Gavina di l’Ortu 24.

24.

– Gàvi, Gàvi, no ma cuneixas?
Cosa li astanan fent?
– Gàvi, só iò, só mamma.
Calquiú li astà passant un astratxu húmit a la pél, als peus, a las mans, al col.
– Cosa t’han fet, filla mi’?
Ancara no l’ha cumprés si lu que li astanan fent li agrari o no.
– Sés tota una praga, filla mia bella. Iò ja ‘l sé que tu no téns culpa de arrés, ma cosa puriva fé, cosa puc fè?
Gavina ha ubelt lus uls, i lu que veu és un puntulju a ma un mucaró negra al cap i tot vestit de negra com si fossi una dona gran i viúra. Li astà pusant lu bic an cara lloc. L’astà furrugant. Essent un puntulju astà çalcant lu punt dèbil del cos, la cal purrira de ont ascumança a manjà. Pel folça. I si és així, lu trubarà legu legu, qué Gavina sa santeix tota purrira.
– Paldóna-ma filla mia, paldóna-ma.
Pareix que pali aqueix puntulju, pala invetxe de sa la bicà. Pecò no na veu de trossus de cal al bic, i mancu veu sanc an giru an giru del col.
– Padre Mate’…
– No só padre, só un dutor, ara, sol un dutor.
– Cosa purem fé? A mi ma pareix que astigui murint.
– Lu que purem fé és no pelda l’asparança. Si Gavina vulguessi curariva an poca dias. Sol que, de avui a poca dias, si no arriba la gràcia…
– Ma pé co això? Cosa ha fet ma filla més de las altras?
– Iò só a ma vusté. Iò só a ma Gavina.
– Pé cosa li té tot aqueix malànimu dona Pietrina, a ma filla?
– La gent és lu que és, és difícil de cambià-la, i a voltas és del tot ampussibra.
Cosa vol lu puntulju, cosa vol lu cucumiàu? Pé cosa no la deixan murí an pau? Pé cosa no li donan un’altra gota de aquella bagura de padre Mateo?
I Gavina, celtament sentsa mancu sa randí conta, mou lus morrus com pé dira o damanà calqui cosa.
– Miri, astà çalcant de palà.
– No, vol a bera. Vol lu làudano.
Gavina beu aquell’àlgua de padre Mateo i a l’àtimo sa’n va del lloc ont un puntulju i un cucumiàu l’astavan uretant.
Lu lloc ont sa troba ara és una tavena. Un dabaix a ma duas mesas llongas i astretas i carias de una palt i de l’altra. An fondu hi ha una tximinera i un banc. Arrarera del banc hi ha una dona gran, Anna, la que una volta traballava a l’empòrio, fins a que era viu lu cavallé Cisterna, i l’altra és una dona de una trentena de ans, ma que pareix més vella del conta, i que sigariva Gavina, la filla, i calquiú de la gent de la tavena que la cunaixeva de patita diu que sa taniva de véra a quinz’ans: – Una fror de minyona era, una rosa de maig.
– Ma ver és que no astà bé de cap?
– Proba filla, a ma tot allò que ha passat.
– No sé arrés, diu-ma.
– Eh, conta llonc sigariva, un’altra volta.
– Ma ver és que sa deixa tucà?
– Cosa vols que ta digui? No cumprens mai si sa deixi tucà pecò li agrari o pecò no cumprén cosa tu li astiguis fent.
– Ma no és que sigui mija maca?
– Treu-na-li mija i ajuni del tot. Té l’he dit, ja n’ha passat poc! Mira. Aquella do’, polti mig litru.
Gavina arriba a ma un brucal i ‘l posa a la mesa ont aquellus tres o quatra homans astanan palant d’ella sentsa que ella s’abigi de arrés.
– Gàvi, arrés dius si ta mussic una perra de cul?
Gavina no diu arrés.
– I si ta mussic una tita?
Gavina no diu arrés.
U dels homans posa una mà al cul de Gavina i legu diu que la mesa és bruta: – Mira Gàvi, abàixa-ta. No veus la brutesa que hi ha ananquí? – i com la dona sa prega li ancotxa una tita i la carinya com si fossi roba d’él. – Polta un astratxu, vés.
Gavina va a prenda un astratxu.
– No hi crec que no s’abigi de arrés – diu l’homa que ancara no la cunaixeva.
– No sé si sigui ver, ma hi ha u que diu que sa l’ha sunara sentsa que ella diguessi ni a i ni ba.
– No hi crec.
– Així m’han dit i així ta dic.
– A mi ma fa més pena que altru – diu lu que no era mai antrat a la tavena.
– També a mi, no dic de no, però també porra, i iò, si capitessi, ja ma la sunariva, ta dic la veritat – diu l’homa de una cinquantena de ans que primé sa l’ha tota pumitxara.

[1788]
Aqueix postu a mi m’agrara. És carent. Ernestino lu deix acustat de mamma que l’atueja, i iò polt de manjà i de bera a tots aqueixus cutxets. Són lus cutxets de cavallé Cisterna, qué a él li agrara de anà a caça a ma babbo, a ma mun jalmà, a ma Sisino. Iò lus trat bé, lis donc de manjà i ellus ma llinguin las mans pecò són cuntents. Mamma ma dóna lu de bera i lu de manjà i iò lu polt a ellus.
– Gàvi?
– Ei, ma’?
– Cosa vurivan aquellus, aguèiu t’astavan dunant?
– I cosa aguèiu, ma’, són cutxets, cosa vols que fassin, tenan dentetas ancara.
– Té, polta de bera a n’aquellus.
– Vina Gàvi, pòlta-mus lu vi i déixa-ta tucà una tita.
Qui bellus cutxets, pareix que palin. A voltas ma vangariva gana de dunà-lis la tita, de la fam que ma pareix que tenguin. Lus ascuredus, sa tenan de fé grans i folts, qué quant ixiran a caça de polc-crabu pugarivan també éssar ferits, o pijó.
– No veus qui cul que té, aqueixa, i com sa deixa tucà.
– Ooooh! Acabàu-la!
Cosa té mamma de tiquirrià?
– Daixàu-la astà si no vureu que vu’n catxi a cops de ascombra.
– Eh, Annutxe’, no sa pot mancu ascalçà?
– No, a ma ma filla no. A ma ta filla no sé, ma a ma ma filla déixa-ta las mans acancararas.
– Eh, qui atxa.
– I tu – ma diu mamma, – tóna legu al banc.
Astà antrant calquiú. Lus cutxets baoran cuntents, són antrats dos caçarols, padre Mateo i lu mestra musical, ma a la tavena no n’hi ha ni de hòrgano ni de gravitxèmbalo.
– No ma digueu padre, com vu’l tenc de dira, só sol un dutor, ara.
– Sempra capallà seu, pé musaltrus.
– Tè – ma diu mamma, – polta ‘l vi a padre Mateo.
– Sanyor Mateo – diu lu caçaró. – Com astàs, Gàvi – ma diu quant m’acost.
– Massa bé. Ernestino és cuntent, lus cutxus són cuntents, ananquí hi ha una bella carantó.
– Ja hi crec que fa caró sem a finals de agost – diu lu caçaró que també és mestra musical.
– Gàvi, pé co no ta vols randí conta que Ernestino…
– Ernestino astà bé ananquí, hi és sempra mamma que l’atueja.
– Gàvi, Ernestino tou és…
– Una criatura massa bella, i quant tengui l’idat justa vu-l’anviaré pé amparà-li de lligí i de ascrira.
– Avísa-ma a ta mara, fes lu praié – diu lu caçaró que també és padre Mateo.
– Padre Mate’, – baora u dels cutxets – cosa na diu de la ravuració que astanan fent an Amèrica, ma ver és que n’han catxat lu rei? I també an França he antés que voran fé dicirí als probas com guvanà lu país. Ma ja vos pareix una cosa de sensu? Quant mai un proba pot taní l’idea justa de guvanà un país, quant no és capaç mancu de sa guvanà a él mateix?
– Basta que sigui ben istruït i també un proba pot guvanà com i de més de un ric – raspon lu caçaró.
– Aposta a un proba no sa li ampara un ràiu – baora lu cutxet.
Mamma s’acosta a padre Mateo. – Cosa hi ha, padre Mate’?
– Gavina no la pots daixà així.
– I cosa vol que faci? Sap quantas maracinas de l’ul li he fet fé?
– És manasté que Gavina sa raposi, que astigui a cuntata de la natura. No tens a Ramundica que viu al viraja? Anvía-la ont és ella, pé calqui mes. Mal no li farà.
Un cutxet m’astà tota llinguint. Prob’animal. No veus com s’és apatxigat a l’anca mia.
– Això és massa – diu lu caçaró que una volta era mestra musical agafant lu cutxet al col. Però lu cutxet sa rampel.la i li mussiga una mà. Al.lora lu caçaró lu pren a piaras. Ma lu cutxu baora més folt.
– Ma qui ta creus de éssar, brut bastaldu? Pé co na vens del cuntinent i sas sunà l’hòrgano a l’igrésia ta pensas que mus puguis cumanà?
– També si no cumprén lu que tu astàs fent, Gavina és sempra una dona que mareix rispeta.
– I tu un culló que si no ta’n vas legu t’atac un anju.
– Craièu-ma – diu lu caçaró gran a mamma, – no la daixau ancara a Sanbenat, a Gavina.