Gavina di l’Ortu 21.

21.

Gavina és sagura al mataraf asquena a la paret. Pum, pum, pum. Astà ascurit lu batiri a la paret. Pum, pum, pum. Ma no hi dol. Santeix més calqui cosa a las dents que duró al cap. Pum, pum, pum. Lu que no cumprén, és pé cosa no la deixin anà a ma Ernestino a trubà la mara a l’Empòrio, o passà un mamentu a l’holt a sarurà lu jalmà, o a l’astal.la a tucà Oiquipressa, lu caval. De tot lu restu no li ampolta pròpiu arrés. Que la tratin mal, que li diguin cosa. No li ampolta de tot això. Però, que la deixin ixí a ma la criatura. Sol això, i pel restu que facin lu que voran. No li manca arrés, ni lu rumí, ni lu manjà, ni lu bera. Lu de sa rantà, un poc, ma no fa arrés, tantu no na té altrus de vistits de sa pusà. No és maniosa com a Pietra ella, no té manasté de tanta roba. Pum, pum, pum. Un poc però és astraca. Ma no vol rumí, si romi no sa daspelta més, i qui l’atueja a Ernestino quant ella és rumira, legu?
Té de ixí. Té de ixí, té de ixí i bo’. Ara s’aixeca, obri la polta i sa’n va. I que sa provin a falmà-la. Ara s’aixeca. Ma no hi fa. No té més folça als braçus, no té més folça a las ancas. Pum. Mancu al cap. Pum. No hi fa mancu més a s’ascurí lu cap a la paret. Sa santeix com un ou bullit. Com si arrinta fossi tova i sentsa més un os i aforas la pél sa li fossi feta com un vel dur que basta dunà-li un cop pé sa crapà. Ma no pot éssar ver. Té de éssar que sentsa que ella sa’n abigessi li hagin dunat calqui varé, calqui maracina. Cos’és allò? Cos’és aquella cosa que veu acustant-sa? La paret de’n fatxa. Ma no és pussibra, las parets no sa moun. Al.lora és ella que s’astà fent gran i que no hi astà més arrinta de aquella apusenteta.
Ma mancu això é pussibra. L’única cosa és que ella sigui molta sentsa sa’n abijà, opuru no, que sigui rumira i que tot això sigui un sómiu. Ma si fossi un sómiu, qui palt sigariva vera i qui palt falsa: que és molta i no sa’n abija, o que és rumira i no sa’n abija?
Ni una i ni l’altra, sagurament. L’han anvaranara, això té de éssar. Han tirat una cosa a l’ària i ella l’astà ancara raspirant. Eco cosa té de tunà a fé, daixà de raspirà. L’altra volta havia falmat lu raspiru al ventra, ara pot pruvà a falmà-lu al pit. Així no farà antrà altru varé i folsis sa’n pugarà també anà. Raspira. Felma.
Gavina és arrarera de l’igrésia de San Benardino, sagura a una paretutxa del cunvent abandunat, andavant de ont primé hi era l’holt del para; ara hi ha tarré daixat anà, fins a que no hi facin un altru parau, qué pareix que a Sanbenat no sa faci altru que aixacà paraus nous, o alçà prans adamunts dels que ja hi són.
De quant lu quadru de Nostra Sanyora de las durols ha pres a dasgutà sanc, ella i la mara no tenan més de fé arrés pé manjà. Cara dia hi ha sempra calquiú que polta pa, vi, llet, fruita, frumaju, cal, peix, vistits. Ella no té de fé arrés, té sol de tucà la palt que la gent digui i aquellus sa’n vanan cuntents. – Gràcias Gavina, tens pròpiu la mà santa.
La mara no vulgariva que la filla tuquessi a ningú, ma ancara no ha trubat altru de fé, a palt de la bugara pé calqui casa che no tengui déutas a ma dona Pietrina; així, fins a que no trobi un trabal com paltoca, tangaran ancara de víura an duas apusentetas del cunvent abandunat.
Aqueix maití no hi ha vangut ningú a pultà arrés, ni a damanà que toqui ninguna palt del cos. La mara és anara al riu a rantà la roba de calqui sanyora i no ha vulgut que hi aniguessi també Gavina. Que però és astraca, tantu fa lu giru i sa’n ixi al carré. Vol anà a sa sera als gradins de l’igrésia, almancu vaurà calqui carru, calquiú que passa a caval.
Ma, mancu ixint al carré, que antén veus i veu arribant un fiotu de gent. I no pareixan palsonas cuntentas, o que tenguin preça de anà a cumprà lu peix de astan de Paulessu arribant ara ara. Pareixan palsonas arraiuraras.
– Bo’, basta!
– Vurem lu pa que mus toca.
– Lus llarras de pa són llarras de vira
– Vurem frument pé fé farina.
La gent tiquirriava cosas així. I hi havia gent de cara idat i curó, grans, patits, homas, donas, i totas a ma la mateixa futa.
– Qui amaga ‘l frument és qui vol que murim de fam.

[1787]
– Ont astau anant? – daman a una dona de las últimas.
– Als matzems de txu Pepunc. Diun que ha acabat lu frument pé la farina i als fols no sa troba pa. I lu poc que sa troba és més car del dobra. Vina tu també.
M’aixec i m’amescr a ma ellus.
– Mira, també Gavina la maca astà vanint – diu un minyó.
– Déixa-la astà – diu una dona que pugariva éssar la mara, – primé que és una dona gran, sagon que és mija santa, a ta’n jalmana patita n’hi ha tret la duró de dents sol tucant-li la barra unfrara.
– Arrassa de miracra – diu lu minyó.
– Ei eh, agualda que ta dolgui calqui cosa – diu la mara.
De l’igrésia de San Benardino a l’empòrio del cavallé Cisterna, bonànima, hi vol poc. Tantu arribem legu, sol que hi ha ja gent, un muntó de gent, i lus pultons de l’empòrio són tancats, com la jaga del cultil de la casa.
– Ubriu, daixàu-mus mirà a musaltrus si és ver que lus matzems són buïts.
– Anà-vu’n, primé que avisem lus suldats – diu u que no sé qui sigui.
– Ma tu de qui palt astàs, de la palt dels sanbenatins o de aqueixus furistels? Obri i déixa-mus antrà.
– Iò só de la palt de la raó.
– I la raó és de qui ta paga, no és així? – diu u de la gent que vol frument pé fé farina.
– Lu que vureu vusaltrus, basta que vu’n anigueu, que si arriban lus suldats sigarà pijó.
– Que venguin lus suldats, així vus dinunciem diretament a ellus.
– I a qui vureu dinuncià? – diu Pietra afatxant-sa a la finestra. – Lus matzems són meus, i lus opr i lus tanc com i quant vul, i si vus dic que no n’hi ha, vol dira que no n’hi ha. Anà-vu’n.
– No astiguis a la finestra, Pietri’ – diu Pepunc fatxa de maró arrarera d’ella. Vistus de dabaix, no pareixan mancu tanta patits.
– Ubriu, ubriu que o si no asfundem las poltas.
– U-briu, u-briu, u-briu – tiquírria la gent i iò a ma ellus.
– Que vus obrin lu cap a bastó, altru que ‘ls pultons dels matzems meus – raspon Pietra arratxunira.
– Mura Piètri – diu Pepunc a la mullé.
Ma calquiú l’ha antesa, i calqui altru l’astà rifirint, i calqui altru ancara astà agafant ginquetas i las astà tirant a la finestra. I una, almancu, pareix que l’hagi presa, pecò Pietra s’astà tucant lu ventra i s’astà allalgant de la finestra.
– Ta l’havia dit, ta l’havia dit – pareix que digui Pepunc.
Ma Pietra no és arrés arrés assustara, pecó astà tunant a la finestra a ma un muquetu.
– No ‘l facis, Pietri’, no’l facis – pareix que digui lu marit.
– Déixa-ma fé, déixa-ma fé, que ja vauràs si sa’n vanan – i Pietra aspara un cop, – o vu’n anau o ‘l pròssim tir és pé u de vusaltrus.
Ma la gent, invetxe de s’assustà, tira més tombus, i aqueixa volta una pérra la pren bé a Pietra, que Pepunc sa l’abraça dient: – Mulleta mia, cosa t’han fet. Mulleta mia.
Qui ha astà difanent lus pultons dels matzems ara té por i sa’n fugi, que la vira no hi ha munera que la pagui, i tots musaltrus fem folça fins a que lus pultons no sa obrim, i antrem tots a l’empòrio, i legu als matzems.
Caraú agafa lu que pot. I qui no troba frument o farina agafa peças de frumaju, damijanetas de vi o de ori, sacs de juria, de fava, qual sa sia cosa que pugui éssar aliment. Ma de frument quasi no n’hi ha, i a calquiú astà vanint l’idea que don Pepunc i dona Pietrina tanguéssin raó a dira que no na tanivan. Ma a mi ma vé an ment lu dabaix ont só crixira.
– Anem a véra al dabaix – dic. I la gent ma posa a fatu. I com que hi ha una pultalleta i un finestró, fem també legu a l’ubrí. Trubem un dabaix pre de sacs de frument. Als poca mamentus no n’hi ha més arrés.
– Ta l’havia dit que Gavina no és tonta – diu aquella mara al fil.
Ma folsis iò un poc tonta tenc de éssar, pecó no prenc arrés, i ma felm a mirà las parets del dabaix ont he vivit pé tants ans.
– Fugiu, fugiu, lus suldats.
– Fugi Gàvi, fugi – ma diu calquiú.
Ma pé cosa, pé co tanguessi de fugí, aqueixa era casa mia.