Gavina di l’Ortu 23.

23.

– No pot astà ananquí, si la daixau ancara un dia anaqueix lloc mori.
– I cosa cambía?
– Cambía que damà arribarà la gràcia, i la gràcia sa dóna als vius, no als molts.
– I qui la tanguessi de dunà aqueixa gràcia?
– Lu bisba i lu guvanaró de Cabususu.
– Crec que ningú d’ellus vulgui anà contra del virrei, i iò, ara, só lu delegat del virrei, i aqueix prutxés és astat més que just. Gavina ha molt lu fil d’ella pel sol fet que era un bolt. I de això havem tangut tantas provas.
– No és ver arrés. Gavina és sol una proba dona sufarenta. No ha mai fet mal a ningú, i mai que és mai na fariva a una criatura.
– Gavina és una bruixa, una que causa molts i ribel.lions cara volta que pala.
De qui són aquellas veus?
Del cucumiàu i del tallacampana negra.
Cosa voran? Pé cosa no la deixan de sora? Pé cosa no la deixan murí an pau? Pecosa ella és això que vol, ara l’ha cumprés, finalment, ella vol sol murí, murí i bo’. És astraca de fugí. Ernestino lu crixiran la mara i la jalmana, almancu tangarà roba carenta de manjà, pecò ella no és bona més a fé arrés, mancu a cumprenda lu que diun aqueixas bèstias. Cu-cù, cr-cr. Tot un rau rau que talla las urellas. Cosa li astanan fent? Ont la poltan?
– Celca de caminà, Gavi’.
Qui ha palat és una lloca branca vistira de negra, ma Gavina cumprén sol cuà-cuà. I mancu vulgariva que la lloca la tuquessi, ma no hi fa a sa’n fugí. I ara que és reta an peus lu cucumiàu li astà dient de ubrí la boca i de bera. Això lu cumprén qué li astà acustant als morrus una cosa húmira i dura. És la bagura de padre Mateo; això li agrara a Gavina, pecosa això la fa fugí. Basta que ella sa digui, ara no hi só, i a l’àtimo sa troba a un altru lloc.
Ara no hi só!
És al cultil de casa Cisterna, sagura asquena a la paret del pou, a ma Ernestino que juga acustat d’ella. La mara i la jalmana vanan de una palt a l’altra pranint dels matzems i pultant a l’empòrio i salvint la gent que arriba pé cumprà i pé uldanà i muntant an casa a véra com astà lu cavallé.
La mara vulguessi que Gavina damanessi a cavallé Cisterna de sa fé prenda ella també a l’empòrio, qué ara que Ernestino és gran millor si ella també traballa. Ma Sisino no vol, diu Gavina, Sisino no vol que ella traballi.
– Primé ta tangariva de casà, altruqué pratenda.
De las finestras de casa arriban música i risaras. Hi són Pietra i lu mestra musical que sonan lu gravitxèmbalo. Él ha pultat fuls musicals de un altru tedesc, Beethoven, ha cumprés Gavina, o un altru nom astrambu de aqueixus. Gavina astà pansant al que ha dit la mara. Ma si pròpiu sa tanguessi de casà, al.lora pé co no a ma u que li agrari de daveru, a ma’l mestra musical, pé dira.
De un’altra finestra, de la de l’apusentu de rumí de dona Cornèlia, bonànima, no arriban veus ma tùnquius, qué hi és lu cavallé que astà mal.
– És sempra a duró de ventra i a ma la carantura alta – havia dit la mara.
– Com quasi tots a Sanbenat – havia raspost ella.
– La gent astà murint a tic l’una, asparem que no toqui a él també, qué o si no aquella maca de sanyureta Pietra mu’n catxa a tots – havia dit la mara muntant an casa a véra si lu cavallé taniva manasté de calqui cosa.

[1779]
Qui bel que és mun fil. Ma basta del véra pé ma santí pagara de tots lus mals de la vira mia.
– Vina Ernesti’, vina que t’ampar una cosa. Oi qui bel que sés.
– Déixa-ma ma’, só un minyó gran ara.
– Ja és ver, que tens tres ans ara. Vina, vina lu bel de mamma. Diu-ma aquella cosa que t’ha amparat nonna.
– Qual.
– Aquella de la gata.
– Avui és dilluns, la gata obri ‘ls uls; damà és dimalts, la gata té ‘ls mals; damà és dimecras, la gata és an festas; damà és dijous, la gata té ‘ls ous; damà és divendras, la gata fa raguellas; damà és dissata, la gata sa mata; damà és dumenja, la gata sa penja.
– Bravu Ernestino, tota l’has sabura.
– I aqueixa criatura qui és? – damana un homa que és antrat al cultil arrarera de mamma.
– Lu fil de ma filla.
– Qui bel minyó, ixi que ‘l toc, també que no’l prenguin per ul.
– No astigueu ananquí, Gàvi – ma diu mamma – qué és lloc de passaja – i a aquell’homa: – Vengui a véra al matzem.
– I lu cavallé com astà, que és de assai que no’l veig? – damana l’homa.
– A duró de ventra és, asparem que ‘i passi.
– Ja l’he dit iò, ananquí és conta de ària mara, no hi arrés de fé, si també papa Pio ha dicirit de natajà lus astans, vols que no sigui per això que la gent sufri, a ma l’astan purent de Paulessu que tanim pròpiu an fatxa de Sanbenat.
Mamma i aquell’homa vanan a prenda calqui cosa. Ernestino sa’n vol anà.
– Anem a l’holt – ma diu, – ananquí no m’agrara.
– No t’agrara la música?
– No m’agrara de més astà a l’holt, o a ma’l caval.
– Agualda apena – dic iò. Ma Ernestino ansisti. Antantu mamma és tunara del matzem i és felma a sota de la finestra de cavallé Cisterna.
– Cosa hi ha, o ma’?
– Mura, déixa-ma ascultà.
Astà pusant urella a la finestra.
– Ramundi’, vina tu també. Arrés antens?
– No.
– No s’astà més llamantant. Agualda que munt a véra, i si hi ha manasté ta faç una veu.
Iò i man jalmana astem a nas a l’ària mirant a la finestra i mamma entra an casa. Poca minutus dasprés tira un tiquírriu folt. Sa felma la música, la poca gent que hi havia a l’empòrio entra al cultil. Mamma s’afinestra i mus diu de muntà, de muntà de pressa.
Iò no tangariva de antrà al parau, Pietra no ma vol arrinta de’n casa d’ella, ma avui entr lu mateix, i a ma man jalmana arrip fins a l’apusentu de rumí, ont hi és don Cisterna, culgat al llit, tot brut de melda, com si sa fossi ascupiat. Molt.
– Ajuràu-ma a natajà – diu mamma. – Tu, Ramundi’, corri a tancà l’empòrio i muntà àlgua i astratxus. Tu també, Gàvi, ajura a muntà àlgua del pou.
Ixim pé fé lu que ha dit mamma i legu tunem a muntà. A Ernestino l’he pres a ma mi i li he dit de sa falmà al curriró, de no antrà a l’apusentu del molt.
An poca mamentus natajem l’apusentu i rantem lu molt. Ara cavallé Cisterna no pareix mancu molt, pareix que romi. Mamma i man jalmana vanan a gità l’àlgua bruta i a pusà la roba anmig de l’altra de rantà. Ara iò só de sora a l’apusentu, i prenc Ernestino al braç.
– Veus – dic, – aquel era cavallé Cisterna, lu para de Pietra, que és com un jalmana per a mi, i él era com un para.
– Qui és Pietra? – ma damana Ernestino.
I an aquel mamentu Pietra i lu mestra musical arriban a l’apusentu.
– Havem antés ramols – diu ella. I com veu que só iò no acaba mancu la frase.
– Aqueixa és Pietra – dic a l’urella de Ernestino.
– Cosa hi faç tu ananquí, i cosa hi fa aqueix bolt an casa mia?
– Paldoni, sanyureta Pietra, só muntara pé vostru para.
– Cosa n’hi entra mun para? – diu ella.
– És molt – dic iò an veu baixa.
– Cosa ha dit aqueixa asvalgunyira? – damana Pietra al mestra musical. I aquel s’acosta al llit, mira cavallé Cisterna de acustat i legu sa fa lu sanyal de la creu.
– És molt – diu.
– Tu, l’has molt tu, tu sés la marasolt de la famíria mia – ma tiquírria Pietra.
– No – dic, – iò vuriva bé a cavallé Cisterna.
– Vés, vés, ixi de aqueixa casa, dona maraïra.
– Càlmi-sa Pietra, Gavina no pot haver molt a ningú, sun para era maralt – diu lu mestra musical.
– No, és ella, és sempra élla.
– Anem, ma’, anem an casa – ma diu Ernestino tirant-ma de la gunella.
Ma iò no vul, iò ma la vulgariva abraçà a Pietra.
– Vés, Gavina – ma diu lu mestra musical – vés que és millor.
També mamma i Ramundica ma diun de anà, són tunaras, i a ma ellas hi ha també un frara.
– Avui és ja ‘l de quatra que mori – diu.
I mun fil és ja al curriró. – Aió ma’, aió – ma diu.