Gavina di l’Ortu 25.

25.

– Acuríu, acuríu.
– Cosa hi ha?
– Ma filla, mirau. Astà murint.
– Avisà un capallà pé l’ori sant.
– Don Farrino, vengui, vengui legu.
– Dieu-ma.
– Aqueixa dona astà murint.
– Benaïu-la, aqueixa proba filla mia.
– No puc, ma dasprau, iò no puc benaí una bruixa.
– Ma filla no és una bruixa.
– No ma toqui, no ma toqui.
– Ma filla no és una bruixa.
– Padre Mate’, astà murint, dòngui-li vusté l’ori sant.
– No puc, no só més un capallà, anau a çalcà un frara de l’haspital. Gàvi, ascólta-ma Gàvi, tens de bera i de manjà. Bera i manjà i tot lu restu s’assatiarà a ma’l téns. Tè, beu, àlgua, però, sol àlgua.
– Cosa hi ha, pé cosa m’haveu avisat?
– Aqueixa dona astà murint, padre.
– I qui és?
– Ma filla, Gavina. La filla mia bella; així bella que tots ma l’han presa per ul.
– No prori, aquella do’, no prori. I daixàu-ma fé, ara. Daixàu-ma fé.
Cosa són aquellas veus que antén? Tx tx tx, tx tx tx. I aquellus dits húmits a la front? Gavina obri lus uls, angiru d’ella és ancara pre de animals, la lloca, lu cucumiàu, calqui gallina, un becu, i ara també un murendu grijo a ma una taca branca anmig dels uls. Qui bellutxu. Ma cosa astanan fent? Astanan pragant. Éia, pragant per ella. Ma al.lora és molta? Que no sigui molta de daveru? Ma no és pussibra. Si fossi molta no vauriva tots aquellus animals, vauriva ànjals, opuru dimonis, ma no animals vistits de capallans, de guàldias, de monjas.
Són an carrucí. Pietra i dona Cornélia arrarera, i Gavina a fiancu del para que astà pultant lu caval. Astanan fent lu camí an muntara, i lu caval fa calqui asfolçu, ma no tenan pressa, i legu, ella i Pietra no pesan arrés, qué són criaturas. Abisumeu que Pietra però és més gran del que cumpareix, és a dira que tengui un deus ans també si n’hi li dungarivas set i que pé Gavina sigui lu ravés. Astanan anant al cunvent de las monjas de Nostra Sanyora del Riu Sant. Gavina no ha cumprés si hi astiguin anant pé una visita, pé una missa o pecò Pietra sa tengui de fé monja. Lu que val, per ella, és que l’hagin ben vistira. Li han pusat també un parel de sabatas que però li astrinyin lus peu i que no veu l’hora de sa na las trera. I ancara de més val la passajara an carrucí, que allò a ella li agrara massa.
Lu cunvent de las monja és analt analt de Sanbenat, més analt hi és sol lu cunvent dels jesuïtas. Pé hi arribà sa fa un camí a cabirol, un poc muntant, un poc davallant, i ara que dabaixan pé un tros, Gavina veu lu riu, la marina, l’astan, las casas al peu de Sanbenat patitas patitas, i arrarera la muntanya de Jagamara.

[1766]
– Mira que vaní de la marina pé sa murà an muntanya és pròpiu una cosa de macus – diu babbo. – Si vens de la marina, fes la casa a vora marina, no a punta dimoni.
– Pensa lu que vulguis ma no diguis arrés, Anto’ – diu dona Cornèlia dabaixant del carrucí ajurara d’él. – Arracòlda-ta sempra que lu que fa l’igrésia és sempra ben fet. I si lu cunvent l’han vulgut an aqueix praçal així analt, vol dira que Déu així ha damanat.
– Natural, dona Corne’. Basta que iò digui de sí o que astigui mut i tots sigaran cuntents.
– No siguis ampeltinent, Anto’, no sem an casa nostra ananquí, sol això ta vul dira.
– Vusté no hi pensi més a mi – diu babbo, – ara allic lu caval i vaig a ma fé un giru ananquí a prop.
– Una cosa sol ta dic: no entris a la tavena.
– Mai primé de las cinc de talda.
– Bravo. Anem – diu dona Cornèlia a mi i a la filla.
Piquem a la polta del cunvent i mus obri una monja més baixa de mi. Diu que mus astavan agualdant. Passat lu pultó antrem a un curriró a la fi del qual hi ha un’altra monja, una dona bella, alta, una que si ma diguessin que és filla de rei iò hi crauriva legu legu. Mus diu que sem las benvanguras i que és massa cuntenta de aqueixa visita.
– Vauràs – diu a Pietra, – vauràs com t’agrararà.
– A mi també m’agrara assai, aquest postu – dic iò.
– I tu qui sés? – ma damana la monja reina.
– Gavina, la filla de Anna.
– És la salvirora mia palsunal – diu Pietra.
– Ananquí ninguna és salvirora de ningú, totas sem salviroras de Nostru Sanyor, i carauna de musaltrus fa cara cosa que salveixi al bé de las altras – diu la monja caminant.
Li pusem a fatu, ellas anvant i iò arrarera.
– Aqueixa és l’igrésia, duas voltas al dia ve un padre jesuïta a dira missa, i duas voltas al dia vanim a pragà i a cantà.
– Cosa cantau? – daman.
– Preguièras a Déu – ma raspon. Mus fem lu sanyal de la creu, mus anjunullem i daixem aquell’igrésia gran, ma no tant com la de San Benardino. De l’igrésia anem al cultil.
– Ananquí és ont praguem i també fem un poc de asvagu, pé les més patitas, las que ancara no han amparat a frenà lu pròpiu cos i lus pròpius dasijus, i ont tanim un patit holt, com vaiéu.
– No taniu dasijus, vusaltras? – damana Pietra.
– U sol, éssar a la gràcia de Déu.
Legu muntem als prans de damunt, ont hi són las apusentetas, la cuina, la sara ont sa menja, las apusentus ont s’ampara a racamà, a cusí i també a lligí i a ascrira.
– Pé co no vus falmau un dia a ma musaltras? – damana la monja filla de rei.
– Sí Pietra – diu dona Cornèlia, – si vols venc a vus prenda aqueixa talda, o també damà. Cosa dius?
– Qui bel – dic iò, – iò vul astà.
– No – diu Pietra.
– Pé cosa no? Sol un dia – ansisti la mara.
– Aió, Pie’, no veu qui bel que és aquest postu? – dic iò.
– Mura, tonta – ma diu. – He dit de no.
– Dona Cornèlia – diu la monja, – si vusté vol, hi pansem musaltras a vostra filla i a la salvirora, no totas las minyonas que entran a la casa de Nostra Sanyora del Riu Sant són cuntentas lus primels dias. Però, i lu puc dira, dasprés de la primera samana no hi és mai astara ninguna minyona que sa’n sigui vulgura més anà.
– Si vusté ma deixa ananquí iò ma mat – diu Pietra a la mara.
– Pietra, celca de cumprenda, és pel bé tou, aforas de ananquí, al món normal, no sigarivas mai felitxe – diu la mara.
– Ananquí, invetxe, la felitxitat la tocas cara dia, pecò la felitxitat és astà al custat de Nostru Sanyor – diu la monja sempra més bella i sempra més alta. – Al món de aforas la gent ta veu com una nana, al món de arrinta, al nostru Món, tu sés una filla de Déu bel.líssima.
– Iò vul éssar filla de Déu – dic. Ma ningú ma fa cas. – Iò vul astà ananquí, a la casa de Déu Nostru Sanyor casat a ma la Sanyora del Riu – ansist. Ma no m’ascoltan, las grans miran a Pietra que las mira sentsa abaixà ‘ls uls.
– Anem – diu Pietra, – anem, i no ma polti mai més ananquí.
– Pietra, filla mia, cosa na faràs de tu?
– Lu món de aforas no és pé las donas sentsa un bon marit! – diu la monja.
– Al.lora ma trubaré un rei macu, com lu del Poltugal, i quant sa’n abigin tots que és macu, ma faran reina al postu d’él, com és tucat a la reina Maria Anna. Anem! – uldena a la mara girant l’asquena a la monja.
Mu’n anem, i iò ma gir a mirà aquel bel postu. Si ma hi puguessi falmà iò.
Quant sem aforas, Pietra munta legu al carrucí, vol que mu’n anem. Ma babbo no hi és, i al.lora dona Cornèlia m’anvia a çalcà-lu. – Mira a las tavenas de aqui acustat i dígui-li que vengui de pressa.
A babbo lu trop a la primera tavena i li dic que havem acabat.
– Així legu? O co’ haveu trubat, un dimoni invetxe de una monja?
– Tanivu de véra qui postu bel, o ba’ – dic iò.
– I tantu, pé co no s’és falmara sanyureta Pietra?
– Bo’, qué sa vol casà a ma’l rei de Poltugal, ha dit.
– Ja anem bé, si Pietra sa fa reina a musaltrus mus fa tallà ‘l col.
– Ba’?
– Ei!
– Iò ma vul fé monja, vul diventà bella com la madre superiora.
– Camina, madre superiora, camina, tonta que no sés altra – ma tiquírria babbo pranint-ma a piaras i baticols.
Arribem a la praça que ancara m’astà ascurint. Dona Cornèlia diu de ma daixà astà, qué és talt. Pietra riu com una maca cuntenta.