Gavina di l’Ortu 22.

22.

– Àlgua. Pultau una gerra de àlgua.
Qui és que astà palant, aqueixa veu ella la cuneix.
– Àlgua, pultau àlgua o si no mori.
Celtament, és padre Mateo que astà palant. Lu cuneix de patita. An tots aqueixus ans és cambiat assai que s’és fet vél, aspirit i canu, ma la veu és sempra arrastara pretxisa. Però no hi fa a ubrí lus uls.
– Àlgua he dit!
A Gavina li arriba una gota de àlgua al morrus, legu a la gora, legu al çalvel i a tot lu cos. Rasixi també a ubrí un ul, i un cucumiàu que té la veu de padre Mateo ‘i damana com sa santeixi.
No raspon, ella no hi pala a ma’ls animals. Prova a s’aixacà, a sa’n fugí, astrisjinant-sa de cul va velsu la paret, a l’àngul.
– Cosa hi ha, Gàvi, só iò, no ma racuneixas? Folsis fem a téns a damanà la gràcia, ma tu ma tens de ajurà. Ma tens de dira com són anaras de daveru las cosas.
Gavina resta ancara més arracunara. Com si tangussi por.
– Té, beu ancara – diu lu cucumiàu allungant-li la tassa.
Ma lu que fa Gavina és dunà-li un cop de mà i la tassa na ruròra an terra.
– Pé cosa fas així, Gàvi? Iò ta vul ajurà, ta mara ta vol ajurà, hi ha un muntó de gent que ta vol bé i que ta vol ajurà.
Ma Gavina no ixi del rucó. És com si vulguessi asprufundà arrinta de la paret. Com si tanguessi por de tot.
– Diu-ma cosa puc fé, Gàvi.
Ma lu que antén ella és: – Cu-cú, cu-cú.
Ma tantu ara Gavina no hi és, li és abastat astà arracunara an pispiris un peu adamunt de l’altru pé fugí allunt. És al carré an fatxa de’n casa, al dabaix de fiancu al matzem del cavallé Cisterna. És a ma’l jalmà i astanan anant a trubà lus altrus cumpanyons de la mateixa idat pé fé una grefa i anà de un pultó a l’altru, qué damà és lu dia dels molts i lus grans de bon cor ta donan roba bona de manjà: castanya, ciuró, mela i, qui pot, pabassinus, piriquitus, i també una tasseta de vi pels més granets.
Legu sa posa tot assieme i sa diviri, opuru sa menja tot dient contas de por.
Són una grefeta de set o vuit minyons i minyonas de set a deu ans. Sa són trubats als gradins de l’igrésia de San Benardino i de anallà tiran analt, anant de un pultó a l’altru. No és una cosa normal que las criaturas ixin de soras de nit, ansis, no és normal que de nit ixi ningú que no sigui un suldat, ma an celtas vigírias de festa la gent pot astà an giru fins a talt, i la nit dels dias dels molts lu poran fé las criaturas.
De l’igrésia del qualté d’ellus vanan pultó pultó a damanà, ansis, brasjé brasjé i finestra finestra, qué qui no vol dunà arrés deixa la polta tancara, i qui vol dunà és a la polta de casa a ma’l basjé ancés txatxarant a ma gent de famíria o custarels i agualdant que passin las criaturas, opuru és a la finestra.
– Vina, bé me’, vina, qué això és pé las ànimas bonas de la famíria mia.
– I tu de qui gent sés?
– Taniu, taniu, i dieu una preguiera pé Ninutxo meu.
– Ma tu no sés Tore de Antoni de L’oltu?
– Pusau l’ambosta que hi ha castanya.
Una volta acabat lu tros d’ellus, lu conta era si sa purivan acuntantà, opuru si havian fet així poc de trenda de anà a buscà an altrus carrels, altrus llocs de Sanbenat ont sa purivan trubà a ma gent que, no cunaixent-lus, no sol no ‘ls ‘i dunguessin arrés, ma que també lus tratessin mal.
– Cosa fem? – damana una de las minyonas grans.
– Iò digariva de mus ascumançà a manjà lu que tanim, i legu miren.
– Éia, da’.
Lus minyons sa seun als gradins de l’igrésia i menjan i txàtxaran.
– Iò una volta l’he vist a un molt.
– Ih, qui varantia, i qui és que no ha mai vist un molt?
– No un molt an aquel sensu, un molt caminant.
– Ma cosa astàs dient?
– Ei. Lu marit de tx’Antònia la topa. Iò astava ixint pé anà an campanya a ma babbo, ancara astava albant. I aqueix homa ma fa: “No ma trop las craus de’n casa bé me’, ajúra-ma a çalcà-las”. I iò l’he ajurat. Ma de craus no n’hi havia. Al.lora m’ha dit: “Acumpànya-ma al pultó de casa i pica tu a la polta, qué iò no tenc més folça”. I iò l’he acumpanyat, he picat i ma’n só anat, qué era talt i babbo havia ja almat lu carru. Quant m’ha damanat ont era, li he dit lu conta, i él m’ha mirat i m’ha dit: “Ma no’l sabivas que lu marit de tx’Antònia és molt pròpiu aquesta nit?” I al.lora a ma qui he palat, iò? “A ma l’ànima del molt”, m’ha dit babbo.
– No hi crec, això ta l’has anvantat ara.
– Ta ‘l jur, ancara ma tramor quant hi pens.
– Iò, invetxe – diu una minyona, – lus he antesus manjant. An casa havíam aprivinit lu manjà pels molts, pa, vi, àlgua, macarrons, pumereterra. Tot. Havem ancés la candera i mu’n sem anats a mus culgà. A un celt punt de la nit he antés ramols i ma só aixacara, só anara a la cuina i puf, la candera daspagara…
– I cosa has fet?
– Só anara a ancendra una llàntia, só tunara a la cuina i …
– I?
– I s’havian manjat tot. Però tot, mancu una fufuruja de pa havian daixat.
– Això no és arrés – diu un altru, – iò sé de una dona que havia aprivinit un gran manjà, i que però havia daixat a la mesa també rasó i fulquetas. Lu sendedamà l’ha trubara molta. Lu rasó ampitsat al cor i la fulqueta al col.
– Cosa fea.
Lus minyons s’han acabat quasi tot. Cosa dicirin: an casa o an giru?

[1767]
Las minyonas voran totas tunà an casa, o almancu astà al carré d’ellas. Lus minyons voran anà velsu la punta de Sanbenat, fins a que na tenguin gana. Iò vaig a ma mun jalmà, també si él vol que ma’n tóni an casa.
– Iò vul vaní.
– No, tu ta’n tónas an casa.
– I iò venc lu mateix.
– Diciri-ta To’, o vens o no vens, qué musaltrus astem anant – diu lu minyó més gran a mun jalmà.
– Anem.
Iò só greva pé l’idat mia, i camin asvelta com ellus, també si sem an muntara. Aquesta és una bella nit, sentsa núvuras, prena de astellas, a ma una bella lluna quasi del tot prena, de cosa tangariva trenda por? Dels molts? A mi padre Mateo m’ha dit que ‘ls molts són molts, i essent molts poran fé sol lu que poran fé lus molts: lu cos al fussà i l’ànima al Cel, si sa’l mareixan, o si no a l’infel. Lus molts, als vius, però, no hi fanan arrés. A mancu que u no tengui por, ma al.lora la quistió no és lu molt, ma la por. I iò no na tenc de por.
Havem daixat la tzona nostra, aqueix és lu qualté de San Simplitxo, un’igrésia que no he mai vist de palt de arrinta. De gent al pultó a ma’l brasjé o a la finestra ancara n’hi ha, i mus acustem.
– Arrés mus dunau? – damanem.
– I de ont na ixiu vusaltrus?
– De San Benardino.
– I no seu massa allunt de’n casa?
– Eh, ma havem fet poc.
– Taniu, ma també a mi ma hi ha avançat poc.
I difati poca gent mus dóna calqui cosa, i lus pocs mus donan pròpiu poc.
– Cosa fem – diu lu més gran, – tunem an casa o pruvem ancara més analt?
– An casa – diu u.
– Més analt – diu un altru.
– Iò digariva que pruvem a un altru carré ancara i, si mus va mal, tunem an casa, bé va?
A l’altru carré hi ha més brasjels i més gent, però també més minyons an giru.
– I vusaltrus de ont na vaniu? – damana un minyó de l’idat de mun jalmà, però més arratxunit.
– Pé co, no purem passajà ont mus agrara? – raspon lu més gran de musaltrus.
– No – diu aquel, – si és pé damanà no, que aqueix és tarré nostru i bo’.
– I qui ‘l diu això?
– Iò lu dic, i si ajunis un’altra paraura ta prenc a piaras al cul.
– I pròva-ta – dic iò.
– No veus, no, de una dona sa fa difendra, que él no és bo’ de sol – asfuti lu de l’altra grefa. I lu gran de la grefa nostra, ufés, agantxa aquell’altru al col i sa tiran an terra. Na ixi legu una raguella. Ma aquellus són de més, i, aspetxalment, són al carré d’ellus, així sa hi posa també calqui gran i mus toca fugí; i de pressa. Ma de ont que hi ha gent de una palt i de l’altra del carré?
Mus han amandrat, i ma pareix que mus toca anju a totus quatra. Ma invetxe sa felman tots, astà arribant gent.
– La pulçassó de la règura.
– Ja sem futits.
Tots són felmus a boca ubelta, no hi voran crera. – Cos’és la règura? – daman a mun jalmà.
– La pulçassó de la gent molta, ixi una volta a l’àn i qui l’antopi mori a l’àn él també.
– Ma aquella no és gent molta – dic iò, no veus que hi és padre Mateo a ma ellus?
– Que no sigui molt él també? – diu mun jalmà.
– No que no és molt, anem ont és él.
– Brava Gavina, bravo Tore, vaniu a ma musaltrus, astem fent una pulçassó noturna pels nostrus jalmans jesuïtas dastarrats de las terras de Aspanya. Pragau a ma musaltrus.
Iò m’ampits anmig de la pulçassó; oltras als grans, hi són també tots lus minyons que astudían al col.leja d’ellus. I cara minyó m’aspinyi arrarera. No puc astà acustat d’ellus. Iò só dona. Si vul anà a la pulçassó d’ellus de igrésia a igrésia pragant pels jesuïtas ja va bé, ma tenc de astà a última.