, o tunant de aquellas palts an Àfrica i de anallí a Gretxa, s’era falmat pé fé manasté. Essent tímido, havia çalcat un postu ont no’l vaiessi ningú i las crestas de celtas muntanyas li eran paraixuras pròpiu justas pé dunà-li aquella celta intimitat que él vuriva. Ma era de l’Àfrica, o de l’Aspanya, això és lu mateix, que no pixava i així, pixant pixant ha pixat més del conta i ha tallat la muntanya an dos fent lu pas de Jagamara i al mateix téns la font del Riualbu. Legu, vist que hi era i que era hora de manjà, s’ha asprufundat una manjara de fruita, sagurament de figa pecosa taniva de éssar istiu, i, essent però un poc asquifiritu, gitava l’ascolja, de la qual és nara La Isureta. Sol que així na manjava de més, i la cosa li ha fet durò de ventra, i de la massirara és nara la muntanya de Bé Astàs, que sigariva avui Sanbenat.
A Pietra aquel conta la feva rira, a Gavina no, però si rieva Pietra rieva ella també, també si no li agrarava l’idea de víura an una muntanya de melda.
– L’he sempra pansat que mun para m’ha pultat a víura an un postu de melda. No li purí-vu ansistí almancu de mus daixà a Niça a mi i a vusté? – acabava Pietra damanant a la mara.
Gavina no sap pe cò lu cap li vaig a quant era patita, ma poca ampultança té, horamai, pecò astà murint, lu santeix; no fossi pé aquella durureta que té a l’urella, pansariva de éssar molta ja de assai, sol que aquella durureta no li agrara, i així sa toca, i lu que antén no és l’urella, ma una cosa pirosa patita i prena de dents. És una rateta que l’astà rusagant viva.
Qui curiós, al.lora no és així fàcil murí. Gavina però no hi fa a sa pusà reta, així s’astrisjina de cul fins al mataraf purent que hi ha arrimbat a la paret, i sa posa a asquena a la paret. Antén las puntxas dels cantons que li entran a la pél, com lu qual sap que és ancara viva. Sa toca l’urella, la té húmira de sanc. Sa txutxa lus dits. És pròpiu sanc. Sa toca i legu sa txutxa lus dits. I això, si ella també no l’havia pansat com un truco, és però un bon truco, pecò a l’ata sa’n va.
A l’igrésia gran hi ha un bel fresc, una bella llumera i una bella música. Lu mestra musical, di fati, astà sunant l’hòrgano nou. A l’igrésia hi són sol él i Gavina, qué no és hora ni de missa ni de cunfassió. Són las duas de la talda, la gent és an casa o traballant, i mancu an giru no hi a ningú. És per això que lu mestra musical, un bel jova de la Terra Felma, ve a sa esertxità, i és per això que ve també Gavina, pecosa hi és él. Gavina sap que aquel jova pot éssar un bon para pé Ernestino d’ella, i un bon marit per ella, qué, dasprés de tot, ella no s’és mai casara. Així, ella, cara volta que ‘l veu, al mestra musical, li posa a fatu, i si él entra a una casa ella l’agualda al carré, i si él entra a un’igrésia, entra ella també.
Él astà sunant. I ella astà cantant. Ha sagut aquella munyica de Ernestino a un gradí de capella, i astà cantant siguint la música i arraculdant i anvantant parauras. Del Cel un ànjal n’és vurat an teeeeeerrra. I m’ha daixat una geeeeeerra de viiiii.
– Mura, tu. Mura – diu lu mestra musical.
Ma Gavina cumprén: – Canta, Gàvi, canta més a folt.
– Mura, muraaa – òlquira lu jova daixant de sunà.
Gavina, no tanint música de sigui, sa felma. Lu jova pensa que finalment hagi cumprés i cambià tipo de música. No és de igrésia, aqueixa, és més música de bal. I Gavina munta a l’altar. I balla, saltant, girant an tundu, aguantant-sa la gunella pé no astrambucà, aixacant-sa-la més analt que pot, qué tantu no fa arrés si él la veu a sota i li veu ancas i cul. Ella no té valgonya del jova mestra musical.

[1784]
Vol que balli, astà sunant aqueixa música pecò vol que iò balli. I tantu iò bal, qué a mi m’agrara. Gir, gir. Salt, salt. Brinc. Giru. Brinc. Jumpa això. Jumpa allò. Salt, salt, Giru, giru.
Pè co no sona més? Pé co s’és falmat? No veus qui uls que té. Ma mira així pecò él també ma vol.
– Sona, sona aqueixa música, sona – li dic. Ma él és felmu, – cosa hi ha, pè cosa no sonas?
– Cosa hi fa aqueixa dona a l’altar? – diu un capallà fent-sa ‘l sanyal de la creu.
– Astic ballant pé l’amor meu – dic iò.
– És una proba maca que ma posa a fatu com un cutxet – diu l’amor meu. Ma iò no só una proba maca, iò só Gavina de Anna de l’empòrio, també si de l’empòrio don Pepunc na l’ha catxara.
– I tu la deixas ballà nu-nua a l’altar? – damana lu capallà que és acurit de la sagrestia.
– Iò no, munsanyor, iò no. És ella que fa tot de sora. Cosa puc fé? No la puc celt ascurí.
– Tu, dona de res, dabaixa de l’altar – ma diu lu capallà que no he mai vist primé.
– Daixàu-ma fé a mi, don Farrino – li diu una altru capallà que és arribat ara, don Sulira que he ja vist tantas voltas, també a ma padre Mateo. – Vina, Gavina, vina que ta donc un tros de pa de ànitxe pé Ernestino.
– Un altru bal i venc, don Suli’, u sol.
– No Gàvi, no sa pot. A l’altar no sa pot – ma diu.
– I al.lora als peu de l’altar – dic iò.
– No, sol an praça pots ballà, an praça sí, a l’igrésia no.
Iò vaig currints abraçà a l’amor meu.
– Això és un ascàndul – tiquírria lu capallà nou.
– Vu’l jur, iò no n’hi entr arrés – diu l’amor meu, – lu vaieu també vusaltrus que iò no la celc i mancu la toc!
– Aqueixa dona no és una proba infelitxe – diu lu capallà que han avisat don Farrino, – ma o una bruixa o un’andimuniara. Ajuràu-ma a la prenda – i així dient aquel capallà munta a l’altar pé m’agafà, i ma sa tira adamunt. Ma fa caura an terra i ma sa seu al ventra. – Vaniu! – diu als atrus dos homans. – Vusté agàfi-la bé als peus i vusté als braçus.
Don Sulira sa posa arrarera del cap meu i ma felma ‘ls braçus. – No ta moguis Gàvi, no facis arrés. No diguis arrés – ma diu. I lu mestra musical m’agafa als peus.
Si vulguessi li pugariva dunà una piara al runcu, ma no vul, no faç arrés. Don Farrino s’aixeca de damunt meu i legu tóna tot vistit de viola, a ma un llibra a sota del braç i l’aspersori de l’àlgua benaíra. Ma benaeix duas o tres voltas i cara volta iò gir la fatxa i ma llament pecò ma tira las gotas als uls.
– Lu vaiéu, lu vaiéu? – diu. – Lu fet que tanqui ‘ls uls és sanyal que té lu dimoni arrinta.
I ascumeça a ma benaí, a dira parauras que no cumprenc, a ma passigà, a ma trumantà. – Vés-ta’n Sàtana. Vés-ta’n, deixa aqueixa dona – és l’únic que cumprenc del que diu.
A mi ma vinci la risa, pecò lu que ma fa ma dóna mangilla i no m’aguant.
– Vaiéu, vaiéu Sàtana que celca de rasistí?
I com que iò ric, él sa tóna a sera al ventra meu i, agafant-ma a txufus, m’ascuri lu cap tres voltas a las rajoras de l’altar.
– Basta, don Farrino, basta! – diu don Sulira daixant-ma anà. I també lu mestra musical ma dallibra.
Ara que só llibra ma puc aixacà, lu cap ma dol.
– Iò vaig – diu l’amor meu que ma mira trist. I an veu baixa, més per él que pels altrus, ma pareix que digui que an Inguilterra lus carrus sa moun de sols, sentsa cavals, i ananquí… Ananquí cosa?
Ma’n vaig iò també al.lora. I dabaix de l’altar. I vaig als gradins de la capella ont he daixat Ernestino.
– Cos’és allò? – damana lu capallà que m’ha fet mal al cap.
– Ernestino, mun fil – dic.
I él dabaixa de l’altar de pressa, ve acustat meu, agafa Ernestino, lu benaeix i legu dasfà la pirotxa de roba. Ernestino no hi és més.
– Ernestino, Ernestino meu – dic prurant, – ont ma l’ha fet anà a Ernestino?