Gavina di l’Ortu 26.

26.

Set aspadas de duró, al cor meu, m’han dunat.
Gavina astà cantant. Al cap d’ella antén la pròpia veu cantant magníficament. Séeet aspàaadas de duróooo, al cor méeeeu, m’han dunàaaat.
Ma alló que li ixi de la boca és: “tpdr, cmmnt”.
– Astà palant. Astà çalcant de dira calqui cosa.
– Cosa, cosa diu?
– No la cumprenc, és més com un murrunju.
Gavina veu lu cucumiàu i la lloca que sa treun la roba de damunt i que obrin las aras, ella té sol de allungà las mans i, quant astiguin vurant al cap d’ella, té de ancutxà lu peu de una i de l’altru, qué així la pultaran an vol al Cel. Pecò ella mareix de arribà al Cel viva com la Mara de Déu. Tantu canta i ascumença a mora las mans pé éssar pronta a agafà lus dos peutxus.
Séeet aspàaadas de duróooo, al cor méeeeu, m’han dunàaaat.
– Astà muient las mans, mirau.
– I cosa vol dira això?
– Que s’astà ripranent.
Séeet aspàaadas de duróooo, al cor méeeeu, m’han dunàaaat.
– Mirau, astà muient lus peus com si sa vulguessi pusà reta.
– Ajuràu-la, ajuràu-ma que de sora no hi faç.
Séeet aspàaadas de duróooo, al cor méeeeu, m’han dunàaaat. Eco, ara Gavina és pronta, és reta an peus i pronta a saltà agafant lus peus dels dos paldas. No veus qui bellas aras que tenan. No veus qui bellus que són.
– Cosa astà fent?
– Astà astirant lus braçus an alt.
– I astà çalcant de saltà.
– Cosa vol dira això?
– Pens que astigui ballant.
– Éia, a Gavina li agrarava massa ballà.
Séeet aspàaadas de duróooo… mi’-lu, ancutxats. … al cor méeeeu, m’han dunàaaat… qui bel que és vurà, allunt de tot, allunt de totas aqueixas bèstias fèas.
Séeet aspàaadas de duróooo, al cor méeeeu, m’han dunàaaat.
Al carré hi ha un muntó de gent, ma tanta pròpiu tanta que és difícil caminà. Hi ha també gent sunant lu pífaru i la guiterra ma no s’antenan, a ma tot aquel buldel. S’antenan sol lus tumburinus. Ma no fa arrés, la gent balla, asquelça, beu, menja brinyols, beu, balla, beu, salta, menja, beu. Són a la praça més gran de Sanbenat, aquella que hi ha andavant del pultó del bisba i que per això avisan praça del Bisba. Lu que astanan fent avui no sa tanguessi de fé mai, pròpiu pecosa aqueixa és la praça de un bisba, ma avui és carraixari, i un dia a l’àn sa pot fé, un dia sol a l’àn, però.
Gavina astà ballant com una girara, com si no tanguessi por de arrés. I ella no té por de arrés, una volta que sap que Ernestino és an casa atuajat de la iàia, ella no té altru de pansà. I per això astà ballant, balant, ballant.
Va de un lloc a l’altru Gavina, de un roru a l’altru. Com un roru sa dasfà qué són astracs, ella corri al nou que sa sigui fulmat, i corri a ballà. No té mancu màscara. No té manasté de fé finta de éssar un’altra, ella, pé ballà a ma qui vulgui ballà. Grans, patits, jovas o véls, homas o donas per ella és lu mateix. Balla a ma qui sigui, tantu no racuneix ningú, que són tots mascarats. Hi és qui és vistit de homa i invetxe és dona, qui és dona i invetxe és homa, qui és vistit de capallà i invetxe és suldat, qui de suldat i invetxe és pascaró, i tots tenan una cosa an fatxa, pecò no sa vegin ni balbas ni mustatxus ni txontxus ni cabels lloncs. També n’hi ha vistits de pél de craba a ma màscaras de animal fetas de nyenya an fatxa.
Ella no té arrés, ella és Gavina, no té manasté de sa mascarà.

[1789]
M’és sempra agrarat ballà, també de patita, ma l’han sempra dit tots que bal bé i que cant bé, tots, també Pietra, qué dieva de no pé ma fé daspit.
– Gavina, no t’astracas mai? Aió a bera una tasseta.
– Aió a bera, Gàvi. Aió, que avui ta fem presidenta de Sanbenat.
– Té Gàvi, beu, ancotxa la tassa, Gàvi, beu.
No las antenc nimancu aquellas veus, iò bal, bal, bal i bo’, no vul altru de la vira.
– Aió Gàvi, que aquesta nit fem com lus americans, fem la república i ta fem presidenta a tu. No s’és cuntenta?
Cosa voran, pé cosa no ballan o sa’n vanan? Pé cosa voran que iò begui?
– Daixàu-ma astà, anau de un’altra palt, iò bal a ma qui m’agrara, no a ma bèstias feas com vusaltrus.
– Així no, Gàvi, així no va bé – diu una màscara que pareix una craba maralta agafant-ma al braç.
– Déixa-ma, déixa-ma o avís a mun jalmà.
– A qui, a Tore que és an prasó? – diu un’altra màscara de craba agafant-ma a l’altru braç.
– Cosa vureu, daixàu-ma astà!
Aquellus però no m’ascoltan, són an cinc o sis, dos ma tiran i lus altrus lus tapan pecò la gent no sa’abigi del que m’astanan fent.
– Aió Gàvi, astà mura que legu ta fem un ragaru.
– Ont ma pultau, daixàu-ma astà, no vus he fet arrés.
Ma no m’ascoltan, no ‘ls’i ampolta del que dic iò. La gent que balla, que salta, que menja, que beu, que fa bul.las, que beu, que beu i que beu no s’abija de mi, i si s’abija no diu arrés, no ma damana si tengui manasté de ajut, no diu: «Gàvi, manasté de arrés tens?»
«Sí, que ma dallibreu de tota aqueixa gent mara».
– Aió Gàvi, camina, que tantu t’agrara a tu també – diu u de aquellus que ma tiran de un braç.
Sem ixits de la praça. Sem a un carré del custat, i iò tiquir a ma tota la veu que tenc. Ananquí no n’hi ha de buldel, calquiú ixirà a la finestra. Ma no ixi ningú, són tots a la festa an praça del bisba.
Ma entran a un pultó.
– Gàvi, de qui vols ascumançà?
Las sis crabas s’han ubelt lus calçons i m’amostran lus dellons d’ellus arretus.
– Tria Gàvi.
– Anà-vu’n. Anà-vu’n, no vus vul. No m’agrara això, iò vul ballà.
– I al.lora ascumenç iò Gàvi, aprapàra-ta.
I l’homa craba m’apreta a la paret. Iò celc de rapà-lu, ma té la màscara de nyenya. – Ajuràu-ma – diu él, i duas crabas arriban a m’ancutxà las mans. La primera craba m’alça la gunella i m’ampitsa a ma’l delló d’él.
– I poc sés astreta, mancu que siguis una criatura.
Ma pos a tiquírria més que puc. Ma las crabas no tenan pena. De mi no, ma de la gent que astà dabaixant las ascaras sí, i sa felman. Qui dabaixa és una dona a ma’ls mustatxus que m’arracolda lu mestra musical. – Cosa hi astà suçaint? – diu.
– Arrés, lu me’, mus astavan divaltint, avui és carraixari.
– Ma dels tiquírrius que he antés, Gavina no ma pareix que s’astiguessi divaltint.
Ma cuneix, tantu és pròpiu lu mestra musical.
– Sí que s’astava divaltint.
– I si avisessi lu capità de las guàldias?
– I avisi’l, tantu l’havem pagara. Qui és que no’l sap que Gavina és una bagassa?
– Gavina, és ver que ta’n pagat? – damana ‘l mestra musical.
– Ningú m’ha pagat, i ma’n tirat dels braçus, miri qui malcs que m’han fet.
– Avisa lu capità – diu lu mestra musical a una dona que era arrarera d’él.
– Hi és lu capità de las guàldias? – damana una craba.
– Natural, qui vulgui una dona a pagament ve an aqueixa casa, també vusaltrus hi sigareu vanguts. I si pureu pagà, basta que muntau i agualdau lu turno vostru.
– Al cul de ta mara, pròpiu an aqueix pultó tanivas de antrà-la.
– La pressa, cùpa.
– Aió, aió primé que dabaixi lu capità.
Las crabas sa’n vanan i ma deixan sora. La dona acustat del mestra musical li diu calqui cosa.
– No, no és una bagassa – diu a ella, i a mi ma damana si vulgui tunà a ballà o anà an casa.
Iò no dic arrés, i él cumprén que vul tunà an casa, a la tavena ont vivim mamma, Ernestino i iò; de nit és casa nostra i de dia és la tavena de tots.
– Agualda que t’acumpan.
– Millor si ta tónas a vistí de homa – li diu la dona.
– No, és un mamentu.
Iò i lu mestra musical vistit de dona paraixem duas cumpanyonas vistas de arrarera. I a mi m’agrara que él m’acumpanyi a casa, també si casa mia no m’agrara arrés arrés.
És tot an dabaixara. Arribarem legu, és una bella nitara de lluna prena i iò só an braçetu a ma ella que invetxe és él. Dabaixem, girem, girem un altru carraró i él vistit de dona és sempra acustat meu. Sempra. Fins a que no cau, com sac de farina calgut del carru, sol que invetxe del branc, an terra deixa ‘l negra de la sanc. I iò calc an janols, tirara an terra del pes d’él. Angiru nostru hi són las crabas, almaras de bastons i de pérras.